Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i la figura del mariner

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “El mar fa l’ullet a la finestra”, de Joan Sala Vila (1929).

Continuant amb aquest sentiment, en aquesta obra publicada en novembre del 2018, un poc més d’un any després de la declaració en el Parlament de Catalunya del naixement d’un nou Estat independent, Catalunya, el plasma en el poema “Finestra espia” (pp. 9-10).

Aquest espia representaria el govern espanyol (començant pel primer ministre) i els qui hi estan de part seua i, per consegüent, defensor d’una cultura de conquistador i de pastor i patriarcal, però no, com ara, de la marinera i de la comercial, oberta al diàleg i a la paciència: “no entén les lletres del llibre mariner” (p. 9).

Quan passa a la plana 10, exposa que

“Estols de peixos grocs i vermells

dibuixen sobre les ones la senyera catalana.

(…) La veu d’un pescador,

amb suport de la música del mar i del vent

canta

‘dolça Catalunya, pàtria del meu cor,

qui de tu s’allunya d’enyorança és mort’.

La gavina emprèn el vol onejant la bandera”.

 

Així, no sols trau uns versos sobre la pàtria, escrits per Jacint Verdaguer, u dels impulsors de la Renaixença catalana en el segle XIX, sinó que, en línia amb la filosofia del poeta de Granollers, defén la llibertat dels Pobles i el dret de determinar el futur de tots ells.

Una altra composició de la mateixa corda (àdhuc, simbòlicament) és “Estel que busca l’horitzó” (p. 17), la qual connecta amb l’esperit de pau del matriarcalisme i a què estem convidats tots i tots els Pobles:

“Blanca és l’estela

dibuixant del camí de la barca.

Exèrcits de peixos

són guardians de la llibertat del viatge.

Joves mariners remen valents,

l’horitzó fascina,

l’infinit amb el seu reclam

alena l’esperit d’independència”.

 

Per tant, vincula el desig d’independència amb la joventut (que els fills puguen fer un niu nou) i, igualment, amb trets matriarcalistes, motiu pel qual no escriu noms d’armes, sinó aïnes usuals en terres catalanes: els rems (la mare té molt a veure amb lo aquàtic, de la mateixa manera que la dona embarassada) i, a banda, afig que aquests mariners trauen la seua força (el deleix de què parla):

“es deleixen pels moviments marins de l’amor.

(…) Remers de la barca pescadora”.

 

Per tant, el poeta de Granollers es decanta per un moviment que enllaça lo matriarcalista (la dona que toca la terra i que, a més, ve representada, igualment, per l’aigua) amb lo que podríem dir els fills de la terra, això és, de la mare. És més: per mitjà de la barca, captem el sentit solidari i d’equip, tan presents en els Pobles matriarcals, una unió acompanyada de la idea d’aportació (pagar la contribució) i no de les imposicions perquè sí (els “impuestos” de la legislació espanyola).

No debades, en el poema “Un vaixell fantasma” (p. 18), en què una destral de foc està en nexe amb el govern espanyol i amb els seus aliats, exposa uns personatges presents en l’imaginari català: els follets. De fet, diu que,

“del fons marí emergeix

un follet amb galons de capità” (p. 18)

 

i, de pas, empiula el naixement del nen (ací, el follet), amb el lideratge (el capità), qui, a més, compta amb bona reputació (les condecoracions).

Afegirem que aquesta aigua, en l’obra “El mar fa l’ullet a la finestra”, figura molt, possiblement, perquè la situació política ha fet que Joan Sala Vila no estiga indiferent al Poble (ho podria representar mitjançant el predomini del cel i del vent) i, per això, en la composició “Ones que ploren” (p. 20), escriu

“L’aigua del mar que acarona la platja

estima la sorra,

l’abraça com a germana”.

 

Per consegüent, unint  lo aquàtic (lo mariner) i lo terrenal (lo pagès figura molt en la tradició catalana vernacla), hi ha germanor entre bona part de la població i, de rebot, es reflecteixen dos elements femenins.

Finalment, el 28 d’octubre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic sobre aquests poemes: 

“Moltes gràcies, Lluís. Bona tarda,

És ben sabut que els nostres avantpassats ja ho deien: que, fins i tot, els peixos portaven la bandera catalana.

M’agraden i em fan reviure la història, aquests records escrits.

Una forta abraçada.

