Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

“La meva terra és on pertanyo”, el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

La llengua materna, la de la terra i el sentiment de pertinença a la terra.

Primerament, escriurem part d’unes paraules que plasmí en el meu mur el 30 de gener del 2024, després de cercar en Twitter comentaris referents a aquest sentiment: “sovint, ens diuen, com aquell qui diu, que, en altres terres, serem més feliços, que hi serà la panacea, que viurem millor, etc.

I la qüestió que podríem fer és ‘I la nostra llengua materna, ¿què? ¿No importa gens ni miqueta?’. Doncs, ¿sabeu què? Que no me n’aniré a aquelles terres que no siguen catalanoparlants.

Igualment, (…) no canviaria cançons eròtiques amb humor irònic per les que no en tinguen.

Això no exclou, com ara, que estudies sobre el matriarcalisme en altres cultures matriarcalistes i, de pas, poder conéixer més la realitat”.

L’endemà, 31 de gener del 2024, Rosa Garcia Clotet ens escrigué “Jo tampoc canviaria, Lluís. La meva terra és on pertanyo, amb la seva cultura i llengua, que estimo i respecto”.

Com podem veure, Rosa Garcia Clotet diu “La meva terra és on pertanyo”. Per tant, la Mare Terra no és cap mena de propietat privada de ningú, ni hi ha afany de conquerir-la, ni d’explotar-la, ni, òbviament, de fer-la miques. I qui diu això, diu de la dona, dels xiquets, dels jóvens, dels adults i dels ancians.

A més, eixes paraules estan plasmades per una dona que ha rebut una educació matriarcal ben arraïlada des de xiqueta.

Afegirem que el 28 de gener del 2024, en el blog “Etziba Balutxo…”, en què Bartomeu Mestre i Sureda havia posat l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial), copsàrem un article de Pere Oliver i Domenge en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, publicat el 29 d’agost de 1908 en el setmanari “Ca-Nostra”, d’Inca (una població de les Illes Balears), i que plasmem amb lleugers retocs.

L’autor de l’escrit dona suport a “sa nostra afirmació de que Mallorca és estat, és i serà catalana, puix aquestes jamai s’esgoten quan toquen a defensar la veritat o l’ideal que tengui arrels més fondes en nostre cor mallorquí.

Sí, Sr. ‘Le Pe’. Mallorquí som en cos i ànima, i la prova més eloqüent (…) la té V. en el fet de que, malgrat sa meva educació, des de les primeres lletres fins ara, s’hagi duit a cap amb una llengua que no és sa meva, jo m’he sentit, de cada vegada, més mallorquí i he procurat aprendre de llegir i escriure en es nostre idioma, com també he fet els mitjans per conéixer sa història de nostre poble, i estimulat per la cèlebre sentència de que Poble que sa llengua recobra, se recobra a si mateix’”.

Tot seguit, addueix el motiu del seu interés per la llengua: “perquè tothom hi escrigui en nostra formosa parla i perquè aqueixa torni a ocupar el lloc que li prengueren en la premsa, en les escoles, centres d’ensenyança, Audiència, Diputació i ajuntaments de Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Rondalles amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera) i trets matriarcals

General, , , , , ,

Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

General, , , , , ,

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’”, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i els nets

General, ,

Prosseguint amb la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, i amb el sentiment de pertinença a la terra, el folklorista Francesc Martínez i Martínez exposa lo que podrien semblar hipòtesis i, al capdavall, unes paraules que empiulen amb la dona com la mare que garanteix la renovació i la pervivència als fills de la terra on l’arbre (el garrofer) ha arraïlat: “Nasqué perquè sí, tal vegada perquè un aucell portà el garrofí o perquè aquest, navegant amb ales del vent, de prompte, li faltà la fúria d’aquell i caigué en terra; o bé perquè, de propòsit, allí el plantà un recelós sarraí o un almogàver ardit, cansat ja de vestir pells i de jugar el cotell, el que baratà per la rella i aladre; o bé per un servent de mainada que convertí son arc i sons sagetes en ferramentes de treball.

