Arxiu d'etiquetes: “La festa mare” (llibre)

Ermites, santuaris, romiatges i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem sobre ermites que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra, tot i que, en entrades posteriors (però dins del mateix punt de l’estudi), també ho passarem al camp de les ermites, dels santuaris, dels peirons….

Sobre les ermites, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?”, fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, se’ns diu que “La construcció de l’ermita, alhora que s’argumenta la seva resposta amb la necessitat de salvar la figura o les restes trobades, es dóna a conèixer els orígens de la devoció de la divinitat i el perquè del lloc. A més, condueix a sustentar la història de la festa local, quasi sempre en honor d’un sant o d’una santa local, i fent que aquest o aquesta sigui la divinitat que es venera a l’església o ermita del poble o ciutat” (p. 41). En eixe sentit, els goigs que es cantaran als venerats, fan que “es consolidi i es reforci la relació entre la divinitat i els fidels per així no perdre el contacte directe entre ells” (p. 41).

En el llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell i Rosell, publicat per Pagès Editors en el 2005, i, en un cas més pròxim i referit directament a les ermites, l’autora escriu que “en el segle XX els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet (*), ] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà (*). Precisament a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble fins al segle passat també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada (*). La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Així mateix, sobre el fet que moltes ermites es trobassen en el punt més alt d’una muntanya, en l’entrada “Ermita del Garbí” (http://www.estivella.es/va/page/ermita-del-garbi), en la web de l’Ajuntament d’Estivella, hi ha que “L’origen de l’ermita de la Santa Creu del Garbí esta relacionada amb (…) el desig del veí Francesc Galbis d’erigir una creu en una muntanya del poble, després d’escoltar amb el seu nebot i fillol –el germà Fèlix d’Albalat-, la predicació de fra Diego José de Cadis en la plaça de la Seu; on va demanar que en els punts més alts de les poblacions es col·locaren creus per a augmentar la devoció a la Santa Creu. (…) El 19 de març de 1787 es va erigir en la del Garbí.

Des d’aqueix moment, aquella vocació va ser cada vegada més destacada. Per eixa raó, la població, l’any 1804, va construir una ermita en el lloc on estava la santa Creu. (…) L’any 1820 (…) als costats de la Creu es van situar els sants de la Pedra i santa Bàrbara respectivament”.

I, enllaçant amb lo escrit en l’article “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?”, i, en relació amb els goigs, podem afegir, des d’unes línies de l’obra “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, d’Antonio Ariño junt amb Sergi Gómez, que “hi ha dos moments que destaquen especialment com a períodes de màxima concentració romerenca: per un costat, la primavera (des de finals de març, de l´hivern, fins a primers de juny), el temps del creixement dels conreus en l’àrea mediterrània, i, per un altre, la fi de l’estiu, després de la recol·lecció i en associació amb les festes majors més tardanes (…) i les commemoracions de les Marededéus Trobades” (p. 82), en “una religió agrària que celebra el naixement de l’any, beneeix els camps, conjura les tronades i plagues, organitza rogatives per a demanar la pluja i celebra el final del cicle mitjançant festes de collita” (p. 185), una de les quals seria el desplaçament de feligresos cap a l’ermita on estiguessen els Sants de la Pedra i, una altra de les celebracions, en aquesta línia, seria la festa dels Sants de la Pedra, vinculada a la collita del forment.

De totes maneres, cal fer una distinció entre romeria i peregrinació, com bé comenten els autors del llibre “La festa mare”, ja que “Aquests desplaçaments a santuaris (…), a mes de romeries, també reben el nom de peregrinació. Habitualment, però, les romeries es troben obertes a la participació de tots els habitants o veïns que desitgen participar, per devoció, costum o goig de fer el camí, i les peregrinacions inclouen només determinats representants, electes o conformants de les direccions de les confraries” (p. 79). També adduixen que  “En el llenguatge popular parlem de ‘pujar en romeria’, ‘tornar de romeria’, ‘anar de romeria’ o ‘semblar una romeria’” (p. 77).

I, si passem a saber a qui estan dedicades aquestes ermites, els mateixos autors ens indiquen que “La majoria de les ermites i santuaris [valencians] estan dedicades a distintes advocacions marianes, moltes d’elles amb denominacions i identitat local. En la resta, predominen les dedicades a santa Bàrbara (unes 15) i els Sants de la Pedra (5)” (p. 281). Són dades del 2012 o anteriors.

I, com escriuen Antonio Ariño i Sergi Gómez, els autors de l’obra “La festa mare”, el pelegrinatge a les ermites i als santuaris es feia “per demanar pluges o sol·licitar altres beneficis i favors (…). Demanar la pluja pels camps i la protecció per a pobles i famílies constituïa l’objectiu primordial d’aquestes rogatives rituals, les comitives de les quals executaven un encomanament comunal, alhora reproductor de la identitat col·lectiva i garant del bon curs de les collites” (p. 31).

Quant a la funció dels santuaris, i que convé incloure, direm que, partint del “Directori sobre pietat popular i litúrgia. Principis i orientacions” (facilitat per Pere Riutort, en novembre del 2018), la Santa Seu (*) entén que una de les funcions dels santuaris és ser lloc de cultura. Així, en el capítol VIII, “Santuaris i pelegrinatges”, hi ha el punt 276, en què es pot llegir que “Sovint el santuari és ja, en ell mateix, un ‘bé cultural’: en efecte, s’hi troben, com recollides en síntesi, nombroses manifestacions de la cultura local: testimoniatges històrics i artístics, característics mòduls lingüístics i literaris, típiques expressions musicals.

Des d’aquest punt de vista, el santuari constitueix sovint un vàlid punt de referència per a definir la identitat cultural d’un poble.

(…) A més, cal notar la tendència cada vegada més forta, de fer del santuari un ‘centre cultural’ específic, un lloc en què s’organitzen cursos i conferències, on s’assumeixen interessants iniciatives editorials i es promouen sagrades representacions, concerts, exposicions i altres manifestacions artístiques i literàries.

L’activitat cultural del santuari es configura com una iniciativa col·lateral per a la promoció humana; aquest paper suplementari, que és assumit gràcies a l’obra d’evangelització i a l’exercici de la caritat, s’afegeix útilment a la funció primordial del santuari, com a lloc destinat a la celebració del culte diví. En aquest sentit, els responsables dels santuaris vetllaran per tal que la dimensió cultural no oculti la funció cultual” (p. 633).

Quant al pelegrinatge, el document comenta que “Així com el santuari és un lloc de pregària, així el pelegrinatge és un camí de pregària.

(…) Des de l’antigor, el pelegrí desitja emportar-se ‘records’ del santuari visitat. Hom tindrà cura que els objectes, les imatges i els llibres transmetin l’autèntic esperit del lloc sant. A més, s’ha de fer que els llocs de venda no es trobin a l’interior de l’àrea sagrada del santuari ni tinguin l’aparença de mercat” (p. 637).