País i Història!!!!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i l’aportació i el realisme del poeta

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estones amb el meu silenci”, de Joan Sala Vila (1929).

En relació amb aquest tema, podríem dir que el reflecteix de dues maneres: per mitjà del simbolisme (prou) i de Catalunya. Això sí: predominant lo que se sol considerar femení i acollint, igualment, el passat que ha portat al present d’on han eixit les fulles (i els fruits) i tot. Així, en “Bons consells…” (p. 42), recorre als ancestres i a lo tel·lúric:

“Fulles i rames joguines del vent

confien en l’arbre que arrela terra endins.

Terra i vent senten i escampen músiques i lletres

i l’ocell és feliç amb els consells del seu arbre”.

 

És a dir, un territori on els xiquets i els jóvens (el primer vers) poden volar i desenvolupar la seua creativitat (com el catxirulo, o siga, el nen, el dia de Pasqua) i, alhora, s’obrin als vells i als pares (l’arbre, la família, els avantpassats), amb qui comparteixen estones que els permet respondre millor als altres i en la vida.

En la composició “Tots els bons dies…” (p. 44), el poeta de Granollers exposa que

“La meva finestra

tots els matins em desitja un bon dia”,

 

detall que el 27 d’octubre del 2024 ens féu pensar en la possibilitat que aquestes paraules inicials tinguessen a veure amb sa mare (i, si no, amb la mare que obri la finestra al fill).

En acabant, afig trets que enllacen amb altres persones que hem inclòs en el tema de la poesia matriarcal: 1) acullen (i engeguen) tant la part activa com la passiva i 2) ho fan en associació amb lo matriarcalista. Com a exemple, captem que, en aquest poema, abunda més text relatiu a la tardor i a l’hivern, i no tant a la joventut (l’estiu):

“Dia de sol, per fer del caliu del foc

defensa de la llibertat;

dia de fred, per salvaguardar amb fermesa

l’esperança d’un futur millor;

dies de pluja, per saonar la terra

pàtria del meu país independent,

dia de neu, per creure en la transparència

de la voluntat de la gent”.

 

A continuació, ens obri a la bellesa naturalista i a la creativitat, però sense recórrer a la violència (com en els Pobles matriarcals, maternalistes):

“Dia d’estiu, per la llum del sol

il·lustradora d’il·lusions i creadora d’obres d’art de la

vida;

dia de tardor, per la bellesa dels paisatges muntanyencs

pintura de l’esperit dels pobles;

(…) dia de primavera, per la bellesa dels jardins de la història

dels pobles lliures amb horitzons més enllà de les estrelles” .

 

I, per tant, ha inclòs tots els escalons de la història, de la vida i de les etapes de l’any… i ho ha fet en nexe amb lo vernacle, això és, en què els Pobles van més enllà d’aplegar al cim (els estels).

Prosseguint amb el llibre “Estones amb el meu silenci” i amb el sentiment de pertinença esmentat, en la composició “M’agradaria ser música” (p. 59), copsem la seua esperança i el seu interés per la societat catalana en què viu:

“És trist passejar per camps sense flors,

el seu silenci el trenquen ulls sense llàgrimes

per què la terra és erma i l’ànima feta bocins”.

 

Això explica el seu rebuig a la indiferència i la seua disposició a aportar, de manera pacient i amb bona empatia (com una pluja que fa saó), esper a Catalunya:

“M’agradaria ser música, pluja dels amics de la terra,

jardiner dels cors erms sense llàgrimes als ulls (…)

aquella pluja que saona el jardí del cor dels humans”.

 

Afegirem que, en línia amb les meues vivències amb ancians que, abans de la guerra de 1936, tenien deu anys o més, copsem molts punts en comú amb el missatge d’aquests versos: viuen i responen sense necessitat d’assistir a manifestacions, ni a actes reinvindicatius i oportunistes de cara al demà.

Per exemple, aquestes persones, amb fer costat, amb escoltar o bé, simplement, amb estar obertes a gent de totes les edats (i no per a criticar-les), participen en el present. Igualment, el seu parlar i el temps compartit amb ells, molt sovint, era com la pluja fina de moltes línies de poesia vernacla i matriarcalista en llengua catalana: com estar amb la mare o, millor encara, en terres on la filosofia aborígen de vida és el matriarcalisme (sia en altres continents, sia en la península ibèrica, sia en altres Estats europeus).

