Després de tractar sobre els trets matriarcalistes que copsàvem en el pagès Ramon Gel, passarem a l’entrada “Els pagesos de Josep Pla” (https://ramonbassas.blogspot.com/2020/10/els-pagesos-de-josep-pla.html), publicada en octubre del 2020 en “El bloc d’en Ramon Bassas”, amb comentaris de Josep Pla (1897-1981) fets en la seua obra “Els pagesos”, editada en Barcelona en 1975. Així, l’escriptor empordanés plasmà que “’El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontenten amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. (…). S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros… S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera’ (pp. 27-28)”. Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, quan les afegíem a l’estudi, continuaven essent una realitat que es podia percebre i, així, véiem que les persones que millor vivien dia rere dia eren les que tocaven els peus en terra, com moltíssimes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un altre tema que trau Josep Pla i que enllaça amb lo matriarcalista és escoltar, el qual figura en moltes rondalles tradicionals. Ell considera  que, “’Per aprendre alguna cosa s’ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques’ (p. 31). Recordarem que la tendència al fanatisme i a l’integrisme són germanes de la cultura patriarcal (per mitjà de lo políticament correcte i del “buenrollismo”).

Un altre paràgraf interessant és quan l’escriptor posa detalls que van molt associats al matriarcalisme en els catalanoparlants i, com ara, amb la tradició i amb el tema de contribuir a la comunitat i amb el de la faena: “’En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L’anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: ‘Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s’enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat…’” (p. 86).

En la mateixa entrada de Ramon Bassas, també ens addueix frases molt sucoses en nexe amb els llauradors i amb els hortolans, les quals coincideixen amb fonts (àdhuc, comentaris) sobre la tradició cultural en terres catalanoparlants: “’[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s’amaga una trampa. En tots els ordres de la vida, la humanitat d’avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d’una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat’ (p. 135-136)”. Quant a la frase “Lo que no pot ser, no pot ser”, diré que, més d’una vegada, l’he oïda a valencians de l’Horta de València nascuts abans de 1950 i que toquen els peus en terra.

Cal dir que, en l’entrada “Els pagesos de Josep Pla”, Ramon Bassas també exposa el tema de la mort, la qual, en la cultura matriarcalista, és acollida de manera tranquil·la (com escriu Bartomeu Mestre i Sureda en un article sobre “las saetas” durant la Setmana Santa, festa aliena a la cultura matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, potser per una mena d’exotisme, es promovia en algunes poblacions catalanoparlants) i no és tema tabú: “’Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s’ha de fer, però que interessa l’interessat d’una manera exclusiva. Se’n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim’ (p. 157)”. Això explica que els Pobles matriarcalistes vegen la vida com un canvi d’estacions i, per eixe motiu, celebren rituals de pas.

A més, Josep Pla també demanà:

“’—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se’n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S’hi ha d’estar massa estona, i això els fa perdre una mica’ (p. 157)”.

És un tema en què, quan accedírem a aquest escrit, a penes havíem entrat, però que sí que teníem previst afegir-lo a la recerca.

Finalment, direm que, en més d’una rondalla en què apareix la figura del pastor (patriarcal), li fa por la nit i la foscor. Ara bé, en les cultures matriarcals, les vinculen amb lo maternal, amb la dona, amb lo femení i són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.