Arxiu d'etiquetes: interés per les arrels

Dones jóvens, matriarcalistes, agraïdes a les arrels i que lideren

General, , , ,

Continuant amb la rondalla “La punta la donzella”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, la mare i la filla fan estada en la cova i voltants, “fins al punt que, amb el treball i l’ajut, havien arreplegat un petit ramat de cabres que la noia, molt carinyosa amb els animals, cada dia duia a pasturar.

Un dia que havia sortit amb les cabres, per tal de pasturar-les, s’allunyà un xic més del compte de la rodalia que tenia coneguda” (p. 28) i troba que no sabia on era i que s’havia perdut. Ens trobem, de la mateixa manera que en la cançó “A la vora del riu, mare” (amb el tema del pas de la virginitat a la condició de dona amb possibilitat d’embaràs arran de la primera menstruació), que la xica ja fa de cap de colla, en aquest cas, àdhuc, fora d’on solia anar i, així, entra en camps no fresats anteriorment. 

Nogensmenys, ella continua esperançada i, no sols agafa amoroseta un cabridet, sinó que “enfilà per una serra amunt amunt, per tal d’arribar a la punta -el cim- i, des d’allí, localitzar on estava la seva cova” (p. 29). Així, encara que ella es distancia de la cova, manté un bon record de la mare i hi està interessada, o siga, que té present les arrels maternals. A banda, com que era una persona dolça amb els altres, “El ramadet de cabres el seguia fidel” (p. 29). Com veiem, la noia no fa de cap de colla de bous, sinó de cabres, això és, d’uns animals que, com les vaques, proporcionen llet, que evoquen lo femení i que, a més, enllacen amb la figura de la mare.

En ser en el cim i, amb vista d’àguila (una dona de ment oberta), no pogué veure la cova. Però, tot i això, “Passaren els dies, la noia s’alimentava de la llet que les cabres li oferien” (p. 29), així com, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui proporciona vida i qui aplana el futur als seus fills, als membres que en formen part de la casa, de la família, del col·lectiu.

Passa que un dia apleguen uns lladres que vivien i actuaven per aquelles terres, la rapten, però no la maten, i opten per tenir-la lligada, és a dir, per condemnar-la a mort lenta (p. 29).

“Així ho feren, deixant-la abandonada a la seva sort. Però el que en resultà fou que les cabres, que estimaven tant la pastoreta com aquesta a elles, es posaren a rosegar les cordes que lligaven a la donzella, mentre la cabra gran s’acostava a la noia fins que aquesta podia xuclar la llet del seu braguer” (p. 29), o siga, del conjunt de mames de la cabra. De nou, la dona (ací, una cabra fent de mare de la noia). Tot seguit, llegim que “Així s’alimentà fins que el cabridet acabà de rosegar les cordes.

Un cop deslligada i, amb la conversa que sentí dels bandolers, es pogué guiar i pogué tornar a la cova d’on havia sortit” (p. 29). I, així, la jove ha passat eixa mena de tempesta (l’adolescència) i, en tornar a la casa on havia viscut junt amb sa mare i bé (en aquest relat, la cova), ja ho fa com una dona d’igual a igual amb la mare, excepte, per exemple, en la sabiduria i en vivències i experiències. En altres paraules, amb la ment oberta, amb interés per lo maternal i, de pas, per lo matriarcal, per les arrels.

En aplegar-hi, veu que “La mare, la dolça mare que tant l’estimava, (…) s’entristí tant i tant que, del disgust, en morí, per la qual cosa la noia, en tornar a la cova, a la ‘font Joana’, es trobà que havia perdut també la mare” (p. 29). Aquest detall va en línia amb Demèter (la deessa grega de l’agricultura) i la seua filla i molt estimada Persèfone. Simbòlicament, la dona (la mare) dona pas a la jove (a la filla).