En eixe sentit, en el poema “Un camí de llibertat” (pp. 77-78), en la mateixa obra,

“El cor de la terra

agermana pobles enemics

(…) Neix un poble, agosarat i valent.

Mil anys d’història a l’esquena

alimenten la seva identitat.

(…) Mans, veus i cors de Catalunya

modelen, canten, bateguen,

sota un cel blau, convivència.

Catalunya, art, música i amor,

filosofia poètica de la seva història”. 

 

Finalment, adduirem que aquesta “convivència” és molt diferent de la noció castellana i patriarcal de “convivencia” (la qual, en castellà, atenent a discursos de primers ministres espanyols i de polítics castellanistes, siguen d’arrels castellanes o no), podem dir que equival a parlar d’estar tots en la mateixa barca, però 1) uns remant i 2), qui mana (amb una cosmovisió de conqueridor), fent com qui se’n va al bar o com el típic rei castellà que anava a bordells o es dedicava, més d’una vegada, a la cacera (en lloc de contribuir a la millora en la terra on viu, no necessàriament reduïda a lo econòmic, perquè també pot incloure la promoció de lo vernacle, començant per la llengua, ací, la catalana), detall que no es plasma en dones nascudes abans de 1920: un exemple n’és Felip IV de Castella i III d’Aragó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, el bosc, el camp i la Mare Terra

General, , ,

Un altre poema en relació amb temps de maduració (la tardor), i amb lo matriarcal, és “Tots Sants” (p. 65), en l’obra “Camins del Record”. Així, passa a les dàlies blanques i comenta

“Farem un pomell

d’aquestes flors nobles,

per nostra família i germans

(…) Un record dels nostres morts”.

 

En una composició posterior, “Cançó del bosc i la muntanya” (p. 76), l’escriptora passa a la primavera (símbol de la infantesa, amb moments de pluja i, sobretot, de reviscolament de la vida). Per exemple, en els primers versos, trau mots que enllacen amb la natura: bosc, pins, roures, boixos, espígol, farigola, romaní, clavells i, fins i tot, “una flor que és molt humil” (com ho solen ser els nens). A banda, afig que

“El bosc és una miroia

(…) ocells que voletegen

i als arbres fan el seu niu

(…) Al cim he trobat el bosc

tot curull de flors boscanes,

he respirat l’aire pur

d’aquesta verdor i bonança”.

 

Com podem captar, l’arribada al cim no la presenta com una mena de conquesta, sinó com un moment d’on pot veure la natura estant i, altra vegada, sentir-se agraïda per tot lo que aporta la mare. No debades, ho plasma en els darrers versos i, de pas, el lector copsa el sentiment de pertinença a la terra i el nexe que uneix Teresa Bertran Tolosa amb la Mare Terra:

“Defensem la natura

amb fermesa i voluntat.

Amic bosc jo et faig ofrena

de tot el valor que tens,

jo admiro molt ta bellesa

i vull ésser amic teu”.

 

Aquest sentiment també es reflecteix en el poema “Temps plujós” (p. 80), en què la poetessa diu
“Pluja benaurada

que ens has portat

il·lusió i alegria

pels nostres camps.

La muntanya verdeja

i el pla també.

(…) Els ocells estan de festa

(…) sentint la frescor de l’aigua

i l’encís de tot el camp.

De la benaurada terra

(…) El jardí gelós de tanta bonança”.

 

Per consegüent, la Mare Terra, per mitjà de l’aigua (un tret femení), a qui l’escriptora dóna gràcies, no sols fa possible la revifalla, sinó que ha penetrat en el terreny, hi ha fet saó i això ha generat un jardí en què hi ha bona afinitat.

En eixe sentit, l’escriptora de Guissona ho explica en “Cançó de la sembra” (p. 85), versos escrits en novembre de 1990, o siga, camí de desembre, el mes símbol de la sembra:

“Anem a la vinya

que som al sembrar

la terra és humida

i el gra naixerà

d’una saó viva”

 

en una terra que ha rebut aigua.

Tot seguit, addueix que

“El pagès valent

molt de bon matí,

amb cabàs al coll

sembrarà son blat

al tros del molí”,

 

el forment que recollirà en el mes de juny, el de la sega.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

La tardor, etapa maternal i matriarcal d’esperança i la Mare Terra

General, , , , , , ,

Tot seguit, plasmem unes quantes composicions en què l’escriptora de la Segarra trau la tardor o festes d’aquesta època femenina de l’any (vinculada amb la maduració, amb el període que deixa arrere la jovenesa i que no s’anticipa a la vellesa), sovint, associada a la pluja (p. 43):

“Plou

 

Tardor quan tu arribes

amb cara plorosa

llençant ton tresor

d’una pluja dolça.