Ell és que nasqué, i ben arrelat, pompós va créixer i corregueren els anys, passaren les centúries; i sons cimals, pujant uns cap al cel grandiosament, estenent-se, altres, a totes bandes, afanyosos de cobrir el terreny, tant s’allargaren que, cansats de sostindre l’horitzontalitat, buscaren descans en el sòl de terra, en què, escabussant-se i, després d’arrelar altra vegada, alçant sons brots cap a la blavenca volta del cel, formaren mur de verdor a un espaiós local, en el centre del qual l’eixamplada rabassa de la soca, que forma a modo de graó arran terra, obrint-se per damunt a manera de coveta, que la corca feu a força d’estar rossegant anys les vermelles entrades del centenari arbre, al qual no pogué matar i que, aleshores, mentres els calorosos jorns de l’estiu, serveix d’habitança a la família o bé de palenc per als jocs de les xicones i dels xicons” (pp. 291-292).

Cal dir que, el fet que, des de dalt, tornen a la terra, ho podem enllaçar amb el regrés dels fills a la mare (després d’aplegar a la plenitud, entre els quaranta anys i abans de tenir un net, normalment, cap als seixanta), és a dir, a l’indret d’on un dia sorgiren. I, així, es tanca el cicle de l’afany d’horitzontalitat (lo que alguns polítics catalans, a primeries dels anys vint del segle XXI, dirien “eixamplar la base” o, com ara, d’“afavorir la transversalitat”) i comença una vida nova (“alçant sons brots”).

Al meu coneixement, el 23 de gener del 2024, quan escriguí aquestes línies, eixa “fillolada” representarien els nets i, per consegüent, el futur garantit en la terra on arraïla l’arbre. Afegirem que el sarraí estaria en nexe amb la desconfiança i que l’almogàver (que es sap que no seria de cultura matriarcalista) ho faria amb lo sexual.

Igualment, resulta interessant l’al·lusió que Francesc Martínez i Martínez fa a la maternitat i al fet que la terra i, de pas, l’arbre, no han mort i fan de sopluig: “coveta”, “les entranyes vermelles de la mare”, “el centenari arbre”, “a què no pogué matar”, “serveix d’habitança (…) o bé de palenc”. ¿Quin és el color relacionat amb la dona, amb la sexualitat, amb la jovenesa, sinó el vermell? ¿No és dins la mare on es gesta el nen del demà, en eixa coveta? ¿No és la maternitat una realitat que passa de generació en generació? ¿No és la mare, àdhuc, quan una persona és vella o pensa que li cal ajuda, la primera persona a qui recorre (bé de fet, bé en una frase)? Sobre aquesta darrera qüestió, ma mare (1943), arran de la mort del meu avi matern (1992) i que la seua dona passàs a viure en cada casa dels fills i amb altres familiars, comentava que, quan la meua àvia materna (1910-2000) deia “Mare”, lo que, d’alguna manera, feia, era evocar-ne la seua (la mare com a auxiliadora del nen, del xiquet, de l’adolescent,…). Llavors, ma mare hi acudia i li feia costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura, la política i l’enciclopedisme castellans vists de terres valencianes estant

General, ,

En un quart apartat de la introducció de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en què es pot veure el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez (que havia nascut en 1866) escriu que “Es quedà darrere el segle XVIII i, al desaparéixer aquells hòmens que es salvaren de l’enciclopèdia, o siga, de la influència francesa, la guerra de la independència ho absorbí tot i, cosa rara, mentres la gent es matava defenent el territori contra l’invasor, per tota la península, allà, en la punta d’aquesta, pel migjorn, en les corts de Cadis, els principis francesos s’acabaven d’ensenyorejar de la cosa pública.

