Arxiu d'etiquetes: Edat Mitjana

Sexualitat matriarcal medieval i dones que delecten i permissives

General, , , , , , ,

Tornant a l’obra de Francesc de la Via, hi ha uns versos que presenten l’instant en què el religiós accepta que la dona siga qui li puga prendre el penis i jugar amb ell (quan indicarà que hi podrà escriure) junt amb unes altres línies en què la monja li manifesta que el membre viril és recte, dur com una porra:

“-¿Tenen tal bec les vostres gallines?-, digué fra Bernat; el qual li ofereix de bon grat el dit present, que estava arborat fermament, més dur que el ferro; les palles llevà de terra per gran calor.

La monja es mudà de color quan veié la birla, sí que pareixia que fos esmirla darrere copada (…).

-Senyora -digué-. ¿Voleu escriure amb aquesta ploma?

-Oh, bacallar! Aneu a Roma a fer-vos absoldre, car sou vedat, ja que em voleu tolre ma castedat.

-Senyora: altra no he portat ací que us puga dar; si voleu acceptar mon do, fer-me’n el plaer.

-Frare: bon ca de carnisser qui hi dóna de morros; car ja pareix que sia porra, tan l’haveu fet” (pp. 80-81).

En altres paraules, com que la palla (i, més avant, la fusta i el falcó) es lleva de terra, se li empina, en aquest cas, davant la mirada femenina, qui capeix com ell pareix demanar que puga endinsar el pal enmig de la vulva (la copa).

Igualment, fra Bernat, com si fos un esclau, permet que la monja li agafe el penis i que jugue amb ell (que hi escriga).

Ben mirat, encara que la religiosa no vol perdre la castedat (tolre) i l’home continua esperant que ella li aculla el desig de delícia masculí, sí que frueix els jocs amb el germà.

Això comporta que aquest cavaller s’haja de guanyar la simpatia feminal, si vol que fructifique la penetració i, al capdavall, la relació entre ambdós, com a persones. I ella, guilopa, cedeix, el rep amb joia i li convida a venir altres dies:

“-Senyora: aquest tapa el forat i en trau la ronya.

Fra Bernat féu tota sa ponya per a trencar la reixa. La monja digué a si mateixa:

-Jo us daré lloc (…) i em pens que jo us faré passar la vostra calor-.

La monja no mostrà furor, ans és alegre i acull fra Bernat amb cor íntegre i l’ha amonestat moltes vegades que hi torn demà” (pp. 81-82).

El mot “ponya” vol dir “pugna” (en aquest fragment, esforç). El fet que l’escriptor parle de cor sencer, ve a dir-nos que la dona ho fa amb sinceritat.

En uns versos posteriors, dins del grup que va del 1628 al 1689, es plasma una sexualitat matriarcalista que veu amb bons ulls que una dona puga tenir relacions sexuals amb diferents hòmens, àdhuc, de professió i de categoria social:

“Jo i fra Bernat ens dinàrem i, a poc tardar, anam tot prest a visitar la dita monja i ja hi trobam el canonge, qui hi fon primer. Després, veiem venir el cavaller, fort, afanyat, car la monja els havia dat jornada als tres; cascú es pensà que l’hagués guanyada, i en són lluny.

(…) En això, veiem venir la monja al parlador; ens saluda a tots de bona amor, amb humilitat, i ens diu:

-Jo us he recaptat amb l’abadessa i amb la nostra prioressa que us deix entrar, car podrem raonar millor i més cobert” (p. 82).

Per tant, les dues autoritats religioses femenines (l’abadessa i la prioressa) han donat llicència a la monja, un detall que lliga amb la tradició matriarcalista en lo eroticosexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, dones i maternitat

General, , , , , ,

Un altre passatge de l’obra “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, en què es plasma el matriarcalisme és quan la dona, finalment, accepta que el cavaller puga tenir relacions sexuals amb ella: “La monja no mostra orgull quan veié l’argent, ans féu gran acolliment al cavaller, qui començà, com de primer, a requerir.

La monja es féu un poc tenir i es féu pregar” (p. 73).

A continuació, el noble la convida a prendre diners “i que li plaga que, en breu, li dó sa amor i que prenga del servidor el dit present. La monja pareix que consent a la demanda i diu amb paraula blana:

-Monsenyor (…) jo us vull gran bé i, en breu temps, jo compliré els vostres plaers.