Els camps en gaudeixen

i la terra troba

aquest gran tresor

collita a la porta”.

 

Per tant, la poetessa acull amb bona avinença la primavera d’hivern, entre d’altres coses, pel bon paper que pot fer a la terra: la fertilitat.

Igualment, relaciona l’etapa amb un esdevenidor pròsper per a la vida (representada pel jardí, un símbol prou habitual en rondalles vernacles i en poemes matriarcalistes):

“El jardí joiós

troba la bonança

d’unes flors sublims

que animen sa cara”.

 

No debades, afig

“Pluja benaurada

jo t’espero amb ànsia,

tu fas un gran bé

al pla i la muntanya,

tens una virtut

la de l’esperança.

I tots l’esperem

el tresor de l’aigua”.

 

Aquestes línies empiulen amb la Mare Terra i, a banda, ens podríem demanar si aquest esper té a veure amb el naixement que, en moltes cultures del món, se celebra amb el pas del dia més curt de l’any (en el cristianisme i en altres religions, la festa de Nadal, amb el Naixement d’un nen). Adduirem que l’escrit és de la vespra de Tots Sants de l’any 1992.

Un altre poema de la tardor (de finals de novembre de 1993), i en què captem trets matriarcals junt amb l’esperança (àdhuc, en nexe amb el camp), és “Vinya de les serres” (pp. 47-48). Al capdavall, després d’haver posat detalls agrícoles de secà i què feia ella en la sembra i en l’era, diu que

“És un camí alegre

i molt especial

sempre anar pujant,

però quan arribes

al bell mig del pla

el veus molt bonic

és de bon mirar”,

 

frases que, el 21 d’octubre del 2024 m’evocaren que els avis de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) visquessen de la terra i que ma mare, més d’una vegada, em comentàs que, tot i que ella (nascuda en 1943) no es guanyava la vida del camp, sí que hi gaudia de lo que es feia i que, per tant, hi havia un nexe estret entre la terra i ella.

En acabant, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, al poble, a la comarca i que, en l’indret, Nostra Senyora faça de protectora dels pagesos i dels habitants, un detall matriarcalista:
“la vila molt jove

de nostre comtat,

Guissona és la joia

guardó preuat,

el Doll Segarrenc

és son capità.

Així en nostra vila

tenim gran tresor

la Verge del Claustre

i les nostres fonts”.

 

O siga que, 1) la terra és jove (el poble), 2) Guissona té bona acollida entre els qui hi viuen, 3) la dona figura com a font de vida de la comarca (de secà), ja que n’és el doll i, de pas, 4) qui l’encapçala. Per tant, captem la connexió entre el món rural i lo matriarcal, començant per lo terrenal.

En eixe sentit, ho copsem altra vegada, quan Teresa Bertran Tolosa comenta que lo més preciós i digne de ser conservat és… la Mare (ací, simbolitzada per la dona en forma de Nostra Senyora).

Finalment, el 21 d’octubre del 2024 consideràrem que ens podríem fer la qüestió de si, com escriuria l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, el claustre no tenia relació inicial amb una cova o bé amb unes esplugues pròximes al poble: en més d’una ocasió, s’han bastit monuments cristians on abans n’hi havia, de pagans (o bé, s’han adaptat els noms a formes en línia amb el cristianisme).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Enramades, presents en grup, celebracions matriarcals i agraïments a la Mare Terra

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb poemes relatius a festes, però, ara, plasmats en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona (1920-2004), hi ha algunes composicions, per exemple, “Poesia de l’enramada” (p. 31). Aquesta celebració podria tenir relació amb el Corpus. Diu així:

“Ja acabem el mes de juny

la vila està de festa,

hem celebrat l’enramada

amb una gran alegria

grans i petits molt units,

un altre any hem pogut veure

la festa que és tradició

plena de flors i encisera”.

 

Afegiré que, durant els cinc anys que visquí en u dels carrers cèntrics d’Alaquàs (2009-2014) per on passava la processó del Corpus, es feien grans enramades i decoracions per tot el Carrer Major i, a més, les relacions entre el veïnat eren prou bones i hi havia gran participació. Podríem dir que hi havia esperit de barri.