I, arrumbant la política tradicional espanyola, especialment, la de la gran Corona d’Aragó, entronitzaven el centralisme i l’uniformisme francés, lo que preparà la total pèrdua de l’imperi colonial i matava, al propi temps, les característiques de les regions, les que, precisament, acabaven de salvar Espanya del seu derrocament en maig i juny de l’any huit [= 1808]” (pp. 23-24). És a dir, que la visió patriarcal de la vida tractà d’introduir-se en els territoris catalanoparlants i en Aragó mitjançant la influència de la cultura francesa (patriarcal com també la castellana). I, més encara: s’adopta com a futura per a quan el rei Ferran VII tornarà a lo que, després, serà, jurídicament, l’Estat espanyol. Afegirem que, de manera explícita, ve a dir que la política castellana (i la francesa, lloades pels il·lustrats i pels enciclopedistes dels segles XVIII i XIX) no es corresponia amb la dels valencians (ni, de rebot, amb la dels catalanoparlants).

Això explica que, en acabant, plasme “Com diem, amb els quefers, primer, de la lluita epopeica; i, més tard, ja deixats arrere aquells angoixosos anys, amb les bregues dels blancs i dels negres, en la nostra regió, com en les altres bandes, desaparegueren les manifestacions culturals populars, deixant a banda les efímeres d’auques, col·loquis i romanç de cego, aquests, ja en castellà. No hi havia temps més que per a cantar el sí senyor pels carrers; i himnes, per les muntanyes, i envestir-se i esgarrar-se uns a altres en fulles i papers, com si foren de races diferents.

Uns, tot lo que tenia sabor ranci, ho miraven amb odi. Els altres, tot lo que no era de son credo, ho detestaven. Ja havia quedat en oblit lo purament nostre” (p. 24). Aquestes paraules podem enllaçar-les, àdhuc, amb la realitat que, cap al 2024, això és, quasi un segle després d’escriure-les el folklorista Francesc Martínez i Martínez, hi havia en el País Valencià (però amb dues comarques històricament i culturalment castellanes que no estaven vinculades amb el Regne de València abans del segon terç del segle XIX), en Catalunya i en les Illes Balears.

Per exemple, en la major tendència a traduir a la llengua catalana obres en altres llengües, abans que difondre’n les que, originàriament, s’havien escrit en català. O, com ara, la d’interessar-se (al meu coneixement, com una mena d’exotisme) per religions i per cultures forasteres o d’altres terres i, alhora, no promoure tant lo casolà. Això comporta un desarrelament entre les persones que no es senten, culturalment, de la terra on viuen i, igualment, una política castellanista i patriarcal per part de partits, d’associacions, de sindicats, d’entitats culturals, etc. que es qualifiquen d’esquerres, de progressistes, transversals,… La resta, una important majoria, encara tocava els peus en terra i preferia, com em deia Pere Riutort, per telèfon, el 20 d’agost del 2020, un empelt (“Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra; la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on un s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’“).

Per això, addueix que “Ningú feia cas de lo popular. Lo tradicional es mirava amb menyspreu. Transcorre mig segle XIX, el de les salvatjades, que alguns apel·len de les llums” (p. 25), fins que, durant el segon terç del segle XIX, sorgeix un moviment que, principalment, en la segona meitat d’eixa centúria, promourà el sentiment esmentat: la Renaixença.

Finalment, diré que, en el 2023, una dona de quasi huitanta anys em demanà a què atribuïa jo l’expansió del matxisme i de la situació de la dona en aquells anys de “progrés” del segle XXI. Sense embuts, li responguí que la cultura castellana i la seua penetració en les terres catalanoparlants hi tenia molt a veure. Molt. I que molts dels comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 donaven consistència a lo que li havia dit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura castellana i el castellà vists de terres valencianes estant