Tot seguit, la monja agafa la copa i els diners i promet fermament al cavaller de complir tot lo que li vinga de plaer” (pp. 73-74).

Per consegüent, l’home s’ha hagut de guanyar la confiança de la dona i ella ha estat qui ha decidit quan l’admetria i amb quines condicions.

I més: la dona també tenia relació amb altres hòmens, com ho manifesta fra Bernat a un home:

“-Senyor: per a mi, no val una figa lo que dieu (…). Qui, per ella, és afletxat, no se’n calça gaire temps, perquè heu de saber que només en fa mig, d’any, que ho hi he estat, i fa com si no em conegués. I jo em pens que algun altre hi ha arribat que en fa allò que li ve de gust” (p. 37).

Quant al mot “calçar”, partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es refereix a “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. I, d’acord amb el context, ella fa vida amb molts hòmens.

En un fragment posterior, ix el tema del paper de les dones en la maternitat i copsem que lliga amb la dels Pobles matriarcalistes i, de pas, com són tractades en aquestes cultures: “les dones ens han portats i tots nodrits; per això, ningú els deu fer despits; ni en malparleu, si voleu estar mon amic (…) car tota natura humana les deu amar, servir i fer tots plaers i dar honor. Vos prec que en parleu amb sabor i que siguem clars” (p. 75).

Més avant, passem a uns versos amb la delectança sexual de l’home, tal com diuen a fra Bernat: “tot el vostre paradís i el vostre repòs és quan podeu estar en claus en algun lloc on hi haja dones fent tal joc amb la vostra maça, que pareix que sia forment en plaça a dos i mig” (p. 76). La maça simbolitza el penis en erecció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“tot ras, vos dic que no”, sexualitat matriarcal catalana en l’Edat Mitjana

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’escriptor medieval entra en un punt de la sexualitat matriarcal que, fins i tot, hem trobat en cançons recopilades en les Illes Balears del segle XX: “El cavaller, amb gran delit, fa sa requesta, amb humils dits i inclina testa i diu així:

-Senyora: jo us am de cor fi, de gran amor; els precs del vostre servidor vullau oir, car vostre sóc fins a morir, així com dic. Que, al mon, no hi ha comte, ni rei que no li plagués poder estar el vostre sotmès; tanta d’honor, gentilesa i gran valor vos volgué dar Déu que, en el món, vos féu lloar per la millor; d’on, vos suplic que em vullau dar vostra amor; i, si no ho feu, sens tot tardar, prendré la mort, car vós sou tot mon deport i mon desig i sols a vós am i vull servir” (pp. 70-71).

Així, primerament, el noble reconeix l’autoritat de la dona i la considera per damunt d’ell (baixa el cap); després, li diu que té molta amor cap a ella i li demana que aculla la voluntat que ell ha posat en la monja, potser, a un nivell pròxim a l’amor romàntica (puix que ho centra tot en la dona).

Igualment, reflecteix la bona valoració que una part considerable de la societat catalana dels segles XIV i XV devia tenir cap a les dones, àdhuc, en el camp eròtic i en el sexual. Cal tenir present que, per exemple, la dinastia castellana dels Trastàmara passà a la Corona Catalanoaragonesa l’any 1412.

A més, Francesc de la Via, a través del cavaller, trau el bon paper que Déu, en la creació, havia decidit atorgar al gènere femení: “vos féu lloar per la millor”. Açò ens podria dur, altrament, a la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, quan ens presenta un diàleg entre la Mare Terra i Déu. Déu, al capdavall, li diu que ella mantindrà tot lo que en el món es cria i que la força li provindrà perquè tot lo viu tornarà a la mare, a la terra: s’ho menjarà.

Tornant al llibre que ací estudiem, com que, ben mirat, les dones d’aquella època reben bon tractament, el noble no té la gosadia d’interferir en la vida de la monja, ans al contrari: li demana permís. Al cap i a la fi, ell es defineix com un servidor de la religiosa.

A banda, en uns versos immediats, el cavaller li comenta que el salvarà:

“Així doncs, vullau que, per vós, sia deslliurat de ma dolor, prenent del vostre servidor, tostemps lleial, la requesta d’amor coral qui us és oferta” (p. 71).

