Arxiu d'etiquetes: dones fortes i molt obertes

Dones subministradores, fortes, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que té versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants és “S’encantament des pou des Borino”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dins del pou des Borino, hi havia amagada una serp que “només en surt un pic cada cent anys, es dia de sant Joan, en punt de migdia, i, per arribar a agafar es tresor que té a dins sa panxa, han d’esperar que surta i li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca” (p. 338). Per tant, a banda de ser un pou de subministrament (el tresor), la dona (ací, simbolitzada per la serp) és qui determina què han de complir per a poder-hi accedir: és, per dir-ho així, qui governa.

Un dia, “Una fadrina, més arriscada que ses altres, va dir que ella seria qui agafaria sa marrota” (p. 338), o siga, el tresor, els diners, per mitjà d’una actitud que podríem relacionar amb lo patriarcal. I se’n va cap al pou el dia de Sant Joan: “En punt de migdia, surt sa serp, ella li dona sa primera llesca, la se menja i sa serp torna molt gruixada” (p. 338). Com veiem, la fadrina i la serp actuen a migdia, això és, en la joventut.

Tot seguit, la fadrina li dona la segona llesca, la serp li l’accepta i, “Quan li anava a donar sa tercera llesca (…), fuig de quatres i sent una veu que li diu:

-Has començat i no acabat,

serà sa misèria es teu estat.

I diuen que, de llavors ençà, ningú més s’ha atrevit a anar a cercar es tresor des pou des Borino” (p. 338). En altres paraules, cal tractar bé la dona, com una senyora (li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca”) i no voler deixar sense res la mare, la dona, la senyora, la velleta…

Comentarem que els pans beneïts són una part més del paganisme que encara perviu en el segle XXI i que, per exemple, té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en algunes poblacions catalanoparlants, com ara, en el Terme, la part pagesa de Banyoles (en la comarca catalana del Pla de l’Estany) . En eixe sentit, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), escrita per Manel Jovani, qui porta el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Igualment, com manifesta en acabant, “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”.

En la rondalla que ve a continuació, “Es tresor de sa cova des Ermassets”, en el mateix llibre de Caterina Valriu Llinàs, veiem que “Es tresor que deien que hi havia dins aquesta cova estava guardat per un drac de set boques i un moix de sis pams de llargària”(p. 339) i, per consegüent, a banda que captem detalls matriarcalistes (la cova i el drac), la dona és qui el protegeix, qui el porta, de la mateixa manera que, com ara, en la vida diària, en les famílies catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920, és la dona qui distribueix els diners i qui dicta en què s’invertiran.

En la mateixa plana de l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, figura la rondalla “S’encantament de na Fàtima”, i trobem, àdhuc, trets que podríem vincular amb lo eròtic. “Hi havia un home que feia estelles as puig de na Fàtima i n’hi compareix un altre i li diu:

-Vols esser ric?

Ell va dir:

-Sí. Què tenc de fer?

-Has de fer, que has d’anar a comprar tres ciris, i els faràs beneir es dia de sant Joan i els duràs aquí mateix el sendemà. (…) No et puc comparèixer així com som ara: o en forma de serp o en forma de bou” (p. 339). Si ho fa en forma de serp, copsem llesques de pa el dia de Sant Blai (3 de febrer) i, si ho fa en forma de bou, “m’encendràs un des tres ciris a sa llàntia de l’altar major” (p. 339), el dia de Sant Joan (24 de juny). Adduirem que, encara que aquest personatge siga masculí, representa la dona com també ho fa el bou i que l’església fa el paper de cova (pp. 339-340). Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla adaptada a lo cristià, però de fonament matriarcalista.

Quant al bou, en l’obra “El matriarcalismo vasco”, veiem que, “En Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó quelcom propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa, sinó, la Deessa de la fertilitat, fecundació i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal per part de dones molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, mitjançant el tema de l’educació matriarcal i el de la maternitat, és “Pegueta”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1355, en la costa occidental de l’illa de Sardenya (on està l’Alguer), hi havia una família catalana que s’hi havia establit sota el regnat de Pere el Cerimoniós (p. 100). “El pare era pescador i de la pesca vivia aquesta pobra família.

