Arxiu d'etiquetes: el naixement

La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra

Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,

“l’au cerca un cau dins la roca

perquè cada arbre es doblega

des del cimal a la soca.

 

Dins del mas, a l’esconat,

la gent resa contristada;

els homes en un costat,

el cap nu, la veu pausada.

 

Al llur enfront les mullers

els infantons fent dormir,

acoten la faç al bres

per no veure el llamp lluir”.

 

O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.

Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.

Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:

“-Ai dels que no tornaran!

ai dels qui han de venir!”.

 

En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:

“’-Què volíeu l’hereu?’.

‘-A captar la guineu

jo passava, pubilla’.

‘-Sempre aquí fou la paga millor

           i el bon vi del racó

          per l’ardit caçador

         que fa guerra a la guilla”.

 

Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.

Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:

“que en eix pobre maset

fora el ranci groguet

no hi ha res que s’ho valga”.

 

Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,

          no en serà que millor,

          poncelleta d’amor,

          pubilleta galana…’.

‘-Així solen parlar els fadrins

        eixerits i coquins,

        tant si són de Campins

        com si són de la Plana’.

‘-Ai, bonica i xamosa Sió!

       la del peu petitó,

       la del prim cossetó,

       la del bell gentil aire;

foll de mi! Si ton pare ho volgués

          ans que Pasqua vingués

          fóra jo ton promès,

          fóra jo ton rondaire” (p. 88).

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i persones de bon cor, acollidores i molt obertes

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa

“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,

millora l’afany amb goig d’acollir,

vetllant la veritat, que sadolla el cor,

és la suau naixença, per veure, i sentir”.

 

Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.

Tot seguit, escriu que Nadal

 “És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,

refà la petjada, sens lliurar tribut,

adient palau, d’il·lusió, rodona,

no és mai pobresa, és deu, de virtut”.

 

Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.

Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca  que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.

Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,

 “Neteja la farsa, que el món devora,

eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,

endolça la llar, reviu a tothora,

gran fe missionera, en tot nostre entorn”.

 

Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que

 “És llum al pessebre, on neix tendre Infant,

és aurora, melosa, és cordial missatge,

exemple, harmonia, és destre ajudant,

és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).

 

Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

La maternitat, els bateigs i els padrins en el Regne de València del segle XVIII

Prosseguint amb l’escrit “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”, Carles Ros afig aquests versos:

“Quan elixgau[1] los padrins,

los buscareu en diners,

que això és cosa profitosa,

certament, a l’infantet,

puix li donen bona estrena

per al dia del bateig;

si es mor, paguen la guirnalda,

mortalleta i als fossers;

si viu, al cap d’onze mesos,

li paguen l’acurtament;

açò és acte voluntari,

més quasi ha fermat de dret.

Xocolate amb sos bescuits,

per a, en tornar del bateig,

puix és costum observada

i és just que no la mudeu,

que, si no teniu xametes[2],

trau lo padrí el bolsillet[3].

Jo no ignore que vosaltres,

d’estes coses, us riureu,

puix la més destra comare

quizà[4] no en faria més;

jo us he dit que, el qui és versiste,

de tot un poc, deu saber,

i, de que jo escriga açò,

filletes, no us admireu” (p. 3).

 

En aquests versos, descriu part del paper dels padrins de bateig i de lo que aportaven al xiquet i, fins i tot, per si moria als pocs dies o ben prompte. Igualment, plasma un detall que vincula amb part de lo que contaven les velles (i, per tant, dones, les que més transmetien la cultura popular en aquella època i que més ho fan en les cultures matriarcalistes). Tot seguit, addueix

“Passem ara, més avant,

que encara hi ha més que fer.

També, a les creaturetes,

serà molt del cas poseu

una llista, amb ses relíquies,

cenyideta al seu coset,

Sants Evangelis que són,

per a molts mals, lo remei,

un ditet d’aquells de vidre

per a quan ixquen les dents,

la maneta de teixó,

a la monyica, també;

del braç, un trosset de grana[5]

o una figueta, perquè

no prenguen l’infantet d’ull

(si hi ha tal mal, jo no ho sé,

crec és un ditxo[6] de les velles).

De sapo [7], al coll, uns ossets,

I, contra les bertoletes,

de saüc, també un trosset” (p. 3).

 

En acabant, Carles Ros exposa sobre els actes de l’eixida a la missa del baptisme:

“Per a quan ixcau a missa,

de partera, dos rotllets

de pa de rei hau de dur,

que van a dos dinerets;

també un sisó de vi blanc

en un jairo barralet

amb un ciri de a tres onces,

que l’haveu de tindre encés,

i, al nini o nina, abraçat

per aquell espai o temps

que dura la Santa Missa,

puix és precís ho aguanteu” (p. 3).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Elegiu.