General, , ,

Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Folkloristes i persones interessades pel folklore, desimboltes i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el pròleg del llibre “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, de Francesc Martínez i Martínez, editat en 1927, comenta que era molt comú contar els relats “presentant-los amb la cruor de llenguatge acostumat en l’època, el que no refusava emprar el propi fra Vicent Ferrer, aleshores, el nostre gloriós sant, en quals eloqüents, fervorosos i bells sermons, desterrant els eufemismes, dona el nom apropiat a les coses, lo que no estranyava ni a dones, ni a clergues i, molt manco, espantava els seglars. No se n’estilaven tan meticulosos com hui, en què, potser, sorgeix un ximple que tot s’esgarrifa al llegir algun conte en què apareix un monjo o un rector, més o manco, satisfet i encara algun sant fent miracles amb certa desimboltura i, a vegades, amb picardia.

Aquesta classe d’individus, que es dediquen a determinats llibrets de devoció traduïts del francés i que es gogen amb llurs simpleses, tampoc amb els nostres admirables místics i els castellans, que són per a esperits ferms no malaltosos” (pp. 11-12).

Com podem veure, no relaciona lo políticament correcte (els eufemismes de què parla, ni la meticulositat) amb la gran majoria de la gent i, a més, en aquest grup, inclou, fins i tot, persones del món religiós, un fet que trobem en moltes rondalles eròtiques tradicionals en terres catalanoparlants (sobretot, quan el personatge no és d’una ciutat).

En acabant, escriu que “Entusiastes de tot lo popular, quan trobem una contaralla de qualsevol classe que siga, de les que el poble guarda, ens entropessem amb alguna institució, no de les uniformades i arrenglerades en casetes pels unitaristes governants, sense més sanció que la que els xillits, millor que crits, que la consciència del transgressor, allà en son adintre li dona, i el mal mirament de sos conveïns, rebem una interna alegria que bé la nostra cara ensenya.

I afanyosos arrepleguem, procurant que no es perda, per a lo que, curosament, ho portem a la impremta i, d’aqueix modo, quedant catalogada, puga servir el dia de demà per a fer conscienciós estudi, el que ens ha de portar al comparatiu del folklore d’altres poblacions, comarques, nacionalitats i nacions de tot el món, formosa tasca de la qual ha d’eixir la història de la civilització mundial” (p. 12).

Així, el folklorista Francesc Martínez i Martínez reflecteix els intents uniformistes dels governants d’Espanya i dels seus acòlits, fet que no impedeix que els estudiosos en cerquen més informació en línia amb la seua afició i a la tasca que s’han proposat.

Resulta interessant l’apartat referent a la publicació i, òbviament, amb el fet que la recollida i l’edició, àdhuc, permeten un coneixement antropològic de cultures d’altres indrets del món i, així, afavorir la germanor.

Després, escriu que, “Per lo dit, es veu la importància dels estudis folklòrics, els que, com al comença déiem, amb tanta indiferència han mirat la majoria, no de les gents, sinó dels estudiosos, per fortuna, alamont, se n’adonen de llur importància i els dediquen l’atenció que mereixen” (pp. 12-13). Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, encara eren una realitat en el País Valencià, tant quan manava l’esquerra, com quan ho feia la dreta, bé si es presentaven com a defensores de la llengua, bé com si ho feien, explícitament, com a anticatalanistes.

Quant a les línies següents, són les que fan de pont entre el present i el passat i la tasca del folklorista. Igualment, l’autor de l’obra ens porta cap a la història, des dels segles XIII-XV: “Una idea ens tempta i és la d’acometre la història del folklore en la nostra pàtria valenciana, tasca no tan lleugera com, en principi, pareix, perquè, si bé els llibres d’aquesta rama del saber no són nombrosos, tramuntant els segles moderns, en les obres dels nostres clàssics es podria espellucar alamont. I res dic si estudiàrem costums, institucions, llegendes, contes i tota la gamma de les coses populars, estudi que la llarga vida d’un sol home, per més despert d’enteniment que fóra i per més fermesa corporal que posseïra, seria capaç de rematar. Per això, ens atendrem sols a senyalar al llegidor els llibres i fullets impresos que coneixem d’autors valencians” (p. 13).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

El sentiment de pertinença a la terra: en els catalanoparlants i en el folklore

General, , ,

EL SENTIMENT DE PERTINENÇA A LA TERRA. “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

En juny del 2023, accedirem, per mitjà d’Internet, a l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927.

