Revenint a la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, també es plasmen trets matriarcalistes en el relat “Sa baconeta” (en l’original, “Sa cotxineta”), en línia amb la cultura vernacla i amb el paper actiu de la dona, a banda del tema de la maternitat:

“Això era una baconeta, un anyell i un.pollastre i se n’anaven junts a pasturar; i sa baconeta, qui tenia porquets, els va dir:

-Jo vull fer-me una caseta.

I s’anyell diu:

-Aaaai! Jo, damunt d’un manoll de brossa: estic massa cansat, no puc fer-me una caseta.

I es pollastre amolla:

-Jo, damunt d’una rama: també estic massa cansat” (p. 67).

Tot seguit, copsem el paper maternal (perquè els fills i ella puguen anar avant):

“Mentrestant, la baconeta, quan menjaven, cercava per la terra: tots es ferrets i totes ses fustes. I, tot lo que hi trobava, s’ho enduia per fer-se una caseta” (p. 67).

Afegirem que la truja, a més, “Se n’anava a pasturar i tancava sa caseta i, quan tornava, cantava als porquets:

-Obriu, obriu, fillets,

que la mare ve de pasturar;

amb ses mamelles plenes,

per a donar-vos mamar” (p. 67).

 

Així, el narrador empelta el fet de treballar (ací, en pro de la dona i dels fills) i amb el detall de les mamelles plenes, com si fos senyal de prosperitat.

Igualment, el llop s’atansa un dia a la casa de la bacona, però no hi pogué entrar: ella confiava en el ferro (“Tocar ferro”) i en la fusta (la qual va unida a la terra i a la marona).

Per això, ell es menja el pollastre i el porquet (que no s’havien preparat per al demà) i la truja diu als seus fillets:

“-Que vinga es qui vullga; no obriu a ningú” (p. 67).

Agregarem que, en un passatge posterior, els porquets no obrin el llop (el reconeixen per la veu grossa). I la porqueta tampoc l’obrirà. Al cap i a la fi, la mare diu al llop: “I tu, quan feia calor, què feies? Et solejaves? Doncs, ara, banya’t.

Sa baconeta va poder criar es porquets i es llop es va avorrir d’anar i no hi va tornar més” (p. 67).

I és que, com diu un refrany molt conegut, “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

En la contalla posterior, “Es porquets”, tot i que és curta i molt resumida, és pareguda a altres versions i té un passatge interessant i que no havíem copsat abans:

“Això eren tres porquets. I un va fer una caseta de palla; un altre, de terra; i, s’altre, de brics” (p. 68).

Un dia es presenta el llop i tempta el porquet:

“-Mira: que et duc confits i coses bones.

-No! No!

-Doncs, mira que pixaré i cagaré i sa caseta t’assolaré.

I es porquet li respon:

-Pixeu i cagueu, que sa meua caseta mai cau” (p. 68).

Finalment, destaquem aquests mots en nexe amb l’habitatge: representa el manteniment de l’esperança (no caure una casa), la consistència junt amb la fortalesa (el porquet no es deixa arrossegar pel llop, com tampoc ho havia fet, anteriorment, amb les llaminadures). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.