Pegueta (…) era l’única filla d’aquesta família. Un germà, Benet, era més petit d’ella dos anys, i, de bon temps, s’era dedicat, ell també, a la pesca i ajudava el pare en tots els treballs de barca” (p. 100). Com podem veure, molt prompte copsem un detall: la filla és més gran que el germà,… així com, en la vida dels catalanoparlants, es dona prioritat a lo vinculat amb la dona, amb lo femení.

Tot seguit, llegim que “La mare -una bella i santa dona, encara jove- era l’àngel de la casa, la font a on es desanava el cor del seu (…) marit, Jaume, aquest fort mariner” (p. 100) i, així, és l’home (ací, el marit) qui recorre a la dona, la qual, a més, està ben tractada, no solament perquè era garrida, i, a banda, és ella qui porta els pantalons. I, igualment, la muller tira la casa avant.

A més, “Anna Teresa, la mare de Pegueta, acudia a l’educació dels dos fillets i, sota la seua direcció, emparaven els primers elements de llegir i escriure; en les hores en què el seu home i Benet tornaven a casa, tots es dedicaven a la lectura i Pegueta començava ja a llegir correntment” (p. 100). I, per tant, sense ser una família rica, els pares sabien llegir i estaven interessats perquè els seus fills dominassen la lectura. Cal dir que, en la rondalla, la muller, com a educadora, té, a banda, el paper de mestra, mentres que el seu marit també es dedica a la lectura.

Més avant, copsem que, quan Pegueta (la filla) “ja tocava els 15 anys, la sua estatura agraciada i sortuosa[1] feia rellevar les formes d’un cos ple de força i vigoria” (p. 100), en línia molt semblant a la del germà, Benet, qui, “quan tenia 13 anys, deixava ja entreveure que d’ell fóra adquirit tot: força, vigoria, fermesa d’ànim i de propòsits” (p. 101) i, per consegüent, la jove va en línia amb moltes dones de què ens han comentat en l’estudi sobre el matriarcalisme: fortes.

I, enmig d’aquest ambient acollidor i que, en la rondalla, fins i tot, apareix com una mena de santuari[2], per les bones relacions i pel dia rere dia de la família, “hi havia una altra casa, habitada d’una família aragonesa (…).

Entre les dues famílies, (…) s’anava, a poc a poc, formant un lligam d’amistat i de benevolència que era quasi necessària (…). Així, ells es sentien més units i també, essent de diversa raça[3], sabien que el mateix rei era el que els governava” (pp. 101-102) i, per tant, es reflecteix el matriarcalisme: l’obertura, acollir els altres, la bonesa, etc. entre dos col·lectius.

Al capdavall, veiem que figura el tema de la maternitat i que la dona està ben tractada, ja que el marit, Jaume, quan tornava de la pesca, “abraçava la sua filla i la cobria de besos” (p. 102) i la muller, Anna Maria, captava que li augmentava la maternitat: “I era la filla!” (p. 102).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Afortunada.

[2] “A prop d’aquest santuari” (p. 101).

[3] Tenint present que qui recopilà aquesta rondalla, Carme Dore i Galesio (l’Alguer, 1869-1954), viu una època en què el terme “raça” es vinculava amb el de parlants d’una llengua, això és, amb el de “nació”, considerem que aquest és el significat que rep aquesta paraula en la rondalla.

Cançons escatològiques matriarcalistes i amb la dona assaonada i sociable

General, , , ,

 

Cançons de línia escatològica en què es plasma el matriarcalisme.

Tot seguit, posarem cançons de línia escatològica (algunes, que podríem considerar que toquen el tema de la sexualitat) i que reflecteixen molt el matriarcalisme. Així, el 19 de juliol del 2022 accedírem a un post de Lluís J. Portales, en què oferia informació de “Colla Brials” (publicada el 15 de maig del 2016) en què es podia llegir uns versos d’una cançó molt popular i que ací hem escrit amb adaptació (fins i tot, de la paraula “caguerada”, en el País Valencià, popularment, pronunciada “caguerà”):

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

la de vaca, no,

perquè està més dura”.