I comencem per ací perquè hem considerat que, en la introducció que fa al tema de les contarelles, a banda d’exposar què creu ell que ha de fer un folklorista i com cal que responga, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra molt ben plasmat i que, a més, el relaciona amb com evolucionà des de la guerra de Successió (primer quart del segle XVIII) fins aleshores.

Primerament, escriu que “la tasca del folklorista, al que l’afició el porta al recull i a l’estudi de lo popular, tant els costums, en sa variadíssima gamma, com les llegendes de distints aspectes, així com els contes i, fins als succeïts, o siga, lo que no és lo últim i no aplega a llegenda, tot lo que, per a arreplegar-ho, cal pelegrinar pels pobles i pels camps, no deixant d’escarbar per ermites i barraques i, fins a preguntar-los, a velles enrunes de castells i seculars casals, a penyals agegantanats, blavosos gorgs i rialleres fonts.

En totes bandes, es pot trobar alguna tradició. Poques persones velles deixaran de saber alguna contaralla de la qual el modern pelegrí ha de prendre nota i deu preferir l’oir-les de llavis de l’ancianitat o de la xicalla, puix els vells, amb l’enyorança del temps passat, recorden amb gust lo que, en la llunyana joventut, aprengueren; i les tendres criatures, no malejades encara per vanitats i per presumpcions, amb innocència, conten lo que han aprés de ses àvies i passejadores i, d’aquest modo, pot adonar-se’n, del perfum del fet, de la frase, del modisme, de la contaralla, que és lo més essencial en tota relació. El que no veu, el que no palpa, el que no assaboreix, parlant per boca d’altra terça persona, no pot ser bon folklorista” (pp. 9-10).

Per tant, inicia el pròleg, exposant que es pot aprendre molt a partir de les persones que viuen en la terra, bé si són velles (i portadores de coneixements, de vivències i de saviesa popular), bé si són xiquets, bé si són àvies, bé si són dones que passegen nens: “lo més essencial en tota relació” amb lo que hi ha en la terra on es viu, amb els altres.

Cal destacar que, quasi cent anys després d’haver-se escrit aquestes línies, el 31 de desembre del 2023, abans de la Nit de Cap d’Any, l’antropòleg català Bienve Moya i Domènech (nascut en 1944), tornà a plasmar-ne unes, molt importants per a tocar els peus en terra, en nexe amb la presència del matriarcalisme i, per consegüent, d’aquest sentiment: “El neofolklorisme (que ha de veure o palpar el que pensa sense deixar lloc a la imaginació) ha pres aquest mite i s’ha posat a fer ninots (més o menys ben trobats) per fer-los sortir al carrer avui”, en al·lusió a la figura de l’Home dels Nassos.

Francesc Martínez i Martínez continua: “Deu aquest [= el folklorista], tindre estreta consciència i ample esperit. Lo primer, per a no eixir-se’n de la veritat; lo segon, per a no espantar-se de les variadíssimes relacions de tota mena que el poble ha inventat, en les quals es troben des de les més picants, fins a lo extraordinàriament innocent, com a formades pels segles, per a entreteniment de tota mena de persones: des dels infants, als ancians, des de les persones timorates, a les desenfadades, fent cas omís de lo descaradament immoral, però no reprovacions a aquelles en què, desenfadadament, isquen personatges sagrats en les contaralles, puix el poble no sol entendre d’hipocresies i, manco, és cerimoniós” (pp. 10-11).

