Arxiu d'etiquetes: festes matriarcalistes

La casa de pagès, la dona com a pal de paller i la religiositat matriarcal

General, , , ,

Tornant a terres catalanes, però també en la primera meitat del segle XX o, fins i tot, abans, en l’entrada “Pagesia” (https://moiadabans.blogspot.com/2020/08/pagesia.html), escrita per Joan Carrera i Vilardell en el blog “Moià d’abans” en febrer del 2021, en què copsem molts trets en nexe amb la religiositat matriarcal, diu “Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si se’l comparava amb qualsevol altra vida. Al voltant de la casa de pagès, s’hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l’aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada”. Aquest darrer detall empiula amb la tradició de la cultura matriarcalista. Com a exemple (però de la comarca  valenciana de la Ribera Baixa), pel 2010, un amic em deia que, en la seua família (on hi havia petits comerciants), quan s’havien de repartir els guanys, en lloc de fer-ho entre els tres que portaven l’empresa, ho feien com si hi en fossen quatre. Així, una quarta part es reservava per a altres afers.

A més, cal dir que, ací, la paraula patriarcal té el significat de “dels pares” (de l’home i de la dona), ja que, més avant, posa que “Era primordial en l’administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills, comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i, passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, del Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès”.

De fet, posteriorment, comenta que “L’esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia”, tret que empiula, com ara, amb pobles matriarcalistes (per exemple, la cultura colla, d’Amèrica del Sud, pregonament religiosa, en el sentit de lligada a la terra, no en el de mística). Tot seguit, exposa que, àdhuc, els diumenges, la dona treia el seu paper de comerciant: “Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap, feia l’ofrena a l’altar de Sant Isidre, el patró dels pagesos, i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l’església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits”.

Tocant les festes religioses, captem detalls que figuren en fonts sobre altres cultures matriarcalistes del món. Com a exemple, veiem el paper de la dona, de lo femení, de la Mare Terra. Per això, l’autor escriu que “Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa, es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo, i besar-lo si una llesca queia a terra. A l’entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d’un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família”. El tema dels santuaris (llocs que enllacen amb la figura de la dona) o el de resar pels difunts són interessants i, fins i tot, importants. Així, sabem que, en alguns indrets de les Illes Balears, abans del sopar de festa de la matança del porc, es recordava els qui havien mort (i també es resava una oració pels amics que ho havien fet durant aquell any), com ens comentà Miquel Vila Barceló el 13 de maig del 2023.

A banda, podem llegir que “Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l’any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors”. Que les pregàries (o bé els actes), es facen cap a una mare, que la Mare tinga a veure amb la pedra (forta i que toca la terra, com molts personatges femenins en les rondalles) i que se li done gràcies i favors, ens evoca fets semblants però en altres pobles matriarcals. En nexe amb açò, el 24 d’agost del 2024 ho comentàrem amb Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera (la Ribera Baixa):

“-Molts punts sonen a paganisme. Recorden la Mare Terra”.

I ens respongué:

“-Totalment!!”.

Finalment, direm que el mateix dia, Antonia Verdejo (de família castellana, però amb arrels llunyanes catalanes), en llegir els nostres comentaris sobre aquest escrit i de reportar-li sobre trets pareguts en la cultura basca, ens posà “Crec que el matriarcalisme basc té semblança amb la cultura catalana com en alguns indrets d’Amèrica, sobretot, de pobles indígenes”. I li afegírem “Sí, Antonia. Hi ha molta semblança”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes matriarcals en què els nuvis fan presents a les núvies i molt obertes

General, , , ,

Festes en què els nuvis fan presents a les núvies o en què, a més, se’n van a una font.

En l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927, trobem festes en què els xicots que tenen núvia fan un present a ella, o bé en què ambdós i més persones se’n van a una font, tret relacionat amb el matriarcalisme.

Així, en l’entrada “Santa Anna”, comenta que el 13 de juny, amb motiu de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, es fa la festa i el porrat i, a més, els fadrins, quan comença a fer-se fosc, toquen el tabalet i la dolçaina, que el jurat el formen hòmens bons, una figura habitual en el matriarcalisme (p. 92), i que el xicot que cobra el premi “regala la joia a la nóvia i, si no en té, a la germana” (p. 93) o a qui vol.