Sobre una ermita que hi ha en Algemesí (la Ribera Alta), en l’entrada (*) “Sant Sebastià d’Algemesí” (https://blocs.mesvilaweb.cat/valldalbaidi/?p=271356), publicada en el blog “Els Papers de Santa Maria de Nassiu”, podem llegir uns passatges que ens informen sobre l’ermita i sobre les imàtgens dels sants Abdó i Senent que hi ha: “Una filera d’homes i dones ens ixen al pas en la porta dels Sants Abdó i Senen (sic). I entre ells, (…) un anònim carlista (…) amagant-se en aquest portal, davall la mirada dels Sants de la Pedra. A ells encomana la seua persona i el seu honor promet erigir-los una ermita.

D’aquest mode, (…) el pelegrí camina cap al centre històric pel carrer València, trobant a la seua dreta, custodiat per les cases i dos fanals, el santuari”. Poc després diu que “Aquest té porta adovellada (*), amb fulles de fusta i dues finestretes (…) Sobre elles ,s’alça el retaule de rajoletes del segle XVIII amb la representació iconogràfica dels màrtirs perses: ce[p]tre, espigues, raïms i corona”.

Sobre aquesta ermita, en l’entrada “Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vraalg1.htm#Pedra), de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha que “Se trata de una capillita barroca pintada en su mayor parte en un llamativo color mostaza (*). Su fachada es sencilla, con puerta rectangular (…). Sobre ella, un hermoso retablillo cerámico con la imagen de los santos y la leyenda (sic) S. Abdón y Sn. Senen Martyres.

(…) El pequeño altar es barroco, con los santos titulares en la hornacina (*) central y otras imágenes flanqueándolos. Toda la imaginería (*) es posterior a 1940”. Agraesc la col·laboració de Vicente J. Olmedo, a través d’un missatge del 6 de juny del 2018.

En l’Alqueria de la Comtessa (la Safor), hi ha “l’Ermita dels Sants de la Pedra”, la qual, si partim de l’entrada “L’Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.lalqueriadelacomtessa.es/va/content/l-ermita-dels-sants-de-la-pedra), dins de la web municipal “L’Alqueria de la Comtessa”, podem llegir, per mitjà d’una descripció principalment arquitectònica, que, si més no, és del segle XVII o del XVIII, ja que hi ha algunes parts que ho són. A més, “La casa on s’ubica aquesta ermita és el tradicional casalot rural vinculat a una explotació agrícola que compta entre les seues dependències més significatives, a part de l’ampli vestíbul, la cuina-llar, el pati i la quadra, tots [= totes] elles en la planta baixa; i les habitacions, el menjador i la cambra estan en la planta superior, amb un espai important, a nivell de l’accés per a l’oratori, que ha significat per a la població, l’emplaçament de les imatges dels Sants Abdó i Senent; de tradicional devoció popular entre la població de l’Alqueria de la Comtessa com a protectors de l’agricultura. Per aquest motiu, la ubicació del dit Oratori-Ermita, queda situat en la planta baixa amb accés independent des de l’exterior, per a facilitar l’entrada i les visites de la població, constituint, doncs, l’eix de l’antic ‘Porrat’ que, en honor als Sants, se celebra la segona setmana de setembre”.

En Benissa (la Marina Alta), com podem veure en un vídeo (*) titulat “Benissa – Ermitas – Ermita Stos de la Piedra Abdón y Senén – Pda de Lleus – Vicent Ibañez.mpg” (https://www.youtube.com/watch?v=P7Vnx3gA6K0), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, en la partida de Lleus. A més, com podem llegir en l’article “Troben pintures murals del segle XVIII i XIX a l’ermita de Lleus” (http://www.infobenissa.cat/noticies/general/troben-pintures-murals-del-segle-xviii-i-xix-a-lermita-de-lleus), publicat el 27 de juliol del 2007 en la web “Infobenissa”, “L’ermita rural dels Sants de la Pedra de la partida de Lleus es va erigir per a assistir als pobladors de la zona. La seua benedicció va tindre lloc en 1701 i onze anys després es va beneir la campana.

Es tracta d’un edifici exempt que comprén el temple i la casa de l’ermità”.

Per mitjà del llibre “Història de la Parròquia de Benissa”, de Joan Josep Cardona i Ivars (autor i editor), publicat en el 2002, hi ha que, entre la fi del segle XVII i en el segle XVIII, “La parròquia no és aliena al significat progrés que el poble comença a tindre. D’alguna manera disminuït el greu problema de la pirateria berberisca, i augmentada la població pel favorable ressorgiment econòmic, desapareix progressivament el temor de viure fora mur. Vist que en aquest temps apareixen nous llinatges i que el ritme de creixements augmenta, es pot dir que era una època d’optimisme econòmic. La majoria dels edificis principals es bastiren en aquest moment. Cavanilles diu en el seu treball de 1797 que hi hagué en temps passats una mitjana producció de seda, i que és important la producció de grans. Hi havia prou terreny erm i una bona porció destinat a conreu de cereals i ametlla. Tal optimisme permeté habitar normalment en algunes partides més allunyades de la vila, com poden ser els nuclis de Lleus i el Binyent. I amb plena seguretat de que així seria, es destaca una important decisió del clericat i dels jurats de la vila, que decideixen erigir un ermitatge als Lleus que permetera l’assistència sagramental als veïns d’aquella partida. En 1701 té lloc la benedicció de l’ermitatge, (…) baix l’advocació dels Sants Abdó i Senent” (p. 27). Podem pensar i estar ben segurs, que aquest optimisme seria el que també originaria la creació d’altres ermites en diferents llocs de l’àmbit lingüístic. Aquest paràgraf del llibre aporta informació que resulta interessant: que, en Benissa, es conreava cereals, tenint present que, u dels dos Sants de la Pedra, en moltíssimes poblacions, porta forment. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano (qui m’envià aquesta informació, el 27 de juny del 2018, a través d’un missatge), encarregat de la Biblioteca Pública Bernat Capó (de Benissa) i de l’Arxiu Municipal, qui, el 28 de juny del 2018, també m’envià la informació corresponent a l’escrit de Francesc Giner de què parlarem tot seguit.

Així mateix, en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner i publicat en el llibre de les festes patronals de Benissa, en 1973, hi ha que “Em diu el croniste[13] de Benissa que ací els Benissants tenen també ermita, a la partida de Lleus, i que hi havia el costum de prendre, de banda de nit, el ‘cantell’ de la ‘coixinera’ el que volia eixir ‘fester’. Jo demane als bons benissers que no deixen llançar a perdre’s eixe costum, i la romeria a l’ermita, perquè això és patrimoni que heretàrem dels nostres avantpassats, i la festa del 30 de juliol, agermana a tots els llauradors valencians, sota l’advocació dels nostres Patrons, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”.