De fet, podem dir que, bona part de la resistència a lo matriarcalista que copsem en cançons, en rondalles, en comentaris, etc., més d’una vegada, entre el 2020 i el 2023 i tot, procedien 1) de persones vinculades amb partits polítics o molt actives en la política, 2) de persones pertanyents a grups feministes de línia radical i patriarcal en la seua cosmovisió (la qual enllaça amb la figura simbòlica del pastor) i 3) de persones molt religioses (en el sentit de místiques, d’una mena de principis limitats a pregar i viure). En canvi, la gran majoria (a mesura que llegia més reports i més comentaris externs als de la població o als de la comarca on vivien), acceptava que les arrels (i, més encara, referent a persones nascudes abans de 1920) i el present, en moltes poblacions catalanoparlants, eren matriarcalistes.

Afegirem que, per exemple, com més arrelada tenien la llengua castellana i més ús feien de castellanismes o menys interés mostraven per l’ús genuí de la llengua catalana (indistintament del nom amb què identificassen aquesta llengua), major era la rudesa, el menyspreu cap a la terra, cap a lo femení, cap la maternitat i més àmplia la tendència al cosmopolitisme, a lo políticament correcte i, de rebot, a actituds que empiulen amb el totalitarisme, amb les democràcies formals i amb l’agressivitat cap a qui no és de la mateixa corda.

Per consegüent, podran agradar aquestes paraules o no, però preferesc tocar els peus en terra abans que dir (o escriure) lo que uns altres volen, a canvi de tenir-me en una gàbia de barrots daurats i com un esclau o com un llepó.

No debades, Francesc Martínez i Martínez, tot seguit, posa que “Els d’esperit astorat o, millor, els simples o els hipòcrites, que no s’acosten al folklore, perquè, en el recull de ses distintes manifestacions, es trobaran abundoses contarelles (unes, picants; un poc brutoses, altres, d’aquina irreverent) però que, ben examinades i, atenent que la majoria provenen de l’època medieval, en què la gent, tota, tenia un ampli criteri, era més franca i desconeixia el refinament de la moderna hipocresia, no tenint per què posar-los tafetans” (p. 11).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

 

https://books.googleusercontent.com/books/content?req=AKW5QafpPHW4kGDuvH_r18Qxr3xiBV0z1GtVOKoveupvtKZ1jghDeQ2XkXvmEMoZN_BtdMb23EkEyURdY7yu8at0kfRb31M1Zl8fCaYAXYueGFu7IOXWdHeyk5g5aMJuCFLQLDQwby0RUFyZiY3kgrJH3GE0PpY5YEFKWK8QJZT9AOMPdlNWxXRzV_7rpcbGK1a6w3yuRi3HMVVhn8HjjH_fgM4ECG9psA9gDnkJnCrAuE6TjNwmypA7rbRmnrdUevFrc_Wo3K20

Mares que encapçalen el poble, la ciutat i que garanteixen la terra

General, , ,

Prosseguint amb l’entrada “Poetes de la terra”, de Toni Pitarch, hem considerat adients uns versos escrits per Francisco Moreno Gil (1868-1934) en 1910:
“HIMNE A VILA-REAL
Visca el poble fundat pel rei En Jaume
i que es banya en les aigües del Millars.
Visca el poble, feliç bressol d’artistes,
sepulcre d’un gran Sant.

Cantem a cor himnes alegres
de l’horta al perfumat límpid verger.
Cantem-li al llaurador que planta i cuida
els nostres tarongers”.

En aquestes dues estrofes, el poeta recorda el fundador de la ciutat (el rei Jaume I) i, així, la història política. Igualment, la part artística i la pagesia (l’horta, el llaurador, els tarongers) i valora positivament la tasca dels camperols. Cal dir que, en Vila-real, els camps de tarongers formaven part d’u dels punts forts de l’economia.
A continuació, Francisco Moreno Gil passa a Nostra Senyora, tant com a mare, com simbòlicament:
“Seguim la llum d’aquella Verge
que al riu aparegué per nostre amor;
serà la blanca estrella que ens guie
del benestar al port”.