Més avant, afig que “la de més gran festa i major concurs i ser un ver porrat de llepolies, és la de Santa Anna, resultant la més pintoresca i amb el tradicional costum de la barra entre els nóvios. Té lloc en el poblet de les Cases o Altea la Vella.

En la placeta de l’església i en el carrer del costat, el més ample del caseriu, es col·loquen les parades de confitures” (p. 94) i moltes altres representacions bé de fruites, bé de llepolies, etc.

A banda, en línia, com ara, amb la festivitat de Sant Dionís (figura en nexe amb el matriarcalisme) el dia de la celebració del 9 d’Octubre (la festa del naixement del Regne de València), “El típic costum és el comprar les llepolies i l’anar a menjar-les a la font que, a poca distància del caseriu, naix entre les penyes del barranc” (p. 95). Per consegüent, captem detalls en nexe amb lo matriarcalista: la font (empiula amb l’aigua) i el barranc. Igualment, addueix que “Els nóvios obsequien les nóvies amb la barra, lo que es compon d’una de torró dur, mitja de blanet, un cartutx de peladilles i una madama de sucre; i si, rumbós, vol afegir altres coses, no se li rebutgen” (p. 95).

Com podem veure, la dona apareix, àdhuc, com una madama, de la mateixa manera que, per exemple, en el llenguatge religiós, no ho fa com una verge, sinó com una mare (Mare de Déu) o bé com una senyora (Nostra Senyora). A més, la donació es fa de l’home a la dona i això enllaça amb detalls d’altres temes, com ara, que el marit porta salari a casa i ella li’n dona una part del que ell li lliura.

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Els fadrins, amb sos matxos, amb ses aparellades noves, ben enflocades, plenes de cordons i de borles de colors vius i la capçana lluentejant, (…) remenen les serretes” (p. 95).

Finalment, posarem que el xicot “porta a la gropa la nóvia i, si no en té, la seua germana. Una o l’altra vistosa amb el faldellí de color que deixa veure les sabatetes (…) i un trosset de les calces blanques” (p. 96) com també el mantell i les arracades (p. 96) i que la festa és molt participativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que organitzen, que trien, que recapten i molt obertes, en festes matriarcals

General, , , ,

Dones que fan de mare, dones obreres i companyes de qui fa de cap de colla de les fadrines, en distintes festes matriarcals.

En la segona tanda del llibre “Folklore valencià. Coses de la meua terra”, del valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1865-1946), podem llegir l’entrada “Obrera o camarera” (pp. 105-107), en què copsem unes quantes festes de línia matriarcal i que pervivien en Altea (població valenciana de la comarca de la Marina Baixa) en el primer quart del segle XX. Primerament, fa una introducció dient com és l’elecció, el 1r de gener (Cap d’Any) i, més avant, comenta que “Tres imatges estan a càrrec de l’obrera: la Mare de Déu dels Dolors, la de Pasqua i la d’Agost, sent obligació, d’acompanyada per les senyores que ja tenen costum i coneixen bé les vàries peces[1] de les distintes imatges, de vestir a estes i invitar a les persones que bé li pareixen a les processons, així com també elegir companya que sempre, com és la segona, ocupa el costat esquerre en tots els actes públics” (p. 105).