En Benlloc (la Plana Alta), per mitjà del primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, sabem que, com escriu l’autor, en la pàgina 282, hi ha un document de 1445, del bisbe de Tortosa, “en respuesta afirmativa a la petición hecha por los de Benlloch” per a edificar una ermita “dedicada a los santos de la piedra, San Abdón y San Senén”. En la traducció del llatí al castellà, que exposa l’historiador, llegim que el bisbe manifesta que “contenía los ruegos de la petición de aquellos que la comunidad del citado lugar, por reverencia a Dios y a su Madre la Virgen María y a los santos Abdón y Senén, quiere e intenta edificar una capilla bajo la invocación de los citados santos Abdón y Senén (…). (…) Nós, (…) os concedemos licencia y os otorgamos facultad plena de que en el término de dicho lugar, en la partida llamada del Fadrimí os sea permitido construir, erigir y levantar (…) una capilla y ermita en honor de Nuestro Señor Jesucristo y de la gloriosa Virgen María, (…) y de los santos Abdón y Senén para remedio de vuestras almas y de todos los fieles difuntos, así como el altar y el retablo bajo el nombre de los antedichos Abdón y Senén” (pp. 282-283). Així, deduïm que es dedicà, als Sants de la Pedra, una capella, un retaule i l’ermita. I, això, en 1445.

En un aclariment que em feu José Miguel García, a través d’un missatge del 28 de juny del 2019, sabem que “En 1445 se construye la ermita dedicada a los santos Abdón y Senén, donde antaño hubo templo pagano. En 1498 llega, milagrosamente, (preciosa historia) desde Lisboa, por mar, desembarcando en Torreblanca, una imagen de la Virgen del Adyutorio, que se queda como ‘ocupa’ en la ermita ‘dels Sants Martirs’. Esa ermita desde hace años sólo alberga la imagen de Ntra Sra. del Adyutorio, cuya fiesta es en septiembre, mientras que la gran fiesta del pueblo, aparte de las de agosto, es la del 30 de Julio (‘Sants Martils’ dice el vulgo.)”. A més, també afig que “Las imágenes de los santos de la piedra, están en el altar mayor de la iglesia parroquial, que ahora es de la Asunción de Ntra. Sra., pero que en otros siglos tuvo como patronos a los santos mártires”.

En el llibre de José Miguel García, també llegim, en relació amb l’ermita i a la festa dels Sants de la Pedra, que “Tras la misa el Ayuntamiento, siguiendo con la tradición, ofrece un refrigerio en la casa del ermitaño, al que se invita a autoridades visitantes, banda de música y distinguidas personalidades; también tras la misa, y antes de regresar al pueblo, los músicos, formando círculo ofrecen a los peregrinos algunas alegres interpretaciones, normalmente pasodobles, siempre muy aplaudidos por el pueblo. (…) Esperemos que esa tradición del breve concierto [de la banda de música] dure muchos años” (p. 381).

Tot seguit ens diu que, el dia dels Sants de la Pedra, “Acude el pueblo en procesión a la ermita llevando en andas a los Santos Mártires, con acompañamiento de banda de música. Tanto a la ida como al regreso sobre el mediodía, se canta una Salve en la plaza de la Virgen, frente a la hornacina (*) con su imagen. Se congrega mucha gente en el paraje de la ermita. (…) Antes ellos acudían a las paradas de bebida y rollet o magdalena. Ahora, salvo lo fundamental, casi todo es distinto.

La misa solemne, con la participación del muy digno coro parroquial, precede a la visita a la Virgen en su camarín (*) –el acto entrañable y tradicional de la besà a la Mare de Déu–, mientras se cantan sus gozos. Las costumbres hacen leyes. Veamos: lo que realmente procede ese día es, finalizada la misa, besar las reliquias de los santos de la piedra mientras se cantan sus gozos, y a otra cosa.

(…) alrededor de los setenta (…) dejó de practicarse la oportuna y bella costumbre de llevar las reliquias de los santos el día de su fiesta desde la parroquia y hasta la ermita en manos del párroco, cuyas reliquias, tras la misa y mientras se cantaban los gozos correspondientes, se daban a besar al pueblo al pie del altar.

(…) Antiguamente los romeros de Benlloch se quedaban allí [, en la ermita,] a comer; era cuando se iba en carros, que entonces se engalanaban muy artísticamente con papelitos, flores, al-habakas, –albahacas, alfàbegues–, etc.” (p. 382).

També ens diu José Miguel García que, “En els Sants Màrtirs del 2010, con el párroco D. Antonio Albiol, ya cantamos el ‘O vere Deus’ (*) al salir la procesión hacia la ermita aunque no el Exurge Domine (*); sabemos que hace alrededor de cien años ya se cantaba. Y hay constancia de que tradicionalmente, al ir a la ermita en procesión se cantaban las Letanías (*) Mayores, como suele ser norma en este tipo de romerías de carácter penitencial; y que, ya dentro, frente al altar, se cantaba una Salve” (p. 384). El terme “Salve” procedeix de “Salve Regina”, paraules amb què comença una de les oracions catòliques més populars que es canten a la Mare de Déu. En Benlloc, com ens comenta més avant, en el 2011, es recuperà “el canto de la Salve al llegar a la ermita y al pie del altar, y el dar a besar las reliquias de los santos al pueblo finalizada la misa y antes de pasar a honrar a la Virgen por su camarín” (p. 385).

Igualment, en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, llegim que “Antes de la guerra y hasta algunos años posteriores, el día de los Sants Màrtirs, movidos por la fe sobre todo, solían venir hasta la ermita carros bien adornados y llenos de ramos de alhabaca, muchos vecinos de las masías del Pla de l’Arc, de la propia Vall d’Alba (*) y también de Montalba (*); incluso venía gente desde la Barona (*) tras tres largas horas a pie; aquellos romeros solían llevar en el cuello pañuelos de astracán (*) de vivos colores; o sea que aportaban a la romería alegría y colorido” (p. 388).

 

 

Notes: Gramenet és una població de la comarca del Barcelonès.

Montigalà està en el terme de Badalona (el Barcelonès).

En parlar de Castell de Montcada, es refereix al terme de Montcada i Reixac (el Vallès Occidental).

El document facilitat per Pere Riutort fou publicat el 17 de desembre del 2001 per part de la “Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments”.

Aquesta entrada  sobre Sant Sebastià d’Algemesií és del 28 de desembre del 2014. Afegim aquesta dada per a facilitar l’accés a la font.

Adovellada vol dir que té dovelles, és a dir, pedres tallades més estretes d’un cap que de l’altre, per a formar arcs.