Nogensmenys, la monja prefereix continuar verge i, com  que té la darrera paraula, ho exposa en la conversa: “Doncs, monsenyor, vers mi, no cal que hi haja fiança, ni encara esperança de tal demanda, car nostra regla no ho comanda, (…) i, qui perd la virginitat, no la pot cobrar. Doncs anau a altra part a cercar fer el vostre propòsit, perquè, tot ras, vos dic que no” (pp. 71-72).

En llegir aquest fragment, el 18 de desembre del 2025 pensí quants intents de manipulació (mediàtica, en l’ensenyament i en campanyes polítiques o de formació) hi ha pel fet que, d’ençà de bona part del poder polític de caire castellanista, ha assolit un objectiu: penetrar en la gent i fer que es rebutge lo medieval i, és clar, lo que no procedesca de l’esperit castellanista… No em sembla casual, ni natural, ni innocent, sinó ben preparat un segle rere l’altre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

Sexualitat matriarcal en l’Edat Mitjana catalana i dones ben considerades

General, , , , , ,

Passant ja a l’escrit, direm que, per una banda, és en prosa (a partir dels versos originals i amb adaptacions al llenguatge del segle XX) i, en la segona part, és en poesia (tot i que Joan Vinyes només expose fragments de l’obra): “Llibre de Fra Bernat, compost per Francesc de la Via per pendre solaç” (p. 23), o siga, com a esbarjo. Primerament, diré que, després d’haver llegit ambdues bandes, hem considerat adient combinar-les en línia amb la versió original i de manera que resulte fàcil de seguir.

En la pàgina 23, diu que el mes de gener “és el mes que té nom, de veritat, d’enamorats; llavors són tapats molts forats i descosits, i un veu, entre bancs i llits, espolsar bastos i remenar anques i costats amb gran vigor, i mastegar, amb molt de gust, per embotir, i girar els ulls en blanc, mossegant llavis, i els genitals tocar la porta” (p. 23). Això es deu al fet que l’autor compara aquest mes amb l’acte sexual i a lo eròtic, ja que hi és molt típic capir gats que cerquen parella.

“Aquest mes nodreix i conforta els jovenets i aterra els hòmens vells i els fa desfici no podent usar l’ofici del c…r” (p. 23). Referent a aquest ofici, indicarem que, si el mot fos “cagar”, és comú; i que si fos “copular” o, més fàcil encara, “cascar” (d’on derivaria “cascar-la”, això és, “masturbar-se”), coneguí un home que, amb més de huitanta-cinc anys (en el 2016), encara se li empinava i que, amb noranta anys, em deia que ho aconseguia alguna vegada…

En acabant, veiem que, en aquella època de fred, “vaig veure venir un framenor, de molt bona planta, que portava el seu hàbit arremangat, i el breviari penjant al darrere, com un corsari, (…) amb so plaent i pur i alegre.

Era la festa de Cap d’Any, jorn de Ninou” (pp. 24-25).

En la mateixa plana, el frare manifesta que “no m’amagaré: frare sóc, de Sant Belluguet davall Empeny (…) allà on [ Sant Belluguet] fereix amb son estoc, (…) els fa valença i socors, tant com pot, que els puga menar al lloc on sovint entra; però, quan el beneït sant és dintre, (…) tot destret, fent gran dol, (…) ve en suor, a aquest beneït senyor, i, després, plora fortament” (p. 25). En altres paraules, l’home (el religiós) vol gaudir de lo sexual i, per això, belluga, espenta cap a la cova femenina a través de la introducció del penis i de les llavors que fica en la dona (el plor).

Però no és l’únic dia que el frare es gita o que comparteix eròticament part del temps: Francesc de la Via comenta que “Aquest sant té cinc festes a l’any (…); allà, hi van viudes i maridades, encara poncelles, per vesar les meravelles que s’hi fan. Moltes n’hi ha que no se’n volen moure de tot l’any, i ningú de nosaltres no els gosa fer res dolent, ans cadascú la té com a esposa dins, en sa cambra, i els ho mostren, de pastar ambre alexandrí” (p. 25). Per tant, la dona és ben considerada pels hòmens i les relacions entre els diferents hòmens i les dones és molt oberta i amb bona avinença.

Posarem que, com a senyal de la dependència emocional que tenen els marits respecte de les dones, l’escriptor inclou que, “el marit vol que la muller, dia i nit, no partesca del monestir, sinó que, allí, servesca Sant Belluguet, car aquest sant és qui promet de dar infants” (p. 26). La dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.