 Més avant, comenta que

“Els nois amb les seves coques

anaven tots a l’església

i algun altre de petit

cofoi feia sa carrera,

passava amb la coca al cap

tota guarnida de festa”.

 

Ens hem trobat amb festes molt diferents i d’indrets distints, en què els dolços (com ara, les coques, formen part de celebracions de la mateixa línia o paregudes i que tenen lloc en alguna de les dues estacions de més llum ): el dia de Pasqua, els Sants de la Pedra,…

Igualment, Teresa Bertran Tolosa addueix versos que empiulen amb la figura de la mare (la font, Nostra Senyora i una pluja del cel que evoca altres cultures matriarcalistes, ja que va cap a la terra):

“Arribaren a la font

amb gran acompanyament

a la Verge de la Salut.

Varen fer-li el gran present

de flors i de paperets

com una pluja de cel”.

 

Després, posa que, en el poble, es balla una sardana.

Per consegüent, l’acte (com altres, de semblants) va unit a lo festiu, a lo femení, a un possible agraïment a la Mare Terra (els presents de què parla) i a unes danses que donen vida al lloc i als qui hi prenen part.

També sobre enramades, però ara, mitjançant un correu electrònic que ens envià Ricard Jové Hortoneda (nascut en les Borges del Camp, comarca Baix Camp, en 1929) el 21 d’octubre del 2024, l’endemà d’haver posat en la web “Malandia” una entrada en què tractàvem aquest poema i uns altres, poguérem llegir informació molt sucosa i tot. Diu així:

“Bon dia i bona setmana, Lluís,

He llegit el de les enramades i m’ha donat motiu per a dir-te que aquest cap de setmana, al poble, han tornat a la Mare de Déu de la Riera a l’ermita, en processó, després de romandre al poble des del dia 8 de setembre.

Es fa cada any, però enguany ha sigut una mica més interessant i solemne, perquè fa 70 anys que també li van portar, després de reconstruir l’ermita.

Havia estat destruïda, en bona part, durant la retirada de l’exèrcit republicà, l’any 1938. És d’estil modernista. Recordo que, en aquella efemèride, es van engalanar tots els carrers del poble amb enramades en parets i zènit. Una gran Festassa. Cada any, per Corpus i la Vuitada de Corpus, s’estoren tots els carrers per on passa la processó, amb flors de diverses colors. Aquesta és una cosa que havia decaigut bastant, però les catifes de Sitges i altres llocs per TV3, fa anys que ho han tornat a revifar.

No sé si et pot interessar gaire o gens, però penso que te n’havia d’informar. Una forta abraçada.

País i Història!!!!”.

En relació amb aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em deia “I garlandes, de banda a banda del carrer, amb paper de seda; de tant en tant, i de diferents flors i guarniments. Això estava en l’aire i feia bonic.

Jo recorde d’haver-ho vist i d’haver-ho sentit a ma mare.

En els balcons, cobertors. I hi havia la topetia a veure qui el feia millor”.

Adduirem que una festa amb punts en comú, però d’abril (mes en què l’autora escrigué la composició), trobem en “Poesia d’aniversari” (p. 37), en el llibre “Camins del Record”, referida al natalici d’un avi de huitanta anys, i amb detalls prou habituals en els seus escrits: la fe, l’esperança (el renaixement de les plantes en la primavera) i el bon cor simbolitzats pels infants. Així, comenta

“Avui és dia de joia,

festa de Pasqua florida

blavor de cel i ocellada

(…) collirem flors del jardí

i les posarem a taula.

(…) l’avi ha estat el primer

com també la néta Marta,

que és una poncella en flor

d’un roser que ara comença

a florir en primavera,

trenat amb lliris i roses

del jardí de l’esperança” .

 

Continuant amb l’esperit primaverenc i amb lo maternal, la poetessa ho reflecteix en l’escrit “Oh Verge de Maig” (p. 55), quan diu

“amor i consol en la vostra emparança

(…) Verdeja la plana

és la vostra festa,

les herbes del bosc

ja totes floreixen.

Timó i romaní

la plana llueixen,

perfumant l’entorn

de la nostra Verge”,

 

Nostra Senyora, a qui, com que l’escriptora de Gurb copsa que la violeta atorga perfum en humilitat,

“aquestes flors colliré

per oferir-vos un ram”.