 

Per tant, la dona (la vaca) està més forta que l’home (el bou). Cal dir que no es presenta com una mena de lluita a veure qui fa de cos amb més encert, ni, com ara, de manera més estètica. Simplement, es presenten els resultats finals: la caguerada de cada u dels dos animals. Ens trobem, així, davant d’un ambient en què s’afavoreix la comunió entre persones diferents. A més, adduirem que la vaca és un símbol clarament femení i, en aquest cas, a més, vinculat amb el matriarcalisme, així com ho faria la llet,… i està ben tractada.

Afegirem que, en l’article “Reunió de treball a Alzira per a començar amb la restauració del campanar de l’Església de Santa Caterina” (https://elseisdoble.com/vernoticia/50180/reunio_de_treball_a_alzira_per_a_comenar_amb_la_restauracio_del_campanar_de_lesglesia_de_santa_caterina), podem llegir aquesta versió en línia matriarcal:

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

caguerada de burra que,

quan fa sol, es fa dura”.

 

Així, copsem que la caguerada de la burra (la dona) és més consistent, més massissa i, a més, ho assoleix més sovint que el bou (els dies que fa sol, ella va per davant).

Amb un missatge semblant a l’anterior, n’hi ha una plasmada en l’entrada  “Burles i facècies (https://vilapedia.wikis.cc/wiki/Burles_i_fac%C3%A8cies), en la web “Vilapèdia”, el 18 de gener del 2015, que diu així:

“Caguerada de bou,

quan plou, se regalla;

la de vaca, no,

que està pilonada”.

 

O siga, que, la del bou, regalima, es fa aquosa; mentres que, la de la vaca, s’amuntega[1], es fa ferma, més compacta, així com apareix la dona en la cultura matriarcalista.

A banda, en l’article “Eclecticismo y diversidad en ‘Los mares del Sur’. Un texto abierto a varios niveles de lectura” (https://webs.ucm.es/info/especulo/numero37/maresur.html), de Jorge L. Catalá Carrasco, podem veure una altra versió en què també apareix el símbol matriarcalista de la vaca:

“Caguerada de bou,

que, quan plou,

s’escampa.

La de la vaca, sí;

la de burro, no”.

 

En conseqüència, la dona és més sociable, més oberta que l’home (“s’escampa”). I, continuant amb una altra lletra en què figura la vaca i, a banda, que, com em comentà mon pare, el 19 de juliol del 2022, per telèfon, “Està més feta” i, entre altres coses, té més vivències, més vida, etc., en la web “Contes 5 -sanchosanmartin.es” (http://sanchosanmartin.es/contes/contes5.html), en una entrada molt interessant i que s’inicia tractant sobre la vida social, podem llegir

“Caguerada de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada”.

Recomanem la lectura de l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català”.

Adduirem que, mentrestant, una minoria de catalanoparlants dedicada a la cacera de lo patriarcal, com que no acull l’humor irònic (ni el matriarcalisme), sinó el negre i actua prou en línia amb qui lleva la mà i l’orienta cap al cel de l’altiplà (misticisme de fons) o amb baixar el cap (o amb mirar al front) amb el braç recte junt amb el puny tancat, no gaudeix la vida i s’acull al culte a lo castellà. Ho diré sense embuts: a lo castellà i a la castellanització, encara que ho facen, com diem, popularment, més callats que una puta. Per descomptat, no m’identifique amb eixa manera d’actuar, ni de viure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta foto es pot trobar, per exemple, en Facebook. Quan diu “nación”, es refereix a lo que els castellans diuen “España” com a intent de creació d’una espècie de “Gran Castilla” que no respecte els que no siguen castellans, ni castellanistes, ni catòlics, ni les llengües, ni les tradicions diferents a lo vinculat amb lo castellà, ni el culte a la bandera, ni a les institucions, etc.. Els fets, des del segle XV (amb el tema de la creació de la Inquisició i amb l’expulsió dels jueus), van en eixa línia.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Comentari de Francesc Castellano, del 19 de juliol del 2022, relatiu a l’expressió “estar pilotada”, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris” (“entre diferents accepcions, significa ‘amuntegat’. Per tant, ‘pilonada’ vol dir ‘amuntegada’”). En el mateix grup, eixe dia, Jaume Ferriol Fiol ens comentà, “A Mallorca, una cosa està pilonada ho deim a una cosa que fa munt, i també estreta: ‘La gent està pilonada, una vora l’altra, no cap més’”).