Per tant, com veurem més avant, hi ha unes dones (senyores) que, d’alguna manera, fan de mare, d’organitzadores inicials. I, quant a l’obrera, ella tria les dones que li faran costat, que l’acompanyaran. A més,  en relació amb qui podríem dir segona obrera, ella es posa a la banda esquerra. De pas, copsem que, fins a eixe moment, no participa cap home. Igualment, l’obrera (ens referirem a qui encapçala el grup de lo que, en moltes poblacions, serien les fadrines que organitzen l’esmentada festa), “Nomena també les dos acaptadores, nomenament que recau sempre en dos fadrines que no siguen molt paregudes, les que, prou apanyadetes, tots els diumenges pel matí, tabac al costat, van per totes les cases del poble dient ‘¿Fan almoina[2] per a la Mare de Déu?’, comprometent, de pas, a que els en donen als fadrins que troben. En les processons, van darrere de les obreres, fent amb estes de cambreres[3], així com ajudantes o donzelles. Després de Tots Sants, ixen les quatre a la ‘llimosna de la dacsa’ (…) portant, en este cas, un home i un burro per a dur l’almoina que, en espècies, se’ls dona, sent la principal l’esmentada dacsa” (pp. 105-106). Com podem veure, elles encapçalen i porten la iniciativa, la celebració, àdhuc, quan els acompanya algun home. Quant al terme “tabac”, en aquest cas, fa al·lusió a una cistelleta.

Tocant aquestes festes (i semblants), el 3 de juliol del 2023, ma mare em comentà per telèfon que, “En Alaquàs, les fadrines triaven una casada, per si volia eixir en la festa”  i que, en Aldaia (una altra població de l’Horta de València, com l’anterior), “Ací, en Aldaia, quant a les festes, hi havia que els donaven melons, coses del camp i, després, ho venien per a la festa”.  Igualment, com em digué ma mare el 5 de juliol del 2023, en Alaquàs, les fadrines portaven la festa de la Mare de Déu dels Dolors (de què ella fou clavariessa als vint-i-un anys, en 1964), mentres que les casades s’encarregaven de la festa de la Mare de Déu d’Agost. 

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez trau el paper de les obreres (o cambreres) en la festa de Divendres Sant, en la processó de matí del dia de Pasqua i, igualment, parla sobre el dia de la Mare de Déu d’Agost i l’octava, dues festes estiuenques en què, per mitjà dels vestits (de color), es reflecteix una celebració femenina i, a banda, matriarcal. Àdhuc, l’esmentat folklorista addueix que “El dia de l’octava, per la vesprada, després de l’exercici religiós, es fa una processó curta per la plaça, a la qual concorren pocs, i estos, expressament invitats per a eixa vesprada, convidats que solen ser els que abans deien currutacos, i, ara, pollos[4], quatre dels que porten a la Verge Maria en son llit, designats per la Cambrera, per mitjà de l’encàrrec terminant” (pp. 106-107). Per consegüent, no sols les dones fan la festa, sinó que qui fa de cap de colla de totes elles, l’obrera, és qui designa els hòmens que portaran Nostra Senyora.

Cal dir que, en línia amb aquestes festes que es celebraven en Altea (la Marina Baixa) en el primer quart del segle XX, a principis del segle XXI, en una altra població valenciana, Bétera (en la comarca del Camp de Túria), la dona feia un paper semblant, bé com a mare (la dona casada), bé com a obrera jove (amb una funció semblant al de filla jove), com podem llegir en el treball d’investigació “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), elaborat per Imma Dasí Estellés en el curs 2008/2009 i que empràrem per a la recerca sobre els Sants de la Pedra. A continuació, n’exposem línies que enllacen amb les del folklorista d’Altea.

Així, la figura de la mare, en Bétera, apareix simbolitzada per les “obreres casades”, de manera semblant a la Mare de Déu al llarg dels evangelis, malgrat la virginitat de Nostra Senyora, virginitat que, partint del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, vol dir que “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, el terme ‘verge’ per a designar, no sols la dona que encara no havia tingut experiències sexuals, sinó també la dona que no estava casada, la xicota que podia haver tingut relacions sexuals amb un home, però en qualitat d’esposa, i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159).