 

És a dir, enllaça, en la seua vida, la senzillesa, la natura i l’agraïment a la mare (àdhuc, representada per la Mare de Déu), dona a qui, en la comarca la Segarra (on l’escriptora ha nascut), que és terra de secà, se li demana ajuda, com molt bé exposa en “Demanant la pluja” (p. 58):

“Alçarem els ulls al cel

pregant amb fe i esperança,

demanant que vingui pluja

Verge del Claustre estimada.

Envieu-nos aquest do

(…) i direm amb tot el cor

que és tot un Doll la Segarra”.

 

Per tant, captem que és la dona qui salva el poble (Nostra Senyora, a qui es prega i qui farà costat, no un sant masculí, alliberador i místic), que els habitants li ho demanen amb al cor en la mà i que empiulen la Mare de Déu (el personatge femení i maternal) amb la font de vida i amb l’aigua (dos detalls matriarcalistes i associats a la dona) i, de pas, fa al·lusió a la terra (la Segarra).

Finalment, direm que el llenguatge amé té a veure amb la tradició vernacla catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, paisatges del poble i aplecs en la plaça

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:

“Aquesta bonica plaça

és una plaça de tots,

una font d’una aigua clara

que raja en abundor”.

 

Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.

En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:

“L’arbre formós que l’envolta,

un banc de pedra rodó,

és bon lloc per reposar-hi

(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia

amb amistat i unió.

Els grans recorden sa vida

del passat amb il·lusió,

la joventut que somnia

en el seu demà joiós

i forgen ses esperances

amb un capítol formós”.

 

Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que

“La plaça de Capdevila

és un cel obert per a tots,

petita i encisera

també curulla de flors”,

 

és a dir, que n’espleten.

En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:

“Els tres carrers que la mimen

(…) junt amb el Pas que és record

d’aquesta plaça bonica

coberta d’ocells i flors”.

 

Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:

“El meu poble és pla,

com catifa ufana,

amb flors de colors

omplen son paisatge.

(…) Vull ser matiner

i (…) collir el tresor

que la terra ens dóna”.

 

Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.

En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,

“Amb la Verge Assumpta

sos ulls de bondat

(…) baixet em parla

des del pedestal (…).

Del Renaixement

les pedres que parlen

dels avantpassats,

la història és il·lustre

joia de la vila”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la sardana i aplecs en la plaça

General, , , ,

Continuant amb poemes del llibre “Camins del Record” en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el matriarcalisme, mitjançant balls i danses, es plasma en la composició “Ballarem sardanes” (p. 26):

“El dia de la sardana

és festa gran i de joia (…).

Donzelleta dels ulls blaus

i de faldilla florida,

tu i jo amb els braços oberts

(…) Catalunya farem gran

amb l’amor i la noblesa

que tenim els catalans.

Així va seguint la festa

i ens fa reviure l’encís

doncs anem a puntejar-la

grans, joves i petits.

Així farem gran rotllana”.

 

 

Com podem veure, Teresa Bertran Tolosa vincula la sardana amb Catalunya i empiula la terra tant amb l’amor com amb lo noble i, com en altres escrits, posa gent de totes les edats i fent rogle.

Així, en un altre poema de la mateixa corda, “La Vila fa festa” (p. 34), plasma

“Plaça de la Vila

(…) Parelles que dansen

sardana tu ets gran,

tes arrels profundes

i és molt dur el brancam.

Joia catalana

t’hem de conservar

la teva grandesa

en el nostre cor.

Joves i més grans

podem puntejar-la

la dansa encisera

donant-nos les mans.

Tot fent la rodona

i amb gran il·lusió

celebrem la festa

amb pau i germanor”.

 

Per consegüent, trau les arraïls, les rames (la jovenesa i la infantesa) i la participació.

Un tercer poema en nexe amb el sentiment esmentat, i que té a veure amb la dansa, és “Vermelles barretines” (p. 90), en què la poetessa de Guissona exposa sobre l’aliança junt amb la cerca de fadrina amb qui festejar (l’anella i els clavells) i, igualment, reflecteix la infància i l’esperança (la ginesta) i Catalunya:

“Sardana encisera,

joia catalana,

ets tu la poncella

d’un roser estimat.

(…) Els joves fan una anella

els grans es donen les mans,

(…) i un clavell vermell al trau,

que l’ofereix a una nina

amb molt afecte i tendresa,

aquest jove enamorat

d’una bella donzelleta.