La dona és qui fa de cap de la població: la seua llum enmig de la foscor aporta benestar. Aquest passatge recorda rondalles en què un personatge femení fa un paper similar en el mateix moment del dia: en la nit. A més, la Mare de Déu està en nexe amb l’aigua (un tret femení i molt present en la poesia matriarcalista).
En acabant, l’escriptor descriu com ha sorgit l’aigua que, des del seu punt de vista, ha fet bé a la ciutat:
“Foradant les dures penyes,
fent eixir al sol les aigües,
convertim en horta hermosa
el secà dels nostres pares.

I veurem coronats els esforços
pel tresor de la pau i del bé,
si tenim constantment a la vista
eixe estel lluminós de la fe.

Cantem, cantem al llaurador
i a l’horta perfumada
pels tarongers en flor”.

Altra vegada, és la dona qui aporta fe als habitants i el poeta elogia el llaurador, l’horta, el flaire i les flors. Tots aquests detalls empiulen amb lo que podríem dir la part artística i femenina de la persona i, per descomptat, representen un agraïment a la terra pàtria i a la Mare Terra.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra es reflecteix molt bé: com ens digué un metge rural català de línia humanista el 24 de desembre del 2023 en un missatge, “On hi han bones arrels, t’acompanyen sempre”. I aquest és el paper que fa la mare (Nostra Senyora, la ciutat) i a què no renuncia l’escriptor.

Un altre poeta de Vila-real, i que figura en la mateixa entrada de Toni Pitarch, és el pare Bernadino Rubert Candau (1903-1979), de qui hem triat bona part d’uns versos d’un poema:
“¿FALÒRIES?

¿Mentida tot? Mentida! ¿I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és visible,
com pinten els jardins la tendra flor,

pintara sols falòries sens mesura,
per a portar després el desconhort?”.

Com podem veure, l’escriptor no accepta que tot siga mentira i que ell fos enganyat pel seu cor, el qual decorava, per exemple, de la mateixa manera que els jardins fan amb les flors. Igualment, el pare Bernadino Rubert Candau toca els peus en terra i considera important la mesura, per a afavorir el conhort. És a dir, copsem trets matriarcals: el cor (vinculat amb lo femení), lo intern, l’obertura a lo que també és diferent (el fet que, dins del pit, hi haja llum, així com, en moltes narracions, les escenes principals esdevenen dins de la terra… com si fossen les arrels). Adduirem uns versos interessants:
“Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament, omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel”.

Aquestes línies evoquen que la música resulta del so que mena cap a fora i que la poesia ho fa cap al lector i, si de cas, cap al públic a qui l’escriptor es dirigeix mitjançant la força (el pit), el sentiment (el cor) i el pensament (el cap). I tot, amb vida i com la mel (aliment, entre d’altres coses, associat a la facilitat per a fer ponts amb els altres i, al capdavall, amistats que perduren).

Finalment, plasmarem unes paraules de Toni Pitarch, molt encertades i que empiulen amb un vida matriarcalista: “Massa hem oblidat, els valencians, la important tasca cultural i de recuperació de la nostra llengua,  i de les nostres arrels com a poble, feta per capellans i religiosos a principis de segle. A més de la demagògia política (“El nacionalisme valencià serà d’esquerres o no serà’ o ‘Serà blaver o no serà’, tant se val), cert anticlericalisme decimonònic va arrelar entre personatges de les ‘culturetes locals’ i no només als anys trenta (…). No és menys cert que l’escàs moviment cultural valencianista de principis del segle XX fou protagonitzat per religiosos i capellans: s’ha de pensar que el clergat havia estat majoritàriament ‘maulet’ a les comarques de Castelló des de la Guerra de Successió (1700-1716), potser gràcies (o ‘per culpa’, com dirien alguns) a pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins als anys setanta del present segle… L’Església sempre ha estat plural”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal a tots.

Nota: Ací podeu llegir els poemes esmentats: http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html.