Un altre poema en què copsem la maternitat, en aquest cas, vinculada amb el naixement, un tema molt present en les cultures matriarcalistes, és “Èdgar”[1], el  qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011” (p. 26), de Rosa Rovira Sancho. Diu així:

“L’amor és un camí que no s’acaba,

un riu que desemboca en el gran mar,

un fill és el miracle de la vida,

un somni ple de felicitat.

Ets, la joia de la casa,

ets, un infant novell,

amb galtes encisadores,

com el cant de l’ocell.

Arribes en moment de glòria,

de pau i serenitat,

tu seràs font d’alegria,

d’amor i de bondat”.

En una línia semblant, plasma el següent, “Benvingut, Eloi” (p. 27), en la mateixa obra, en què exposa

“Diada cofoia

alceu vostre front

l’Eloi és la joia

que arriba en eix món.

Que bell és el viure

quan l’Èdgar somriu,

alegre conviure,

xamós i joliu.

Gaudiu la dolcesa,

cerqueu il·lusions,

curulls de tendresa

d’aquests dos ninons”.

Una altra composició de la poetessa de Monistrol de Calders, en què captem lo maternal i trets matriarcals, és “Pel nostre primer nét” (p. 29), en el llibre “Poemes 2000/2011”, quan indica que

“Campanetes tot xiroies,

feu sentir la vostra veu,

nostres cors són plens de joies,

aclameu pertot arreu.

(…) Palpitant ple de dolcesa,

ha nascut l’Aleix novell,

(…) Oh albada riallera

contemplant el teu bressol!

Bell roser ha tret florida

d’un bonic jardí flairós;

tu seràs en nostra vida

l’angelet d’amor sedós.

Brollador de pau formosa,

benvingut en aqueix món”

i, en acabant, clou el poema amb dos versos: u, a la iaia; l’altre, a l’avi.

Com podem veure en aquestes tres composicions, Rosa Rovira Sancho empelta la naixença amb parts de la cara, u dels detalls que més se solen observar en els nounats juntament amb les mans. A més, trau la font, així com, en altres escrits, el brollador apareix en el curs alt del riu.

En la segona poesia, es plasma la joia, el somriure, la convivència entre el nadó i els altres, la dolcesa, les il·lusions, la tendror i el fet que el germanet, com podem imaginar, s’atansa al petit.

En els versos de la tercera obreta, es plasmen les campanes, amb el llenguatge de festa (xiroies), així com, per exemple, quan se celebra el dia de Pasqua o la Nit de Nadal, uns ullets que connecten (si més no, simbòlicament) amb una espitllera per on divisar la vida oberta al sol, o siga, la primavera que representa el primer nét.

I, com que l’autora és una amant de la jardineria i d’envoltar-se de la natura, enllaça la naixença amb el roser que floreix en ple verger i amb la figura suau de l’angelet.

Finalment, com a mostra de continuïtat i de delectança, dedica els quatre darrers versos a una àvia (la iaia) i a l’avi. Per consegüent, capim el nexe entre les tres generacions (entre elles) i amb el naixó, és a dir, amb la vida.

Agregarem que, el 22 de febrer del 2025, rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en què deia “Els naixements m’han dut sempre: primer, una gran frisança; després, un goig i una il·lusió immensa. Recordo el de les nostres filles, els de les nétes i el del nét…. Un somni. Moltes gràcies, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Per acord amb l’escriptora, no hem posat el nom junt amb els cognoms del nen a qui va dedicat aquest poema, com tampoc, més avant, els dels diferents xiquets.