Color ocre.

Hornacina, en valencià, es diu fornícula. És el buit deixat en el gruix d’una part per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Imaginería, en valencià, imatgeria,  és la fabricació d’imàtgens. Conjunt d’imàtgens emprades en un escrit, per un escriptor, etc

El vídeo fou consultat el 13 de juny del 2018.

Hornacina, en valencià, equival a fornícula. Una fornícula és el buit que es deixa en el gruix d’una paret per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Camarín, en valencià, vol dir cambril, camaril. El DCVB defineix aquesta paraula com “Petita camb elevada darrera d’un altar, on hi hi ha una imatge d’especial veneració”.

El cant “O vere Deus”, com poguí trobar en l’entrada “0 VÉRE DEUS” (https://www.catimenu.com/overe.htm), treta d’una pàgina d’informació turística de l’Ajuntament de Catí (població de l’Alt Maestrat), en la traducció del llatí al valencià, diu així: “Oh Déu veritable, trinitat i un sol Déu, / escolteu els precs del vostre poble. / Doneu-nos salut i pau / i gràcia (pluja) del cel. / No som dignes de ser escoltats. / Per les nostres faltes mereixem ser castigats / Santa / San… / Pregueu per nosaltres”. A més, se’ns indica que “es canta en la majoria de les romeries”.

L’“Exurge Domine”, com hem vist en un vídeo en castellà, d’Internet, “(76) Canto Gregoriano- EXURGE DOMINE” (https://www.youtube.com/watch?v=Q0JugOOpOd8), és un cant en llatí que, en la traducció que hi ha en castellà (i que ací traduesc al valencià), resta així: “Lleveu-vos, Senyor, ¿per què dormiu? Lleveu-vos i no ens abandoneu fins a la fi. ¿Per què aparteu el vostre rostre i hi oblideu la nostra tribulació? El nostre ventre està aferrat a la terra; lleveu-vos, Senyor, ajudeu-nos i allibereu-nos”. El 28 de gener del 2020 no estava disponible el vídeo en aquest enllaç d’Internet.

Lletania vol dir sèrie d’invocacions (ací, als sants), això és, de pregàries. En plural, “lledànies”. Quant a les Lletanies majors, com llegírem en el DCVB, és la processió que es fa el dia de Sant Marc, és a dir, el 25 d’abril.

La Vall d’Alba és una població de la Plana Alta.

Montalba és una zona del terme municipal de la Vall d’Alba.

Barona és una pedania de la Vall d’Alba.

L’astracan és una classe de vellut de llana o de pell de cabra.

 

 

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Continua la lectura de La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra →

El costum de “traure el sant” i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Tot seguit tractarem el tema de “traure el sant”, en aquest cas i, de manera àmpliament majoritària, la de traure les imàtgens dels Sants de la Pedra. És un costum que encara està present, tot i que de manera més residual. 

Igualment, direm que hem recopilat molta informació durant la recerca, fet que no esperàvem en un principi.

Començarem dient que aquesta tradició, potser ja molt antiga, tinga relació amb una que, en l’actual França, es celebrava cap al segle V.  Així, fins i tot, podria portar-nos a obres com “Meteorologia i agricultura populars” (*) un llibre del català Cels Gomis i Mestre, del segle XX, publicat per Editorial Altafulla en 1998, quan escriu que “Entre els gals eren les druïdesses (*) les qui es consideraven posseïdores del do d’obtenir la pluja i de congriar (*) els temporals. Tenien el costum de passejar llurs ídols pels camps, coberts amb un vel blanc, per implorar al cel la pluja que els feia falta. Aquest costum va durar fins al segle V, que sant Mamert el va substituir amb les pregàries cristianes que avui s’estilen” (p. 73).

Més avant, Cels Gomis parla sobre determinats rituals que realitzava “el cristianisme popular” (sic, p. 73), com ara, “les processons de les plagues o pregàries per a la pluja” (p. 73). De fet, per mitjà de l’article “El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació”, de Francesc Roma i Casanovas (*), sabem que, sobre la introducció del cristianisme en el Pirineu, “s’ha pogut dir que quan el pagès pirinenc prega davant d’una imatge no se sap si ho fa a aquesta o al sant que representa. Per exemple, quan un poble s’afartava de la sequera, prenien la imatge del sant i la duien al riu perquè ho veiés amb els seus ulls (…). En altres casos fins i tot la deixaven al mig d’un camp esperant la pluja!”. I, això, clarament, és un senyal de religiositat en línia amb l’acte de traure el sant.

Aquestes pregàries (rogatives), d’acord amb l’obra “La festa mare. Les festes en una era postcristiana” , d’Antonio Ariño Villarroya junt amb Sergi Gómez i Soler (editada pel Museu Valencià d’Etnologia juntament amb la Diputació de València, en el 2012), tenen lloc en moltes poblacions on “peregrinen (o peregrinaven) per demanar pluges o sol·licitar altres beneficis i favors en els santuaris més rellevants de les seues respectives comarques. Demanar la pluja pels camps i la protecció per a pobles i famílies constituïa l’objectiu primordial d’aquestes rogatives rituals, les comitives de les quals executaven un encomanament comunal, alhora reproductor de la identitat col·lectiva i garant del bon curs de les collites.

L’activitat productiva, per tant, implica una doble dimensió: la primera té un caràcter instrumental i abraça aquelles accions de treball directe, com ara, llaurar la terra, sembrar els camps, arrencar les males herbes, regar…, que transformen el món físic a través de mitjans físics. La segona dimensió té un caràcter expressiu i reuneix creences i rituals que atorguen un significant transcendent a les accions ordinàries: des de beneir els camps, conjurar plagues, sequeres i tronades fins a la donació de gràcies pels fruits obtinguts” (p. 31).

Unes pàgines després, escriuen que, “Amb freqüència, les collites estaven granades, a punt de ser segades i recol·lectades, i en uns instants, la calamarsa, la pedregada, ho arrasava tot. Per això, en aquest temps essencialment incert que va des de finals d’abril fins que, per fi, la collita ha estat recollida, la societat rural ha recorregut constantment a formes de propiciació i d’invocació als seus sants patrons especialitzats. En el cas de les comarques valencianes, hom ha invocat especialment santa Bàrbara i els sants Abdó i Senén, popularment coneguts com a “Sants de la Pedra” i protectors contra raigs, tronades i pedregades” (p. 37).