Per eixe motiu, encara que la noia torna a les seues arrels (la cova), “Amb  els ulls plorosos, amanyagà les seves cabretes, sobretot, la més petita, el cabridet que havia rosegat les seves cordes, dient adéu a la ‘font Joana’ que tant temps li havia servit d’hostalatge i, emprenent de nou amb el ramat, el camí de la serra, desaparegué d’aquesta contrada (…). I, des de llavors, aquell lloc és conegut com ‘la punta la donzella’” (p. 29). És a dir, que la jove ara fa de dona, es fa càrrec dels seus fills i desenvoluparà aquest paper fora de la casa maternal i, com ho captem en les llàgrimes, recordant sempre sa mare i la terra on tan bé l’havien acollida. Per consegüent, ella ha entrat en l’etapa adulta, de la seua plenitud, però en línia amb una cosmovisió matriarcal.

Afegiré que, el 15 de març del 2023, el detall de les llàgrimes em recordà les que em caigueren (com també a ma mare) quan, el 13 de novembre del 2014 li doní les claus de la casa seua en què ella m’havia permés viure des de la primavera del 2009 i jo passava a estar-hi en la que m’havia pagat del tot feia pocs mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Catalans, illencs i valencians, germans” (Joan Calabuig)

General, , , ,

 

L’11 de gener del 2022, accedírem a l’article “Les nostres arrels” (https://blocs.mesvilaweb.cat/martagarciapuig/les-nostres-arrels), en el blog “Marta Garcia-Puig”, redactat en el 2014 i en què podem llegir que la novel·la rural plasma el vincle amb la terra[1]: “Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes” i passa al Modernisme, un moviment del darrer quart del segle XIX, i afig que “Catalunya és un país rural. Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general.

            . Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen ‘Quien madruga, dios[2] le ayuda’. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no”, sinó amb lo religiós.

El 12 de gener del 2022, ma mare, per telèfon, em digué un refrany molt en línia amb el català que hem esmentat: “El pa de la primera, obri la panera”.

En eixe sentit, el 12 de gener del 2022 preguntí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “¿Què opinaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les seues arrels (llengua, cultura, folklore…)? ¿Com ho reflectien? ¿I vosaltres? Gràcies”.

En el grup “La Xirivella que queremos”, el mateix dia, Raf Escomart em comentà “Em cauen de primera sant Abdó i sant Senent, els Sants de la Pedra, treballadors i formals.

Hui, hi ha molts valencians que, pel que fa a l’agricultura, prefereixen encomanar-se a san Isidro, un sant de devoció madrilenya, que no feia ni un brot, ni li pegava un pal a l’aigua. Un malfaener. Només resar i vinga de resar, mentre baixaven uns angelets i li feien la faena del camp.

Dos filosofies diferents”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de gener del 2022, Miquel Torner de Semir, de més de huitanta anys, em comentà “No tenien el concepte de folklore. La llengua, les costums, les tradicions,… les assolien d’una manera normal, no hi havia excepcionalitat. El canvi, el vàrem trobar nosaltres: la globalització de la ràdio, la televisió i el turisme”, a qui escriguí “La pregunta va dirigida per a veure, per dir-ho així, el respecte als avantpassats, a lo que ells transmeteren”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de gener del 2022, Fermi Banus Teule ens  plasmà “El pare treballava; la mare, educava. ‘Punto pelota'”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “La meua iaia paterna sempre deia que valencians i catalans érem cosins germans. Ella no haguera entés la polèmica actual sobre la nostra llengua comuna. L’altra, la materna, era filla d’una catalana de cognom ‘Coratja’, però va nàixer a Bunyol i li varen canviar els cognoms. El primer era Navarrès ‘Egues’ amb dièresi a la u,  la varen inscriure amb els cognoms castellanitzats. No estava contenta” (Josép Antoni Torres Torres), “Catalans, illencs i valencians, germans. Va escoltar dir a Mary Santpere, a la ràdio, més d’una vegada. Fa anys…” (Joan Calabuig). En eixe sentit, podríem vincular, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, balls i danses, cançons, rondalles, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] A més, el matriarcalisme, ja que, tot i que no en faça esment, el reflecteix.

