Arxiu d'etiquetes: dones sense embuts

Facècies eròtiques amb dones sense embuts, tolerants i que toquen els peus en terra

General, , , , , ,

Una altra narració eròtica publicada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Manxa”. “Un home se’n va a segar a la Manxa i la dona roman en sa casa. Entremig, la dona es fa un amic i les veïnes veien que aquell entrava i eixia, entrava i eixia… a tothora. I diuen a la dona:

-Quan vinga el teu home!… El pobre, segant; i tu, aquí, feta una gossarra. Quan vinga el teu home, li ho hem de dir tot” (p. 147).

Però la dona, que tenia molta espenta, es proposa desenganyar-les i, quan l’home que segava, torna de la Manxa, ella li comenta:
“-¿Saps que m’he barallat amb totes les dones?

-I això?

-Perquè t’he fet un barret i elles diuen que és de xiquet. Jo dic que és bo. Ara, et poses ahí, a la porta, i te’l traus: que vegen que és bo.

I l’home ix amb el barret” (p. 148).

Per consegüent, l’home se n’ha anat a una altra terra, ha viscut, com a mínim, una altra relació sexual (la sega) i, quan torna, continua fidel a la dona i fa lo que ella li diu. Tot seguit, se li acosten “totes les veïnes, per a dir-li lo que feia la dona. I ell, amb el barret, els respon:

-Entrarà i eixirà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà. Eixirà i entrarà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà.

Aleshores, li diuen: -Sí? Doncs, ja t’afanyaràs, cabró!” (p. 148).

Una altra facècia eròtica recopilada en el mateix llibre sobre el Carxe, és “L’àguila, la rabosa i l’abellot”. En aquest relat captem trets en línia amb lo matriarcal, com ara, que uns novençans, ja baix d’un pi que hi havia prop de la porta d’una caseta, es van gitar per a fer la migdiada.

Un poc després, es troben  amb una àguila (cel) i, després, amb una rabosa (terra) i amb un abellot (cel) i, en superar les dues primeres proves, es tornen a colgar. Quant al tercer animalet, al capdavall, es lleva l’home, “Agafa l’abellot i li clava una palla en el cul i el deixa volar. I l’abellot s’ajoca també per allí, prop dels altres animals. Llavors, l’àguila diu:

-Que la mata!

I fa la rabosa:
-No: que li trenca una pota!

I  diu l’abellot:

-Doncs, si la vista no m’enganya i el cor no em ment, li clava la palla” (p. 148). Per tant, ens trobem amb un relat en què la sexualitat està ben vista (l’acte sexual esdevé en un escampat, en un espai de llibertat), fins i tot, pel detall que, finalment, els novençans poden tenir relacions sexuals i gaudir-ne.

Una narració en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteixen trets eròtics i en línia amb la cultura matriarcalista catalana, és “Ai!, quant de verd!”. “Açò són dos nóvios que es casen. Ja casats, la nóvia es va posar una camisa de dormir de color rosa, que pareixia una princesa. I el nóvio li deia:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Però ella no li deia res. La nit vinent, la dona es posa una altra camisa (ara, blava) i lo mateixet:
-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Altra vegada, ella no li deia res. I, a la tercera nit, una altra camisa més fina. Res! La dona no li deia res. I ell li diu:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

I ella li respon:

-O plantes el piu o venc la parcel·la” (pp. 148-149).

Així, no sols la dona té la darrera paraula, sinó que, igualment, 1) ella és la propietària de la terra on viuen i, com que plantar el piu és com introduir una planta en l’horta i esperar la collita (el resultat de la introducció del penis), 2) es tracta d’una facècia en què, com en molts detalls del folklore matriarcalista en nexe amb la cultura catalana, la sexualitat és explicada mitjançant paraules que tenen a veure amb el camp i que van acompanyades de vida (la planta, el pardal), no de matèria morta, i de la parcel·la (mot que ajuntaria la casa, un símbol femení, i el terreny conreable), 3) la verdor dels primers anys (la primavera de la nova parella) i 4) que la dona no té pèls en la llengua, que actua sense embuts i que ella no és la part poètica (i que sembla que prioritze lo celestial), sinó la de qui toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 25 de maig del 2024, en resposta a un post que havíem posat la vespra en el mur de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir aquestes paraules, en nexe amb la facècia “La Mare Superiora”, recopilada en el Carxe:

“Hi ha una facècia incompleta: la dels militars que es presenten al convent i diuen que ho faran amb totes les monges.

