Tot seguit, un escrit que, hui, he rebut per correu electrònic amb el títol “Matriarcat a Manresa”, després de preguntar, un poc abans, a Montserrat Morera, l’autora del text, si li importaria escriure’m sobre les seues vivències en relació amb el “matriarcat” de què em parlava,  ella, com que l’havia viscut, etc. 

Des d’ací, un agraïment per la seua aportació.

“Benvolgut Lluís Barberà,

Tal com em demanes, et faré cinc cèntims del matriarcat de casa:

La meva mare es va quedar viuda als 33 anys, amb dues criatures petites de 2 i 5 anys (el meu germà i jo). Des d’aquell moment es va encarregar de l’administració de la casa i de la nostra educació. 

A la família del meu pare, des de la iaia fins a les tres germanes del meu pare, també les dones portaven la veu cantant en els afers familiars, encara que fossin casades.

Els homes catalans (potser no puc generalitzar, però és el que jo he viscut) deixen l’administració de la casa a les dones sense problemes.

Per tant, en fer-me gran no em va semblar gens estrany fer el mateix. El marit em va deixar fer, perquè confiava en mi per a tot: compres, viatges, educació dels fills (filles en el meu cas). 

Ara les meves dues filles també estan casades i continuen la tradició matriarcal que han vist sempre a casa. Fins i tot el meu germà, criat en aquest ambient, ho ha deixat sempre tot en mans de la dona.

Ja veus que a Manresa el matriarcat no és cap cosa estranya. I no som una tribu de la Polinèsia…

Salut

M. Montserrat Morera”.