[2] Literalment, en lloc de “Dios”.

Pedagogia matriarcal i convivència: comentaris fets per catalanoparlants

General, , , , , , , , , , ,

 

Primerament, de nou, gràcies a totes les persones que decidíreu plasmar el  vostre punt de vista (i que figureu en aquesta entrada) i que, així, féreu possible que poguéssem conéixer més i millor les nostres arrels i què és lo que prioritzem, en el camp de la pedagogia i de l’educació (sobretot, de la no reglada, això és, de la que no té lloc en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats), els catalanoparlants.

I, per descomptat, gràcies per la vostra manera d’escriure, de raonar, per les vostres propostes, etc., que, com Joan Sala Vila (nascut en 1929) m’escrigué el 18 de gener del 2021, són fruit de raonar i que “palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”. 

El 13 d’abril del 2020, i també en Facebook, exposí una pregunta, tocant el tema de la pedagogia. Primerament, era així: “¿Què vos agradaria que s’ensenyàs els xiquets, en les cases? ¿I a nivell de barri?¿I en les escoles o instituts?” i, després de veure les tres o quatre primeres respostes, vaig afegir “¿I en Internet?”. Em cridà l’atenció, fins i tot, unes vint-i-quatre hores després i tot, que ningú encara no havia escrit res en relació amb la història, ni a la cultura, ni a la llengua catalana… Les respostes, per grups de Facebook, i en el meu mur, foren les que veurem tot seguit.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 d’abril del 2020, escrigueren “Jo crec que l’assignatura bàsica és l’ètica. Pense que és la base de tot. Després es pot anar sumant la lectura, les matemàtiques, les ciències… però sense una base ètica, res importa” (Mireia Marques Gargallo[1]), “Valors” (Isabela Dulcevoz), “Ètica” (Inma Bel Beltrán), “Ètica, en general, però, sobretot, valors” (Montserrat Sesé Ros), “Educació” (Ruperto Blasco), “Ètica, lo que nosaltres estudiàvem en Primària com ‘urbanitat’” (Emilio Conca Puig), “A casa, el valor del treball i l’estalvi. Al barri, jugar lliurement amb la resta de xiquets. A l’escola, matemàtiques, llengua i economia” (Alberto Fornés).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi hagué les respostes següents: “Més socials i menys matemàtiques” (Pere Ramon Nadal), a qui vaig contestar: “Jo, més de la rama d’Humanitats i de lo científic (vull dir, a lo que tracta de cercar la veritat, com ara, en fer un estudi)”, “Més Humanitats” (Isabel Pont Colldrcsrrera). En respondre jo, a Isabel Pont, que, “en l’institut, estudií la rama d’Humanitats i, en Magisteri, la d’Humanes”, contestà “A la meva època, no hi havia aquesta possibilitat. Jo vaig començar l’institut el 1976. Jo vaig tenir tota la sort del món, amb els meus professors, ja que el primer va ésser el meu avi…, roig[2] i sastre: em cuinava, m’ensenyava, en aquells temps. Jo deuria tenir 6 anys. Recordo escoltar ‘Radio Pirenaica[3]’, i els valors d’ell, sempre m’han quedat. La segona família, els meus professors: teníem ‘la crème de la crème’[4]. Després, a la universitat, uns catedràtics que, segurament, mai ningú més d’aquella època haurà trobat.

(…) Crec que vaig matar el matriarcat i els meus profes[5] han estat una gran família- Tanta necessitat tinc d’anar a escoltar i aprendre, malgrat ja passi els 50. Vull matricular-me a Vic, ni que sigui d’oient” (Isabel Pont Colldrcsrrera). I, després, addueix que “Tenir una mare que no et volia tenir…, tenir avis, pare i mestres… i amics i companys de treball i pacients,… és tota una vida molt gratificant.

