Arxiu d'etiquetes: dones que encapçalen pobles

Mares que encapçalen el poble, la ciutat i que garanteixen la terra

General, , ,

Prosseguint amb l’entrada “Poetes de la terra”, de Toni Pitarch, hem considerat adients uns versos escrits per Francisco Moreno Gil (1868-1934) en 1910:
“HIMNE A VILA-REAL
Visca el poble fundat pel rei En Jaume
i que es banya en les aigües del Millars.
Visca el poble, feliç bressol d’artistes,
sepulcre d’un gran Sant.

Cantem a cor himnes alegres
de l’horta al perfumat límpid verger.
Cantem-li al llaurador que planta i cuida
els nostres tarongers”.

En aquestes dues estrofes, el poeta recorda el fundador de la ciutat (el rei Jaume I) i, així, la història política. Igualment, la part artística i la pagesia (l’horta, el llaurador, els tarongers) i valora positivament la tasca dels camperols. Cal dir que, en Vila-real, els camps de tarongers formaven part d’u dels punts forts de l’economia.
A continuació, Francisco Moreno Gil passa a Nostra Senyora, tant com a mare, com simbòlicament:
“Seguim la llum d’aquella Verge
que al riu aparegué per nostre amor;
serà la blanca estrella que ens guie
del benestar al port”.

La dona és qui fa de cap de la població: la seua llum enmig de la foscor aporta benestar. Aquest passatge recorda rondalles en què un personatge femení fa un paper similar en el mateix moment del dia: en la nit. A més, la Mare de Déu està en nexe amb l’aigua (un tret femení i molt present en la poesia matriarcalista).
En acabant, l’escriptor descriu com ha sorgit l’aigua que, des del seu punt de vista, ha fet bé a la ciutat:
“Foradant les dures penyes,
fent eixir al sol les aigües,
convertim en horta hermosa
el secà dels nostres pares.

I veurem coronats els esforços
pel tresor de la pau i del bé,
si tenim constantment a la vista
eixe estel lluminós de la fe.

Cantem, cantem al llaurador
i a l’horta perfumada
pels tarongers en flor”.

Altra vegada, és la dona qui aporta fe als habitants i el poeta elogia el llaurador, l’horta, el flaire i les flors. Tots aquests detalls empiulen amb lo que podríem dir la part artística i femenina de la persona i, per descomptat, representen un agraïment a la terra pàtria i a la Mare Terra.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra es reflecteix molt bé: com ens digué un metge rural català de línia humanista el 24 de desembre del 2023 en un missatge, “On hi han bones arrels, t’acompanyen sempre”. I aquest és el paper que fa la mare (Nostra Senyora, la ciutat) i a què no renuncia l’escriptor.

Un altre poeta de Vila-real, i que figura en la mateixa entrada de Toni Pitarch, és el pare Bernadino Rubert Candau (1903-1979), de qui hem triat bona part d’uns versos d’un poema:
“¿FALÒRIES?

¿Mentida tot? Mentida! ¿I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és visible,
com pinten els jardins la tendra flor,

pintara sols falòries sens mesura,
per a portar després el desconhort?”.

Com podem veure, l’escriptor no accepta que tot siga mentira i que ell fos enganyat pel seu cor, el qual decorava, per exemple, de la mateixa manera que els jardins fan amb les flors. Igualment, el pare Bernadino Rubert Candau toca els peus en terra i considera important la mesura, per a afavorir el conhort. És a dir, copsem trets matriarcals: el cor (vinculat amb lo femení), lo intern, l’obertura a lo que també és diferent (el fet que, dins del pit, hi haja llum, així com, en moltes narracions, les escenes principals esdevenen dins de la terra… com si fossen les arrels). Adduirem uns versos interessants:
“Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament, omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel”.

Aquestes línies evoquen que la música resulta del so que mena cap a fora i que la poesia ho fa cap al lector i, si de cas, cap al públic a qui l’escriptor es dirigeix mitjançant la força (el pit), el sentiment (el cor) i el pensament (el cap). I tot, amb vida i com la mel (aliment, entre d’altres coses, associat a la facilitat per a fer ponts amb els altres i, al capdavall, amistats que perduren).

Finalment, plasmarem unes paraules de Toni Pitarch, molt encertades i que empiulen amb un vida matriarcalista: “Massa hem oblidat, els valencians, la important tasca cultural i de recuperació de la nostra llengua,  i de les nostres arrels com a poble, feta per capellans i religiosos a principis de segle. A més de la demagògia política (“El nacionalisme valencià serà d’esquerres o no serà’ o ‘Serà blaver o no serà’, tant se val), cert anticlericalisme decimonònic va arrelar entre personatges de les ‘culturetes locals’ i no només als anys trenta (…). No és menys cert que l’escàs moviment cultural valencianista de principis del segle XX fou protagonitzat per religiosos i capellans: s’ha de pensar que el clergat havia estat majoritàriament ‘maulet’ a les comarques de Castelló des de la Guerra de Successió (1700-1716), potser gràcies (o ‘per culpa’, com dirien alguns) a pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins als anys setanta del present segle… L’Església sempre ha estat plural”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal a tots.

Nota: Ací podeu llegir els poemes esmentats: http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.