[2] Aquesta paraula, que, partint de “xamet, -eta”, en el DCVB, remet a “xemet”, significa beneit. I, pel context i per lo que es podia llegir l’11 de març del 2024 en entrades en llengua catalana de fa més de cent anys, pel context, equivaldria a quantitat molt menuda (ací, de diners) o bé diners de poc de valor.

[3] Castellanisme, per “portamonedes”.

[4] Castellanisme, per “potser”.

[5] Fruita seca.

[6] Castellanisme, per “dita”.

[7] Castellanisme, per “gripau”, “calàpat” o, per exemple, “renoc”.

 

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El part, en les cultures matriarcals, i la bona acollida dels nounats i de la infantesa

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que considerem que té a veure amb la maternitat i amb el naixement de la primavera és “El Sant Crist del Clop”, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “La sagrada imatge del Sant Crist de Ponts, que, aparentment, havia anat pujant a contracorrent el riu Segre, s’esfondrà en l’aigua en arribar al lloc del Clop (…). En un camp, prop del riu, hi havia un pagès que, mentre treballava, encomanà al seu fill, molt jovenet, que anés al riu a cercar aigua amb un càntir” (p. 299).

Comentarem que, des d’un principi, captem que el Crist (la primera figura masculina) s’endinsa en l’aigua, és a dir, en la dona, com si el fill (Jesús) anàs a la mare i ella (Nostra Senyora) tingués més força que el noi.

Igualment, apareixen el camp (la dona, la terra), el llaurador que la treballa (en lo eròtic i en lo sexual, tenir un home relació sexual amb una dona, en aquest relat, un pare) i un jove que, com el Crist, també fa via cap a lo femení (ací, representat per la riera) i acompanyat de la part femenina (el cànter, com qualsevol detall de recepció, d’acollida).

No obstant això, com que el xicot no podia, “Acte seguit, cridà el seu pare i, prenent aquest el càntir, el submergí amb força dins de l’aigua fins topar amb un dels braços del crucifix, la qual cosa féu emergir l’altre braç; el pagès s’adonà, llavors, que allí hi havia una imatge del Crist” (p. 299). Per consegüent, i fruit d’un canvi de personatges (ací, si no cristianitzats, almenys, presentats amb figures masculines), veiem que el fill encara no està fort (ni físicament, ni, a més, sexualment), a diferència del pare. A banda, el parent (com faria un metge durant un part) trau el futur nadó (el Crist) de les aigües (de la bossa de la mare, ací plasmada com un riu).

Per eixe motiu, “Anà el pagès, ràpidament, a comunicar la troballa a les autoritats civil i eclesiàstica de la població, les quals reuniren tot el veïnat per a anar en processó fins al lloc del Clop, d’on extragueren la sagrada imatge i la dugueren, plens de goig i de religiós respecte, cap a l’església parroquial, on li fou construïda una capella i un altar” (p. 299) així com, en molts pobles pagesos o de pocs habitants, en nàixer un nen, la nova solia aplegar als veïns, a moltes persones i a les autoritats (tant a les eclesials com també a les polítiques). I, com que ha sorgit de la mare i ens trobem en una cultura matriarcal, el fill (de la mateixa manera que els pobladors ho farien respecte a un ancià) està ben considerat i ben tractat (ací reflectit en els dos detalls artístics).

Finalment, empiulant amb lo que ens suggereix el text des de la primera lectura (“El fill nascut de les aigües de la mare”) i des de la del mateix dia que la plasmàrem en la recerca (“Això és el part”, com diguí el 5 de juny del 2023), podem llegir que “Aquests fets tingueren lloc en un 25 de març, festivitat de l’Anunciació” (p. 299), això és, uns dies després de l’inici de la primavera i, per dir-ho així, reflectit en l’anunci de la nova: renaix la vida, la infantesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem posat aquest article, “5 motius per defensar les humanitats”, publicat en el diari català “Ara” el 20 d’abril del 2014, perquè, per exemple, estem a favor de la introducció de la cultura tradicional plasmada en el folklore, més enllà del gènere dels personatges i sí, com ara, com un mitjà més per a explicar el present que vivim i per a fer possible que els alumnes capten detalls més enllà de la cultura popular que promouen molts mitjans de comunicació social i de lleis d’instrucció obligatòria i altres relatives a les universitats.