Aquestes “obreres casades” són “símbol de realitat i fermesa, representen la dona madura, responsable, elegant i serena, que guiarà i protegirà a les joves, són també conegudes com clavariesses” (p. 9) i “el seu paper és el d’acompanyar, custodiar, dirigir i guiar a l’obrera fadrina com una mare durant tota la festa i acollir-la sota la mantellina protectora, simbolisme fet realitat moments abans d’entrar a l’església. Al llibre Nostres Festes es reflecteix: ‘Les obreres casades en un pla més discret, seran figures en un jorn de matriarcat com no n’he conegut a cap poble del País Valencià’. Cada obrera casada fa parella amb una obrera fadrina i l’acompanya sempre, cap obrera fadrina ix de casa sense que l’obrera casada vaja a recollir-la” (p. 9). Recordem que la Mare de Déu no sols és l’esclava del Senyor, sinó que sol aparéixer, artísticament, amb un blau intermedi, tranquil. A més, la dona madura, de la mateixa manera que el triangle invertit o que el raïm que creix, va cap a la terra d’on un dia sorgí el tronc que l’hi ha duta i a què ara torna de nou, si bé encara li resta vida per davant, tot i trobar-se en la fase de la plenitud.

Com a aclariment, direm que la paraula “obrera”, en el cas d’aquestes festes, “casada” i “fadrina”, com escriu Imma Dasí, fa referència, prou en línia amb la quarta accepció del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, a les persones “que tenen a llur càrrec l’administració de l’obra d’una església, d’una confraria o d’una altra institució religiosa o benèfica”.

Adduirem que, a diferència de les “obreres casades” de Bétera, de què parla Imma Dasí Estellés en l’estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, les “obreres fadrines” (les quals encara s’enfilen amunt en la vida així com ho fa el forment), són “símbol de futur i promesa i de fragilitat, es llueixen davant el poble, mostren a la comunitat la seua esplendor, les seues qualitats personals i encants, els abillats vestits i ornaments i la riquesa familiar. El fet que cultivassen les alfàbegues servia per demostrar la seua capacitat creativa i de sacrifici” (p. 6). Sincerament, també em recorda la infantesa i, així, la possible combinació entre mare i fill, de què parla Angie Simonis en la seua tesi.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Tot seguit, exposem el document d’Imma Dasí Estellés, molt interessant:

Imma Dasi Estelles

 

 

Notes: [1] En l’original, “prendes”.

[2] En l’original, “llimosna”.

[3] En l’original, “camareres”.

[4] Recordem que, en llengua catalana, hi ha la paraula “polla” com a sinònim de “joveneta”, la qual, sovint, s’empra en sentit afectiu i, sobretot, entre dones: “Ai, ¿com està la meua polleta?”, on es podria dir “xiqueta”. Per això, des del primer moment, ho he interpretat com una masculinització del terme femení “polla” i, per consegüent, faria al·lusió al jove, al fadrí, al xicot.

 

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri

General, , ,

 

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri. 

En la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festes (les) de carrer”, en què el folklorista comenta, entre altres coses, que “Es feien en València i en tots els pobles importants del nostre antic regne i tenien per objecte i finalitat obsequiar els habitants de cada carrer al seu sant patró o titular, celebrant, el dia de la seua festa, una funció d’Església i passejant-lo, per la vesprada, en processó per tot ell al so d’una xaranga i del precís tabalet i dolçaina.

Per a fer eixes festes més lluïdes, adornaven de gerros tot el carrer, feien al sant un altar molt enflocat, un entaulat per a la música, omplien el pis del carrer de murta i altres plantes oloroses[1], i puto qui apanyaria millor l’entrada i els balcons de sa casa.

No cal dir que aquell dia es guardava per tot el veïnat, com si fóra de precepte, anant tots a missa, no alçant ningú una palleta de terra, pegant voltes sense parar d’un cap a l’altre la gent jove, amb la robeta de menjar bé, i estovant-se els avis i les àvies assentats a les portes.

Per la nit, feia revetla o serenata, la música, i s’acabava la funció amb una disparada, traca o castell de focs artificials[2].

Però tot això s’ha acabat des de que els governs, que no busquen més que el bé del poble, segons diuen, li retiraren eixes expansions de bon gènere, sense dubte, per a que no ens riguérem, ni gaudírem tant, ja que eixes antigalles són més pròpies de les aldees[3], a on la gent està encara molt endarrerida i, dels xics que tenen molts pardalets en el cap.

