Arxiu d'etiquetes: “Folklore de Catalunya Rondallística” (Joan Amades)

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

General, , , , , , , ,

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall’ seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.

 

La vella envia la jove i la jove salva l’home, amb afecte i encoratjant-lo

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Els guants de la felicitat”, plasmada per Enric Valor, copsem molts passatges en què es reflecteix que la dona salva l’home, un fet que, com poguérem veure el 29 de juny del 2022, per mitjà d’un missatge que ens envià Rosa Garcia i Clotet acompanyat d’una llegenda sobre Carall Bernat (recopilada per Joan Amades en 1922 i que figura en la seua obra “Folklore de Catalunya. Rondallística”[1], publicada per Editorial Selecta, en Barcelona), compta amb un comentari sense embuts del folklorista català: “Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit”. Com que Carles Mataplana passava per un mal moment, ho fa saber per mitjà d’una carta que… “Dona Frederica la va obrir i la llegí” (p. 80) i, un poc després, dona Frederica ho comenta al propi[2] que li l’havia portada:

“-Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una filla, per tal que li faça d’infermera” (p. 81).

El propi ho agraeix a dona Frederica i fa camí junt amb la jove Brunilda. I, així, ja tenim el primer dels passatges en què es manifesta que la dona salvarà l’home.

U dels altres personatges, l’Armengol, condueix la jove cap a una estança veïna a l’habitació de Carles Mataplana i li diu que, des d’aleshores, ella farà de patge i que se’n vista, per a poder fer el paper d’infermera del senyor Carles (p. 83) i, a banda, la jove Brunilda adoptarà el nom de Salvador, significatiu (la jove alliberarà el senyor). I, de fet, Brunilda s’acosta al llit on és el senyor Carles i aquest li demana:

“-Qui ets?

-Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.

-Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar” (p. 84), paraules que ho reflecteixen molt i, més encara: que Frederica, que és una persona sensible i que aposta per la jove, és més forta que el noble i que ella ha triat qui considera que podrà salvar-lo, així com, per exemple, en la cultura colla, la matriarca i cap de la comunitat (com ara, en el nord de Xile, en ple desert d’Atacama) tria la xiqueta que troba més preparada i adient com a successora seua i per a que faça de cap dels colla quan ella morirà. Un exemple de generositat ben entesa i que es pot captar molt bé.

I més: és el noble qui demana ajuda i, per dir-ho així, es copsa que la part forta… és la jove (la dona), no el senyor (l’home). Això sí: l’allibera per mitjà de remeis (p. 84) “i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules d’afecte i d’encoratjament” (p. 84). Igualment, Brunilda ho fa tan bé (i molt en línia amb l’educació matriarcal), que la majordoma d’En Carles li diu:

“-Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies l’has fet menjar com mai fins aquest dia” (p. 84).

En un altre moment de la rondalla, també ix el tema de la dona com qui marca el compàs i que es fa lo que ella vol i, al capdavall, el senyor Carles, quan el patge Salvador (qui era la jove Brunilda), es presenta com la jove que és, el noble s’agenolla a la fadrina i li comenta:

“-Sou vós, sou vós la que jo creia morta!” (p. 91) i, de nou, és la presència i la manera d’actuar de Brunilda lo que ha aplanat el camí per al reviscolament d’En Carles: la fadrina li ha fet de salvador.

I, en agraïment a la tasca de la jove (i als resultats), Carles Mataplana… accepta cercar dona Frederica, la qual, tot i que era vella, s’ajusta a comentaris que hem rebut en la recerca referents a dones ja ancianes i, àdhuc, de més de huitanta o… de noranta anys: “la qual es trobava bé de salut i fou portada al castell (…) per la seua expressa voluntat.

(…) La tia [Frederica] s’alçà amb forces jovenívoles” (p. 92), alliberen Roseta (la mare de llet de la jove, p. 92), es celebren les noces de Brunilda i de Carles… en Vilian (això és, on vivia la jove, un detall matriarcalista) i, en acabant, la parella es torna al castell (després de celebrar les noces) “i la jove parella aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable dona Frederica” (p. 93) i, com si es tractàs d’un agraïment, al final de la rondalla, llegim que cremaren els guants a la vista de tots, “en el moment de nàixer el primer fill dels nobles novençans” (p. 93), naixement que assegurava la pervivència.

Per tant, en aquest relat, veiem que una dona (ací, vella, afectuosa, forta i molt oberta, dona Frederica) accepta una jove (Brunilda) i, a banda, reviscola i li fa de mare i, posteriorment, és aquesta jove qui, seguint les petjades de dona Frederica, salva un home. I, tot això, dones fortes, agradables i molt obertes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agraesc a Rosa Garcia i Clotet tota la informació, àdhuc, el títol, que m’envià el 29 de juny del 2022 junt amb un comentari en què ens indicava que era una obra que ella coneixia mitjançant el seu avi. En l’original, la llegenda figura com “714- DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT”. I, per descomptat, la seua generositat i la seua paciència.

[2] Home sota la jurisdicció d’un senyor feudal.