Clavells vermells i ginesta

és l’escut de nostra terra,

les quatre barres de sang

i una pluja de ginesta.

(…) Catalunya fa gran festa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, els ancestres, la natura i senzillesa

General, , , ,

Altres poemes de literatura matriarcal.

Altres escrits d’aquesta línia, i que figuren en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona, són, com ara, “Vell Pla” (p. 16). En aquest, es plasma molt el sentiment de pertinença a la terra i algunes tradicions. Així, a mitjan composició, posa

“Que bonic és el Vell Pla

quan va decaient la tarda

i encara hi ha claror

del sol que ja se’ns amaga.

Per tornar de bon matí

i fer-nos gran arribada,

i donar el seu resplendor

a la creu, a la creu alta,

on ja els avantpassats

amb molta fe la miraven

com era la creu de terme

que amb la seva ombra ens empara.

Guissonesos i veïns de la comarca

gaudim d’aquest tresor

que la creu és benaurança,

i és un viure tan formós

fruint de l’ombra santa”.

 

Com podem veure, en primer lloc, trau el Vell Pla (ací, en al·lusió a la Plaça del Vell Pla, de què escriu al principi del poema); després, apareix la vesprada (u dels dos moments femenins del dia i prou habitual en escrits matriarcalistes); en acabant, passa a l’esperança de l’eixida del sol.

I, al capdavall, captem altres trets de la mateixa línia: la creu de terme (és a dir, la vinculada amb lo terrenal, amb els ancestres i amb el poble). I, com que aquesta creu és tel·lúrica, empiula amb la dona (ella proporciona ombra i sopluig, com la mare fa als seus fills, ací, en sentit simbòlic).

Finalment, la poetessa reflecteix un poble obert i receptiu als altres, a la comarca i que, com si es tractàs de festes patronals o tradicionals en l’indret, convida a fruir d’aquesta obagor.

En un altre poema, “El nostre hort” (p. 18), copsem aquesta literatura, però més bé en nexe amb la natura (heura, flors, un jardí…) i un ocell que, cada primavera, hi tornava:

“A l’hort del convent

com abans es deia,

amb quatre parets

voltadetes d’heura

(…) sempre i a tota hora

tinc el gran record

d’estimar-te sempre

mentre visca jo”.

 

Per tant, hi ha una relació entre la terra, l’escriptora de Guissona i lo maternal. En eixe sentit, en la composició següent, “Camí de l’escola” (p. 19), també apareix:

“(…) ma dolça mare

em portava allí (…).

El patí frondós

i uns arbres molt alts,

feien la rodona” (p. 19).

 

Ben avançat el poema, Teresa Bertran Tolosa afig unes paraules sobre la pedagogia que va rebre en la seua infantesa en el convent de les dominiques i sobre la bona avinença que hi havia:

“Jo molt agraïda recordo amb amor

un convent senzill” (p. 20),

 

detall que té molt a veure amb una de les característiques que captem en aquest llibre, en què predomina lo femení. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriacalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la figura de la mare, la sardana i germanor

General, , , , , , ,

Una altra persona dedicada a la poesia i molt en nexe amb la terra (no sols amb el poble, sinó, igualment, amb la comarca i amb Catalunya), és Teresa Bertran Tolosa, autora del llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors, a què accedírem en el 2024 gràcies a una donació que ens féu Rosa Rovira, una dona que, més d’una vegada, escriu composicions.

Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), d’acord amb la informació en la contraportada, “va néixer a Guissona (Lleida) el 2 de febrer de 1920 en una família d’agricultors. Al cor de la Segarra.

‘La vida ha fet que jo exposi les meues inquietuds escrivint sobre la vellesa i que, al mateix temps, parli de la joventut amb to irònic i alegre. El meu vici és escriure, és així com la pau i la serenor del meu esperit, captiu d’aquestes senzilles lletres, m’ajuden a viure i tal vegada en permeten de ser feliç. La meua infantesa fins als catorze anys vaig passar-la a l’escola de les dominiques de Guissona. M’agradava llegir i escriure, sobretot poesia catalana, que és com dir l’essència pura del nostre poble que és Catalunya”. 

Primerament, direm que, per mitjà d’un correu electrònic que ens envià Rosa Rovira el 16 d’octubre del 2004, accedírem a la data de la mort de la poetessa, la qual li havia proporcionat una llibreria de Guissona estant.