I els haurem de donar les gràcies i la raó, per més que el verdader poble no està per les innovacions que l’oprimixen i li lleven la verdadera i sana llibertat” (pp. 84-85).

Amb les paraules dels dos darrers paràgrafs, el folklorista Joaquín Martí Gadea abraça el matriarcalisme i, irònicament, exposa la visió patriarcal de la festa i de la vida, amb què ell no coincideix, ni l’aprova, encara que la tinga com una més.

Tot seguit, addueix “Fem, puix, punt a estos renglons i, per a consolar-nos un poc, cantem l’acostumada cançó:

Les festes de carrer eren

l’alegria dels grans pobles

i, al llevar-les, han perdut

l’humor, tornant-se més pobres” (p. 85).

 

Amb aquests versets, Joaquín Martí Gadea exposa el vincle directe entre lo maternal, amb lo femení i amb lo matriarcalista, amb la terra, amb el Poble. En aquest sentit, afegirem que el 24 d’octubre del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em digué “Sempre han dit que, en general, la gent que li agrada la música és prou pacífica”, que no passiva, detall que empiula amb el matriarcalisme i no amb la rectitud del racionalisme, del misticisme o, per exemple, dels extremismes.

Continuant en línia amb les paraules del folklorista, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, em comentà que, en relació amb la cultura popular, un besoncle seu, que nasqué cap a 1869 i que morí en 1952, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: Sindicato Agrícola San Isidro[4]. I el senyor Manuel Alfonso, el tio, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I del Sant Antoni d’ell, és el lleó[5]. Es feu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà abans de la guerra[6], i després de la guerra[7]”.

Cal dir que el fet que una festa i, més encara, eixa relació amb la terra i, sobretot, l’interés pel Poble i per lo que té a veure amb la cultura matriarcalista, fa que es faça molta festa, que hi haja esperit de barri i que no semble que qui l’organitza és alié als veïns dels carrers on es desenvolupa.

Igualment, en els actes, majoritàriament, dirigits i impulsats per dones de línia matriarcalista, hi ha molta participació i van units a una manera d’actuar i de viure col·laborativa.

Finalment, afegirem que, com un detall més, matriarcalista i que enllaça amb el tema de les festes de carrer i amb les de barri, abans que s’enrunaren les muralles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, lo que ara es sol dir “les Torres de Quart“,… rebien el nom de “Porta de Quart” i que, mentres que la porta es pot moure (matriarcalisme), les torres són estàtiques (com lo que afavoreix el model patriarcal): el carrer, el barri,… està obert, acull, no es limita a celebrar actes.

Agraesc a les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] Els detalls amb les flors ho he vist, durant uns anys, en el Carrer Major com també en el barri del Carme, tots dos, en Alaquàs, entre el 2010 i el 2014. Quant a la participació en la preparació i en el desenvolupament, ho he copsat, durant molts anys, mentres que vaig viure en Aldaia (entre 1971 i el 2009), amb motiu de la celebració de la festa de Sant Antoni. El sant es trobava en la planta baixa de la finca on vivia, i, des de la mort del meu avi patern, passà a mans de mon pare. En el moment d’escriure aquestes línies, 24 d’octubre del 2022, encara perviu aquesta festa i l’esperit de barri en el Carrer Sant Antoni i voltants.

[2] En el Carrer Sant Antoni (en Aldaia), les dones són les que més porten l’organització i el desenvolupament de la festa. Àdhuc, el paper del capellà que fa de cap eixe any va en línia amb el de l’home en moltes rondalles i en la dita “L’home proposa i la dona disposa”.

[3] Aquestes paraules concorden amb la visió patriarcal de la festa: en primer lloc, la formalitat, l’orde, la rectitud; en segon lloc, lo maternal, la col·laboració, el sentiment de pertinença a la terra, la relació amb els altres…

[4] A primeries del segle XX, el seu nom estava vinculat amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com poguérem captar durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

[5] Que figura en la imatge actual.

[6] De la imatge anterior a la guerra, s’han conservat el lleó i el porc.

[7] En al·lusió a l’obra actual.