Igualment, en l’obra que Miquel Llot de Ribera escrigué sobre els Sants de la Pedra i que es publicà en Perpinyà en 1591, quasi trenta anys després del Concili de Trento (1545-1563), “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, hi ha dos fets que he considerat molt importants per a l’estudi: 1) la presència constant d’Arles (el Vallespir) en l’obra i 2) la participació de les escultures dels Sants de la Pedra que hi havia en Arles, durant llur trasllat, en més d’una ocasió (com ho reflecteix l’autor), cap a Perpinyà (pp. 91A-92B), acte religiós que no figura en altres obres que hem consultat durant la recerca i que, per tant, hem cregut adient incloure’l, amb adaptació lingüística (*). Així, Miquel Llot, escriu que, en Arles, “O maravella del Senyor! o grandesa nunca prou dels hòmens alabada: y quant devem los que vivim als sancts, puix tant bons defensors y protectors són de nosaltres. Però per a que aquesta veritat resta (*) ben confirmada, serà bé referir algunes tempestats, que en aquella terra d’Arles hi ha hagudes: de les quals són estats deslliurats per medi dels sancts gloriosos Abdon y Sennén. (…) Testifica lo sobredit testimoni [, lo Rector Guàrdia], com en lo dia dels cossos sancts, se mogué tant gran tempestat en aquella vila y terra de Arles, que restava atemorizada en grandíssima manera: y dient-se lo ofici, a la hora que predicava lo predicador, feu tant gran llamp, y tant terrible tro, que lo predicador sens més aguardar, tingué per bé de ba[i]xar-se de la trona. Y tots los que en la Iglesia estaven de posar-se en oració per a aplacar la ira del Senyor, (*) Acudí lo sobredit Rector als santíssim sagrament de la Eucharistia, lo qual tragué ab lo Reliquiari de dit Monastir, essent lo ayre tant obscur, que no es veyan los uns als altres. Y dos Religiosos monjos acudiren, a la ca[i]xa dels cossos sants de SS. Abdon y Sennén: y anaren a on estava lo Rector ab lo santíssim Sagrament per a beneyr lo temps Y a penas estigueren los cossos sants a la presència del santíssim Sagrament, quant en continent la tempestat cessà, y los ayres restaren clars, com si no fóra estat res: y havent caigut molt gran quantitat de pedra, ab molta abundància, no feu mal en cosa alguna: de què resà lo poble ab gran admiració, ab la vista de una tant senyalada maravella y de ella donant molt deveres gràcias al Senyor, passaren avant la solemnitat de la festa, y ofici. Però no fonc aquest mercè tota sola, puix que ordinàriament ne reb la vila y     terra de Arles de semblants, y no solament la vila de Arles, sinó també les terras     cincunveïnes” (pp. 85A-86B).      

Sobre el trasllat, d’Arles a Perpinyà (a quaranta quilòmetres) de les escultures dels Sants de la Pedra, Miquel Llot escriu que, “En confirmació de la qual veritat referiré lo que he trobat contingut en la sobredita deposició de Ioan Guàrdia Rector de S. Salvador de la vila d’Arles, lo qual mediant lo Iurament testifica com en lo any de 1492 la vila de Perpinyà, y tota la terra de Rosselló, se veu en grandíssima necessitat de aygua. De tal manera que determinaren en lo consell de la vila vehent la extrema necessitat de la aygua, acudir al verdader remey, que es la intercessió dels invencibles martyrs SS. A[b]don y Sennen. Feta la revolució, enviaren los cònsols de la vila, los síndics, per a que suplicassen al Abat de Arles concedís la mercè, y benefici per tota la terra de Rosselló, de que aportassen sancts ab prosessó, a la sobredita vila de Perpinyà. Y per absència del Abat, que aleshores era Fra Antoni de Narbona, restava vicari general del monestir de Arles lo Abat de Camprodon. Lo qual oyda la petició, de part dels Cònsols de Perpinyà proposada essent ella com era tant iusta, y sancta concedí lo que se demanava. Y a[i]xí se ajuntaren tots los Religiosos, y capellans de la vila de Arles, y prepararen-se per a dit camí de aportar los cossos sancts a Perpinyà. Confessaren, y reberen lo sanctíssim sagrament de la Eucharistia, com bons servents del Senyor. Y de aquesta manera preparats partiren ab molta alegria, y contento per a Perpinyà que està a sis llegües (*) de Arles. Fonc tant agradable al Senyor aquesta jornada, y la intercessió dels invincibles martyrs sant Abdon y Sennen tant acceptada, que encontinent manà als núvols que despedissen la desijada aygua ab molta abundància sobre la terra. Per lo qual restaren los sants gloriosos, amb molta devoció en aquella terra, y tota la gent de Rosselló molt aconsolada. Però no fonc aquella derrera vegada. Perquè en lo any de 1519, vehent-se altra vegada aquella terra, no ab menys necessitat que la primera que està escrita, de pluja: acudiren los Cònsols de la vila de Perpinyà ab lo mateix erde (*), y petició al Abat y Monastir de Arles, y alcançada la licència, aportaren los cossos SS.[= Sants] ab tota la reverència y veneració possible a la terra de Rosselló y vila fidelíssima de Perpinyà. Per la intercessió dels quals SS. martyrs, y Reys invincibles, fonch aquella terra totalment remediada. Açò testificà lo sobredit Rector Guàrdia, mediant lo jurament com a cosa per ell dita. Altres vegades podria yo fer menció: en les quals los de la vila de Perpinyà, han acudit a la intercessió dels cossos sancts de sant Abdon y Sennén” (pp. 91A-92B). I tot, perquè com escriu Miquel Llot en la pàgina 90B, “és tanta la misericòrdia dels Senyor i tanta inmensa la sua divina bondat, que per medi dels sancts gloriossos Abdon y Sennén alça el omnipotent Déu la mà, y envia aygua sobre la terra”.

Això, en paraules del P. Miquel Llot de Ribera, explica que “los habitadors de la vall d’Arles (…) sempre que estan ab esterilitat, tenen per cosa certíssima que acudint als sants Reys gloriosos, SS. Abdon, y Sennén: y aportant-los ab processó, acudeix lo Senyor, ab la abundància de pluja sobre la terra” (p. 93A).

A més, com escriu a continuació, “Y perquè de les coses últimes, més se recordan los hòmens, faré sols memòria, de la necessitat que hi hagué en lo any 1589 (*), de la qual participant la terra de Arles, y tenint lo remey que diuen a la mà, acudiren devotament als invincibles martyrs SS. Abdó i Sennén, y feren prosessó ab tota la devoció possible. La qual antes que acabassen, alcansaren abundància de pluja, y molts dies aprés (*). De tal manera que restà tota aquella terra remediada. De on se veu clarament, la grandesa que tenen los bons Reys Abdon, y Sennén, en la benaventurança, y lo molt que poden en la presència de Déu omnipotent: puix per honrra de sancts tan gloriosos fa lo Senyor obras semblants” (pp. 93A-93B).

