Un altre punt en què es reflecteix la literatura matriarcal de Dolors Monserdà és en la composició “La prometença” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_prometensa), de 1885, en què capim molts trets que, a més, ens presenten bona part dels costums del segle XIX i que, igualment, apareixen en poemes i en comentaris que ens escrigueren en relació amb dones nascudes abans de 1920. Així, diu que,

“Dels alts cims de la muntanya,

davalla una airosa nina;

si no ha complert los quinze anys,

no li manquen gaires dies.

(…) Amb quinze anys de jovenesa

i una cara tant bonica,

¿per que, en sos ullets hermosos,

la fera tristesa brilla?”.

 

Però, en aplegar on hi ha una velleta, la cosa millora:

“Per lo camí que ella passa,

una caseta s’hi obira

i, en son portal, una vella

que, resant, lo cànem fila”.

 

L’anciana li demana per què està trista i, llavors, la joveneta li diu que

“en lo mercat de la vila,

que tinc a ma pobra mare

fa molts jorns emmalaltida

i no resta altre remei”

 

i li addueix que donaria molts dels presents que ha rebut, a canvi de salvar la parenta i que, si ho assoleix, duria a la mareta la primera de les seues flors clavellines.

“I presa per l’esperança,

que és lo goig que més anima,

deixant sola la velleta,

seguí el camí de la vila”.

 

Podríem dir que ens trobem davant una xica que, amb l’entrada en la jovenesa, exposa el seu parer, vivències pròximes en el temps i, ben mirat, que agrairia que l’adulta li fes costat i que li fes algun suggeriment. Com que la velleta l’haurà escoltada, la minyona, amb esper, prossegueix el camí.

Tot seguit, el poema plasma tradicions del segle XIX referides als bateigs:

“Al carrer major del poble,

ha arribat l’Agna-Maria:

mes: ¿què és aquest rebombori,

aquesta bellugadissa

de mainada i bordegassos,

de minyons, vells i fadrines

i aquest córrer vers la plaça

on ni una agulla hi cabria?

És que bategen l’hereu

de la casa més antiga
que, per terres i diners,

cap altre n’hi ha a la vila.

L’hereuet ha nascut sa,

com pometa camosina,

i els avis, que són padrins,

i rumbosos, que és follia,

per celebrar lo bateig

com en la terra s’estila,

ha fet portar de Girona

xocolate i pastes fines

 

i, per tirar pels balcons,

a més de sacs de joguines,

confits, coloms i pollastre,

i, fins diu qui les ha vistes,

dues gerres de diners

que, de plenes, esgarrifen

on, entre quartos i plata,

fins monedes d’or, hi brillen”.

 

 

El fet que els avis fessen de padrins fou comú fins a ben entrat el segle XX, com ara, en el cas dels germans majors de ma mare (1943), nascuts en els anys trenta, i en un de què ens escrigué Montserrat Cortadella (1948) el 9 de maig del 2025: “L’avi matern va ser padrí de ma germana mitjana. De la petita, en sóc jo”.

Tocant el tema de les llepolies, encara ho evoque quan, en els anys huitanta del segle XX, nasqueren els meus cosins més jóvens. La festa anava acompanyada de cançons i de versets (en ambdós casos, en la llengua vernacla i menats als padrins).

En acabant, introdueix el paper de la llevadora (o comare):

“No és estrany la gentada

que, enfront la casa, s’apinya,

ni que tinga grans treballs

per passar la comitiva.

Va davant la llevadora;

rodenxona i eixerida,

portant l’hereuet vestit

de randes seda i batista:

a la dreta, amb cara alegre,

l’àvia, que, per ser padrina,

s’ha posat de quan fou núvia,

arracades i faldilles;

van detràs les seguidores,

amb ses blanques mantellines;

les velles, ¡molt satisfetes!

les joves, avergonyides;

i més ufans que els fruiters,

que esclaten la florida,

lo par i l’avi voltats

dels homes de la família”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)