 I una diu que, a la Mare Superiora, no! 

 I salta la Mare Superiora i diu: 

– Ha dit a totes!”.

Agraesc la seua generositat, per part de l’amic, sovint, recopilador i difusor de la cultura tradicional vinculada amb Benigànim, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ancianes, mares i filles molt acollidores, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat valencià prou semblant a algunes rondalles, per exemple, mallorquines, en què, a un xiquet que acaba de nàixer, el fan anar riu avall i que l’acull un matrimoni, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El xiquet que va nàixer de peus”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 7 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, un matrimoni vivien en un maset i, un dia, el masover troba una gitana, qui diu a l’home que tindran un xiquet que “naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!” (p. 40).

Un poc després, copsem que el futur fet aplega a la cort i que el rei ordena que agafen el xiquet (p. 41), però que, en canvi, un guerrer i un capità ficaran el nen dins una caixa i l’amollen riu avall (p. 42).

Al moment, un moliner, que li deien Bernat, troba la caixa, la porta a la dona (p. 43) i tots dos el crien i l’eduquen de manera molt oberta. A més, quan el fill, Bernadet, ja és jove, fa via cap a “l’entrada a una cova” (p. 47), la qual “era immensa i mal enllumenada per una foguera que hi havia en un costat.

Allà hi havia una vella (…). Bernadet s’hi va acostar i la saludà” (p. 47). Ens trobem davant d’uns dels símbols vinculats amb el matriarcalisme: la cova i el predomini de lo fosc.

A banda, el jove Bernadet l’accepta i fa lo que li indica la velleta, qui el tracta com si fos un fill seu. Així, l’anciana, qui també era la mare dels Vents, li diu: “A tu et convé gitar-te en un racó que jo et buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la matinada” (p. 48), quan els vents bufaran a favor del jove. Com veiem, la dona és la part activa i, igualment, és ella qui dicta què ha de fer l’home (ací, un jove) i, a banda, és ella qui tria on dormirà ell.

En un passatge posterior, el marit de la velleta vol veure Bernadet, i la dona, sense embuts, li posa unes condicions:

“-Promet-me que no t’enfadaràs…

-Promés.

-És un jove que porta una raó al palau del rei (…) i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.

-Jo vull veure aqueix jove.

-Sí, però no el despertes.

Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant” (p. 50). Per això, no sols l’anciana és qui marca el compàs respecte al jove, sinó també en les relacions amb el marit.

Un altre passatge en què apareix la cova és quan, a més, captem l’esperit comunitari: “tots dos vents i sa mare es retiraren al seu racó de la cova” (p. 51).

Més avant, hi ha que, en relació amb Bernadet i amb el palau on vivia el rei, “Amb gran respecte, el van dur a la presència de la reina i la princesa Carmesina.

-Alteses, aquest és el gran Bernadet (…). Du una carta del rei nostre senyor ordenant que es case immediatament amb missenyora princesa Carmesina” (p. 54). Aleshores, totes dues se n’alegraren.

En aquesta part de la rondalla, es plasma el paper actiu i important de la reina i de la princesa, això és, de les dones, i, de pas, el vincle entre mare (el present) i filla (el futur).

Posteriorment, el paper de la velleta ho posarà molt fàcil a Bernadet i, al capdavall, la reina, que és una dona amb molta espenta i sense embuts, diu al jove davant del rei i de la princesa:

“-Bé; Bernadet ha complit (…). Ara digues què han de fer” (p. 65) el rei i la princesa Carmesina. I el jove, sense pèls en la llengua, li ho comenta (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.