Tot i això, no passava lo mateix, si més no, partint d’aquesta obra barroca, quan no es feia bondat. Heus ací un exemple, en paraules de Miquel Llot de Ribera: “Testifica Vicenç Miquel Rector de la parròquia de Montboló mediant lo Jurament, que un any, per tenir los de aquell poble necessitat, que fonc la (*) any 1516, no presentaren lo sobredit donatiu de la filera, com acostumaven antes. Però pagaren ho de tal manera, que no culliren res en los camps. Perquè la tempestat de la pedra se ne havia aportat, sens deixar cosa alguna. Per lo qual lo sobredit Rector, en la yglesia de la parròquia, estant tots congregats, los reprehengué molt, de com no havien aquell any presentada la filera de cera, en lo dia de la festa dels cossos sancts, conforme lo vot dels antipassats (*), per lo qual meritament eren estats de la mà de senyor castigats. Y a[i]xí en la hora mateixa tot lo poble, regoneixent la culpa perpetrada, y lo Rector juntament ab ells tornaren a revalidar lo vot, y promesa, oferint de nunca cessar, per més necessitat que hi hagués en la donació de la filera. Lo que guardan (*) vuy (*)infal·liblement, los que viuen en aquell poble. Y aquella aportà lo Ba[t]lle de Montboló, amb molta alegria acompanyat del poble a la sancta Capella dels bons Reys SS. Abdon y Sennén. Y a[i]xí restaren remediats de moltes tempestats, treballs y fatigues que partien los antipassats. De moltes altres tempestats podria yo fer memòria, que ha succeyt en aquella vila y terra de Arles, però bastaran las referidas. Ab les quals clarament està provada, la veritat proposada, de com per medi de la intercessió dels gloriossos màrtyrs Abdon y Sennén, remedia lo Senyor les tempestats” (pp. 88A-89A).

També en Arles, però, ara, mitjançant l’obra “Vida y novena dels sants Abdon y Sennen patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir” (*) (publicada en Perpinyà, en 1817), hi ha un fet relatiu a Arles i en línia amb el tema de traure el sant: “Predicant cert dia de festa á la hora del offici en llur iglesia, entrá un llampec tant gran ab son tro tan terrible que lo predicador trobá molt bé baxar del púlpit, y posarse com los altres en oració. Lo curat (*) tragué del sacrari lo Santíssim Sagrament del altar, ab tot tant obscur era lo ayre, que no podien véurerse los uns ab los altres. Los religiosos traguéren llavors los cossos sagrats, y posant-los devant del Santíssim, arreu cessa la tempestat, y caygué moltíssima pedra, mes no feu dany en cosa alguna, lo que causá a tots admiració” (p. 17). Igualment, comenta que “Los habitants de Arles tenen mes llarga experiencia de aquestas celestials mercés; perqué sempre y quant patexen necessitat de aygua, troban certament que lo Senyor ou llurs peticions, acudint als sants reys Abdon y Sennen y portantlos en professó (*)” (p. 18).

Aquest acte de traure el sant s’allarga, per exemple, al segle XVIII, i, així, com llegim una nota del llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”, de Josep Esplugues, E. Casanova, en al·lusió al capellà, diu que “No podia faltar-li la idea dels terratrémols (sic) i tempestes com a signes divins, car era un tòpic molt usat pels rectors al XVIII: I així ens persuadíem en bona fe que devíem tal favor a la mateixa obra de la església” (p. 85, nota 8). Així, Josep Esplugues, també ens explica aquesta visió en un moment del llibre, en dir que, en un fet que tingué lloc per Montaverner (la Vall d’Albaida), poble on feia de capellà, “No hagué la menor notícia que este tremolor, temblor o terremot resonara ni sossoïra en Alfarrasí (*) ni atra de les terres cinvumveïnes, i així no es deu estranyar que moltes persones pies i de bon juí es persuadiren era algun senyal o efecte de la justícia o providència de Déu que manifestava la gravetat del pecat i no volia descarregar castic visible en los factors de los seus fins inescrutables” (p. 153).

Quant als Sants de la Pedra i a la seua participació en aquest costum, val la pena escriure alguns detalls que inclou José Sistac Zanuy, en l’obra “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén” (1948): “Cuando amenazaba un pedrisco, se sacaban las imágenes de los Patronos a la puerta de la iglesia, y al mismo tiempo se convocaba al pueblo por medio de un repique de campanas. No era precisamente el campanero el encargado de dicha función, ya que ante el peligro todos los vecinos estaban facultados para ello, es decir, el primero que se apercibía de la tempestad” (p. 75). Quan parla sobre Inca, diu que “cada vez que las tempestades de aguas, truenos, pedrisco u otro infortunio azotaba la comarca, el primero que llegaba sacaba a la puerta de la iglesia unos antiguos retablos de los Santos. La experiencia permite afirmar, según el recuerdo de todas las gentes, que nunca el granizo haya motivado en Inca la pérdida de las cosechas, como ha sucedido en otros lugares de Mallorca” (p. 82).

I, de manera més esplaiada, lo que descriu José Sistac sobre Camporrells: “Al noveno día consecutivo de practicar rogativas y en vista de que la sequía persistía, decidió el pueblo ir hasta la ermita de los Mártires. Al llegar la procesión a los linderos de la villa, empezó ya a descender la benéfica lluvia; pero sin importarles el temor de calarse todos completamente, como así les ocurrió, determinaron continuar hasta la ermita, tal como se había prometido, si no ya para suplicar, sí al menos para dar gracias por la miseria remediada. Llovió, pues, muy copiosamente, y tampoco en esta memorable ocasión quedó desmentida la fama de los Santos protectores” (p. 148).

Però, més encara, quan, punt i apart, afig: “En caso de pedrisco, la invocación a los gloriosos mártires Abdón y Senén constituía asimismo la más segura esperanza del inmediato cese de esa calamidad, que en pocos minutos puede destruir la cosecha entera y sembrar por doquier la miseria y la desesperación en medio de una población esencialmente campesina. Ya hemos dicho que tan pronto como amenazaba o descargaba una tempestad, el ermitaño corría a tañer la campana de la ermita; pero, entretanto, la jaculatoria ‘¡Que san Abdón y san Senén nos guarden!’, en caso de aparecer cualquier peligro o tormenta, era pronunciada inmediatamente con los labios y con el corazón. Merece finalmente mención especial la obligación que tenía el sacristán de Camporrells de sacar de la iglesia a la plaza las imágenes de san Abdón y de san Senén, siempre que descargaba algún grave pedrisco; pero si el sacristán se hallaba ausente, cualquier persona tenía el derecho de sacar las veneradas imágenes, con la segura esperanza de que su presencia alcanzaría la cesación inmediata de la calamidad”  (p. 148).