En passar al pròleg, de 1995, el poeta Jordi Pàmias i Grau (també nat a Guissona, en 1938), exposa trets que, posteriorment, copsem en l’obra junt amb el bon cor, la natura (a vegades, simbolitzant la Mare Terra) i la facilitat per a connectar amb els més petits (i amb persones de diferents edats): “hem d’esmentar els poemes dedicats a les persones més estimades: la filla, la néta, la mare… Més que per la bellesa de les imatges, destaquen per la força dels sentiments. (…).

Cal dir també que, al llarg del recull, predomina el vers curt (…), amb rima assonant a gairebé tots els poemes. Ens arriba, doncs, l’eco de la poesia popular (romanç, corranda). Sembla com si aquesta dona senzilla, plenament integrada en la vida del poble, seguís la tradició literària” (p. 10).

Afegirem que aquest sentiment ja el podem veure en el primer poema, “Poesia a la sardana” (p. 15), amb un estil molt present al llarg del llibre i que empiula amb el matriarcalisme i amb lo maternal:

“A la plaça de la Vila

avui és festa major,

no hi podem faltar nineta

hem d’anar-hi amor,

que al compàs de la sardana

farem vibrar els nostres cors,

i juntant les mans enlaire

ens agermanarem millor,

i farem que tots nosaltres

vivim amb més il·lusió.

Perquè aquesta bella dansa

purifiqui els nostres cors

i com més gran fem l’anella

la festa serà millor.

Germans, visca Catalunya,

visca la pau i l’amor.

 

                                       24-IV-1986″

 

 

Com que, en els primers versos, es dirigeix a una nineta, al meu coneixement, la nena simbolitza una néta i, tot seguit, li ho expressa amb unes paraules que evoquen la figura de la mare.

A banda, de manera amena, explica a la xiqueta per què considera ella que cal anar-hi: agermanament, la joia de viure i, per descomptat, amb intenció que la nineta participe de lo vernacle (ací, d’un ball).

En referència a l’anella, durant un viatge al Pirineu català, viu ballar una sardana. I, primerament, es feien grups solts i de poques persones; en acabant, s’unien a uns altres; i, al capdavall, entre tots, formaven una gran anella (feien rotllana, feien rogle).

En eixe sentit, finalment, l’escriptora de Guissona posa “germans” (bona avinença) i “Catalunya” (la terra), dos detalls que tenen a veure amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra

General, , , ,

Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:

“Adéu-siau

 

Enlairats turons, per sempre adéu-siau,

núvols de caire blanc, de lluny us distingia,

pel redós etern, del vostre oreig blau,

les serres desiguals, de nostra pàtria viva.

 

Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,

com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,

espill de blava mar, bella i flairosa nau,

albires i respires, l’oxigen que és ben teu.

 

Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,

que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,

defensant llurs drets, que mai fou endebades,

la parla llemosina, de monarques i reis.

 

Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,

que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,

que engendri la virtut, endolceixi la bondat,

aurèola estimulant, més dolça que la mel”.

 

Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.

A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).

La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:

“Des de Tavertet

 

Entre el cap i l’ample de la virtual terra,

on hi sempre[1], caliu d’estimar,

d’un contorn a l’altre de la sublim serra,

com allaus, cingleres, vorejant la mar.

 

Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,

entremig de boscos, gentils, molt espessos,

arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,

herbes miraculoses, amb colors diversos”.

 

Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).

A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:

“Hem descobert, insectes i dreceres,

ocells, animalons, éssers innocents,

hem perfilat l’hegemonia de les feres,

quan espeteguen, afilades dents.

 

Hem tingut la fresca gota de rosada,

al redós i palmell de cada mà,

hem albirat el cel rogent de la vesprada,

hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.

 

Aquesta vall invicta, que perdura,

i que perdurarà, com el blau de l’infinit,

que glossem embadalits, joliu natura,

i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.

 

 

Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.

L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu

“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,

amb joventut alegre, gentil i dreturera,

espill de noble raça, que reviu i ressona,

montjòia esplendorosa, formal i duradera.

 

Els seus avantpassats, són ramellets d’història,

encís de romaní, llorer, flors, roselles,

atent servei, formal, endomassat de glòria,

gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.

 

Les seves terres són, la vida al ser vivent,

és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,

és el ressorgir total, estrella omnipotent,

pomell de nutrició, salut, avinentesa.

 

Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,

és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,

coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,

vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.

 

Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre”  o bé “on hi sembre”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)