El llibre que estic encarrilant, una mena d’epistolari, a part de qui va dedicat per majoria absoluta,… està dedicat als meus professors i als avis[6]. És despullar-se… I ho dic per a tu i per valorar la tasca dels professors de la meva generació: vam tenir l’honor d’haver-los [tingut]: ens estimaven i estimaven la seua professió. I això cal que se sàpiga” (Isabel Pont Colldrcsrrera), “Parlar l’idioma d’on es viu, a part del dels Pares, clar!!! Tenir unes ensenyances de Vida[7] prou suficients, per ser una persona EXEMPLAR en la Societat i prou INDEPENDENT per fer la seva Vida i Món, un lloc per Compartir tota la saviesa que es pot aportar com a Humans que som i saber gestionar els diferents Estadis Emocionals que la pròpia vida ens porta mentre l’anem travessant. Aquesta és la meva aportació” (Maido Barniol Dot).

En el meu mur, les respostes del 13 d’abril del 2020, m’impactaren, en començar a veure que, unes quantes persones, introduïen el tema de l’empatia: “A ser persones. Així de senzill” (Ricard Jové Hortoneda), “Empatia, molta empatia amb tots els sers humans. Amb empatia no hi ha xenofòbia, no hi ha homofòbia, no hi ha crueltat, no hi ha maltractaments…” (Montserrat Espallargas), “A la meva manera de pensar, respecte per la gent gran, [per la] gent amb discapacitats, a estimar tant als familiars com als amics, tolerància, diàleg davant els aldarulls” (Maria Reig Pla), “A ser bones persones i compartir-ho tot. Eh!, les tasques de casa, també, i respectar totes les maneres de pensar” (Àngels Moran Navarro), “Primer de tot, a ser bona persona”  (M Lluïsa Tudela Riera), “Empatia i aprendre a respectar les coses” (Maria Rosa Llort), “Jo, els vaig ensenyar: estimar respecte per a tothom, a ser autosuficients; però, sobretot, saber ajudar, sense mirar el què ni el per què. Molts cops em deien ‘No s’ho mereix’… Jo els contestava ‘Tu no ets ningú per jutjar a ningú’. I una cosa que encara dic ara: ‘Ningú és més que ningú’. Em miraven i deien ‘Vaaaleeee!!!’” (Montserrat Cortadella Juan), “Si aprenen a pensar i a estimar totes les persones, les demés coses vindran soles” (Assumpta Capdevila), “Ser persones: no importa el color, la raça o la religió, si són rics o pobres. Per damunt de tot, són persones. I tenim que tractar els demés amb tot el respecte” (Lina Molar), “Sobretot, respecte. Lo demés ja ve en conseqüència” (Rosa Garcia[8]).

 

 

Notes: [1] Li responguí, a la primera frase, “En molts sentits, sí”. En acabant, ella afegiria, la segona part de lo que escrigué.

[2] Amb el nom de roig es solia designar els comunistes, però també, encara que no tant, els qui, durant la guerra (1936-1939), havien estat en la zona que no es rebel·là contra la República.

[3] Nom familiar de Ràdio España Independiente, una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE, en 1941, durant la Segona Guerra Mundial, i que, al principi, estava en Moscou, tot i el nom que se li donava, potser per eliminar la sensació de llunyania. Informació treta de Viquipèdia, el 18 d’abril del 2020.

[4] Aquesta forma francesa vol dir, més o menys, “lo millor que es pot tenir”, “lo millor del món”...

[5] Literalment, en lloc de professors.

[6] A la seua idea de fer un llibre dedicat a les persones que havien deixat empremta en la seua vida, li contestí “Molt bé: un acte d’agraiment molt interessant”. I ella, tot seguit, afegí les frases que hem escrit a continuació d’aquesta nota. Com que la segona part va en línia amb la primera, he decidit no ficar la meua resposta entremig.

[7] Per a conservar l’esperit d’aquesta resposta, respectarem les majúscules de qui escrigué el text, ja que considerem que ajuden a plasmar què és lo que emfasitza en l’educació i en l’ensenyament.

[8] Publicat en Facebook el 14 d’abril del 2020.