Però, com ací veurem (a partir del paràgraf següent que escriu l’autor), no sempre actuaven de manera arriscada, quan plovia, fet que desmentiria la suposada efectivitat al cent per cent del fet de traure el sant quan començàs a amenaçar el perill. I és que, més d’una vegada, primaria la vida per damunt del desig religiós: “Testigos presenciales han explicado al autor la cesación milagrosa e instantánea del pedrisco que descargó en Camporrells el día 4 de mayo de 1894. La perturbación atmosférica empezó con una imponente tempestad de agua que acabó por transformarse en granizo; pero éste caía en forma de piedras de gran tamaño y como arrojadas por una fuerza impresionante. La gente estaba consternada. El sacristán, Pedro Castillo, no se atrevía a sacar fuera las imágenes de los Santos por temor de que éstas fueran rápidamente destruídas por las piedras. Sin embargo, ante la persistencia del fenómeno, se sacaron las veneradas imágenes de los santos Abdón y Senén, y el pedrisco cesó en el acto. Aun viven muchas de las personas que presenciaron este hecho extraordinario, que debe atribuirse exclusivamente al poder y valimiento de los invictos Patronos” (pp. 148-149).

 

 

Notes:  “Meteorologia i agricultura populars. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i a l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915” és el títol original de l’obra de Cels Gomis i Mestre.

Una druïdessa és una sacerdotessa amb la missió de conservar i de transmetre la cultura popular i de fer justícia. Aquestes funcions i que les porte una dona, poden recordar-nos la figura de la matriarca, en les cultures matriarcals, com ara, en la cultura colla (de Sud-amèrica).

Congriar vol dir “produir, formar  o confirmar-se per acumulació de diversos elements desencadenants”.

Francesc Roma i Casanovas escriu un article que tracta uns temes que s’ajusten molt a l’apartat que ací tractem, i ho fa sobre la religiositat anterior a la plena introducció del cristianisme en la cultura catalana, sense fer esment als Sants de la Pedra ni indagar-hi.

L’adaptació del llibre “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”  ha tingut lloc, entre altres raons, per a facilitar la lectura del gran públic, tenint present com està l’original, per exemple, sense accents. Nogensmenys, hem respectat els articles, les formes verbals, els noms, etc.

Literalment, resta, en lloc de per a  que aquesta veritat reste.

En l’original, hi ha una coma, en lloc d’un punt.

Una llegua catalana, històrica mida de longitud, equival  a uns 6,71 km. Per tant, estem parlant de 40 km.

Literalment, erde en lloc d’orde.

Per la forma del numeral més a la dreta, podem deduir que es tracta d’un nou i, per tant, de l’any 1589.

Aprés vol dir després.

Literalment, en lloc, per exemple, de lo (que hauria donat lloc a “lo any”).

Castellanisme en lloc d’avantpassats.

Literalment, en lloc de guarden.

Literalment, en lloc de hui (o avui).

“Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”. Es tracta d’una obra interessant, perquè ens permet tenir una font del segle XIX, en aquest cas, de l’any 1817, i, a més, en català.

On diu curat vol dir clericat, clerecia, conjunt d’eclesiàstics.

Literalment, professó, en lloc de “processó”.

Alfarrassí és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida i veïna de Montaverner.

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , ,

A continuació, tractarem sobre la benedicció dels camps, des de temps de l’Imperi Romà (segles I-V, en lo que, a partir del segle IV, es coneixeria com Imperi Romà d’Occident), i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.

Un dia, en plena primavera i durant un viatge de tres dies a Navarra, concretament, a Orkoien, vaig veure-hi com s’encomanava a Sant Miquel la protecció de la Vall d’Aralar (la vall on es troba aquesta població navarresa) i de tot lo que hi hagués. Era la primera vegada que presenciava una celebració d’aquesta mena. Recorde, igualment, que totes les persones hi érem de cara a la vall. I dic tot açò, perquè em vingué al pensament quan comencí a llegir unes línies sobre la benedicció dels camps, i sobre l’origen i la pervivència (perquè considerí interessant aquest tema, per a l’estudi dels Sants de la Pedra, tenint en compte que formaria part del paganisme, que tindria molta relació amb les collites i que, amb el temps, s’incorporaria al cristianisme així com aquell acte en Navarra ho hauria fet).  De fet, al llarg de la recerca, hem trobat casos en què, amb motiu de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, es fa un acte semblant al d’Orkoien, com ara, en Cullera (la Ribera Baixa), en relació amb els camps d’arròs. Així, en un missatge que envií a Kike Gandia (director dels museus de Cullera), el 7 d’octubre del 2019, per confirmar aquest detall vinculat a aquesta població valenciana, m’escrivia que “Efectivament, la  Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera), té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i el cant de gojos, el rector ix a l’aire lliure i beneeix els camps, fent una aspersió d’aigua beneïda amb hisop als quatre punts cardinals”. Agraesc aquest detall de Kike Gandia.

N’era u més i, com escriuen els autors de l’estudi “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, Antonio Ariño Villarroya i Sergi Gómez i Soler, “entre el 25 d’abril i el 9 de maig en pràcticament tots els pobles es realitzaven processons amb la intenció de beneir els camps i les fonts” (p. 35). Si més no, fan al·lusió a les del País Valencià.

A més, tot seguit comenten que “La processó litànica (*) dels 25 d’abril fou substituïda dins el calendari cristià pel papa sant Gregori a finals del segle XI per substituir o batejar les processons ‘paganes’ conegudes com a Robigàlia. L’objectiu del ritual, segons la litúrgia romana ,era demanar perdó a Déu dels pecats i protecció contra els assots públics: pluges turmentoses, sequeres, pestes, epidèmies i tot tipus de calamitats remesclades. Això explica que en aquest període es combinen actes purament festius amb d’altres que tenen un caràcter penitencial.

La benedicció dels camps tenia com a intercessors sant Marc (25 d’abril), sant Pere Màrtir o de Verona (29 d’abril), la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) i sant Gregori d’Òstia (9 de maig)” (p. 35).

Afegirem que, al principi de l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia” (http://cangilon.regmurcia.com/revista/N10/N10-05.pdf), de Miguel Ángel Casanova Guerrero, hi ha una oració de benedicció que he considerat que ens ve com l’anell al dit, per a l’estudi, tot i que hem trobat una entrada sobre el tema que ací tractem, “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicada en la web “Noguera de Albarracín”, acompanyada d’uns goigs als Sants de la Pedra. L’oració diu així:

“Señor, Padre Nuestro,

que mandaste al hombre

que guardara y cultivara la tierra,

te suplicamos con humildad

que nos concedas siempre cosechas abundantes,

des fertilidad a nuestros sembrados,

y alejando de nuestros campos  la tormenta y el granizo

las semillas puedan germinar con abundancia.

Por Jesucristo, nuestro Señor,

Amén”.

Sobre el romiatge en Pozondón (poble aragonés de la comarca de la Sierra de Albarracín), Manuel Matas escriu que, els Sants de la Pedra i Sant Roc hi són els patrons i que,  fins a 1978, la seua festa tenia lloc el dia de Pasqua, fins que es decidí deixar-les per a mitjan estiu. En eixe dia, després de la celebració de la festa de Sant Roc, “en carro o andando, los romeros se dirigían a la ermita de los santos de la Piedra, donde se celebraba otra misa cantada con los gozos a los Santos. Terminada la ceremonia, los romeros sacaban una antiquísima virgen del altar, hoy desaparecida, y daban una vuelta a la ermita entre cánticos de alabanza. Seguidamente, se ponían a los santos en un pedestal y girándolos a los 4 puntos cardinales, el mosén bendecía los términos pidiendo su protección celestial para sus cosechas. Para terminar, tenía lugar una comida fiesta popular en lo alto del cerro de la ermita”.

L’oferiment de part de la collita als sants Abdó i Senent (com a part de l’acció de gràcies), pot entendre’s perfectament com l’agraïment als sants, per la conservació de la collita i perquè no s’haja fet malbé.  Com podem llegir en diferents fonts sobre la religiositat, com ara, en aquest article, “La divinidad bendice sembrados y animales, el hombre puede bendecir pero la fuente de toda bendición es Dios, de ahí su carácter no mágico, y, a cambio el hombre devuelve a Dios, mediante el sacrificio de lo mejor que tiene, esto es las primicias de los campos y de los rebaños (así los laboriosos agricultores de la huerta murciana entregaban, en un acto de sincera ofrenda, los primeros frutos de sus tierras a Dios […]) y en algunas religiones antiguas a sus propios hijos”. (pp. 15-16), com ja té lloc en un passatge bíblic en què Abraham pretén sacrificar el seu fill Isaac.  O, en paraules d’Antonio Ariño i de Sergi Gómez, en el llibre “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, “Salvats els tràngols de l’oratge i de les possibles plagues, en assegurar la subsistència del grup humà almenys per un cicle natural més, la celebració se centrava a honorar el patró local. D’ací ve que la major part de les nostres Festes Majors [valencianes], les hereves naturals d’aquelles commemoracions agràries, tinguen lloc durant l’estiu. Si la collita era molt bona, donaven lloc al que també es denomina festa grossa” (p. 37).

Miguel Ángel Casanova, en l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia”, afig que la trilogia mediterrània (forment, olives i raïm), ja existia, com a mínim, potser des de temps de l’Imperi Romà d’Occident (encara que no en faça esment del nom), junt amb altres aliments fruit de la terra d’horta: “Los frutos a bendecir en esta época eran los que invariablemente se han ido cultivando desde tiempos remotos hasta la actualidad en nuestros campos y huertas. Destaca en primer lugar la trilogía meditarránea del trigo, la vid y el olivo junto a la higuera que configuran el paisaje de secano de nuestra comunidad [de Murcia]. Junto a estos aparecían los típicos productos de regadío, cultivados en pequeños huertos próximos a los cursos de agua (…) donde la construcción de canales y obras de regadío estaban muy extendidas, según atestiguan los cronistas árabes que observaron sus restos. En dichos huertos se cultivaba la alcachofa, (…) las habas, las judías y una importante variedad de árboles frutales” (p. 17). Tenim, doncs, una informació interessant sobre què era lo que oferirien, en temps de l’Imperi Romà, a les divinitats paganes i, per tant, de què farien protecció els sants Abdó i Senent quan passassen a ser motiu de festa cristiana, si més no, en zones menys muntanyoses. Això inclou, a més, un detall que convé tenir present: aquesta combinació de conreus de secà i d’horta ha perdurat amb força fins a mitjan segle XX quan, per exemple, en la comarca de l’Horta de València, començà a introduir-se la taronja on abans hi havia hagut garroferes, vinyes o forment (per exemple, en Aldaia, població a uns 6 km. de la Ciutat de València, on el forment estava molt arrelat, així com les vinyes), com més d’una vegada m’han comentat mon pare, ma mare i altres persones nascudes en la comarca, entre el 1935 i el 1945 o abans. 

Així, a arrel de la tecnologia, dels avanços científics i de la progressiva substitució de la fe per la raó, a poc a poc, aquests actes de benedicció dels camps, passarien a un segon plànol, en favor, per exemple, de plans de protecció oficial o de subvencions públiques dirigides als camperols.

Però, entrant en un altre punt sobre les benediccions dels camps, quant a la seua història i evolució, citaré, en primer lloc, que, com assenyala Miguel Ángel Casanova, “La bendición cristiana de los campos, cuyas fórmulas más antiguas encontramos en las ‘Tradatio Apostolicas’ de Hipólito (*), pronto chocaría con la concepción de este rito que tenían las comunidades hebreas asentadas en Hispania y que era respetada por su antigüedad y por la fama de magos y curanderos que rodeaba a los judíos. Prueba de ello son las actas del ‘Concilio de Elvira’ (actual Granada, la Iliberis romana) fechable a inicios del siglo IV d.C. y que nos sirva para afirmar la existencia de fuertes y dinámicas comunidades cristianas en nuestra provincia [, Murcia,] que con rapidez aceptaron la idea de bendecir sus campos, así en el cánon 49 del sínodo se intenta poner freno a la costumbre, ya citada, por la cual fieles de la religión de Moisés, posiblemente posesores o clérigos bendecían los frutos de los fieles cristianos, lo que resultaba atentatorio al prestigio de la bendición cristiana” (p. 16). Es tractava, com podem deduir, a partir de l’estudi sobre la cristianització de les festes paganes (present, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament), de substituir lo jueu o lo no cristià, per lo que, a poc a poc (en el cas d’aquests capítols, des del segle I), acompanyaria el cristianisme.

Finalment, el capellà o el diaca, entre les persones que fossen presents en l’acte de la benedicció dels camps, en informació treta del text de Miguel Ángel Casanova (p. 19), conclou el ritu dient les paraules següents:

“Dios, Fuente de todos los bienes,

os bendiga y dé fecundidad a vuestro trabajo

para que podáis alegraros de sus dones

proclamar siempre sus alabanzas,

Amén”.

 

Acabarem aquesta entrada, dient que, com em comentà Pere Riutort (el 24 de desembre del 2017), “la benedicció [dels camps] es pot fer quan vinga bé”  i que es celebra el 3 de maig.

 

 

Notes: Litànica vol dir que té forma de lletania, és a dir, de pregària consistent en una sèrie d’invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als sants.

A hores d’ara està en dubte l’autenticitat de les “Tradatio Apostolicas” a què fa esment Miguel Ángel Casanova. De totes maneres, és una obra a tenir present.

.