Arxiu d'etiquetes: “Arreplega de llegendes…” (Francesc Martínez i Martínez)

La maternitat i el matriarcalisme en el Regne de València del segle XVIII

La maternitat en el Regne de València de la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el romanç relatiu al part, als nounats i a les relacions de les dones amb els marits (1736).

En desembre del 2023, trobàrem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez havia inclòs en una llista l’obra “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”[1], de Carles Ros, i captàrem que podria interessar per al tema de la maternitat. Amb lleugeres adaptacions lingüístiques, diu així:

“Si, en silenci, l’auditori

escoltar-me vol atent,

d’un assumpt, cosa preciosa,

oirà un bon romancer.

Confie que tots tindran

en ell molt gust i plaer,

puix és d’un rapte poètic

dels bons que ma mussa ha fet.

 

Ja sabran com escriguí

aquell romanç dels consells

que, per a matrimoniar-se,

doní a tots los fadrinets;

puix ací pretenc posar-ne

a les fadrines, també,

perquè, a moltes, considere

necessiten un poc d’ells.

 

Ans de tot, hem de supondre,

com a primer fonament

de l’Església, el matrimoni:

és lo sagrament seté;

lo qui servix i aprofita

perquè marit i muller

dormen junts i crien fills

en la benedicció de Déu;

i el matrimoni que és apte,

cada any trau son angelet

fins a que l’home i la dona

entren a l’edat de vells.

Supost açò, fadrinetes,

les que festejant esteu,

per a quan sereu casades

a este romanç ateneu.

 

En sentir-us prenyadetes,

aconselle no us geleu,

en previndre la bolcada

i tot lo més que us diré;

puix jo, encara que fadrí,

d’estes coses, també en sé,

que, qui té algo de poeta,

de tot, entén un poquet” (pp.  1-2).

 

Com podem veure, encara que, en el títol, parla de subjecció al marit, en les primeres línies, trau el tema de la maternitat com una cosa preciosa, tret que empiula amb el matriarcalisme, el qual sí que l’aprova: marit i muller dormen junts, nounats qualificats com d’angelets, dones que reben el nom de fadrinetes i que estan prenyadetes…

A banda, des de la seua tasca de poeta, no fa un missatge com qui mira de dalt a baix el proïsme, sinó com qui exposa sobre un tema que considera adient per a l’educació de la persona (“de tot, entén un poquet”).

Més avant, escriu aquests versos:

“Tot açò, ho tindreu a punt

 dins d’un curiós tabaquet,

que la senyora comare

ja ho demanarà a son temps.

També d’una cullereta,

prevenció s’haurà de fer

per a, quan hajau parit,

enconar[2] a l’infantet

i, en un poc de mel, colat

de sucre, que és llepolet,

en la dita cullereta,

lo nini o nina enconeu;

una xiquera i platillo,

suponc necessari és” (p. 2).

 

Igualment, copsem que el part anava acompanyat d’avís a la comunitat i que era la dona qui, en lliurar nou diners a qui l’entitat religiosa que preferís, venia a dir que ja era mare. Al moment, per mitjà del llenguatge de les campanes (que n’hi havia molts), els del barri sabien que hi havia un nounat més i, a banda, demanaven (en oracions curtes de religiositat popular) perquè la mare tingués un bon futur, com llegim posteriorment:

Una urgència molt forçosa

advertixc que és convenient

per a, en anar de dolors,

i us costarà nou diners;

los que dareu de llimosna

al Convent de la Mercè,

on tocaran a partera

(eixe nom dona la gent),

puix moltes persones bones,

a l’oir aquell toquet,

solen dir: ‘-Déu que la lliure

i traga de perill prest’.

També es fa tocar al Carme,

anireu allà on voldreu” (p. 2).

 

A més, la maternitat estava acompanyada de determinats actes de festa en relació amb la partera i als primers dies de mamar el nen:

“Per a, en aprés de parir,

prevenció també hau de fer

d’un quarteronet d’espígol,

per a donar perfumets

i ningú senta olor mala,

puix, d’espígol, bona és.

Als tres dies de parides,

a la creatura, dareu

vostres pits per a que mame;

que, ans d’aquest temps, no pot fer

i el mamantó, o mamantona,

primer que els tire un poquet

per a llevar les calostres ,

no danyen a l’angelet” (p. 2).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen, al peu de la lletra, totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir, la subjecció que han de tindre al marit i altres circumstàncies que han de guardar les casades, com vorà el curiós, en aquest any 1736”, en l’original. Recomanem la lectura de l’entrada “L’Eivissa matriarcal del segle XVIII” (https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii), amb què hi ha punts en comú.

[2] Posar mel o alguna substància suau en la boca del nounat, per a que tinga ganes de mamar.

Romanç nou, molt graciós i entretengut, Carles Ros (s. XVIII) matriarcalisme

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes matriarcals en què les fadrines troben nuvi i molt obertes

Les fadrines i l’arbre: festes matriarcals relacionades amb la festivitat de Sant Joan.

Prosseguint amb festes matriarcalistes, en el llibre ”Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en relació amb la nit de Sant Joan, comenta que “Les fadrines (…) posen en un got d’aigua una clara d’ou i el deixen a la serena. Al dia següent, el miren i, si hi ha la figura d’un barco, el nóvio serà mariner; i si és de forcat o d’arbre, llaurador” (p. 50). Com podem veure, apareixen dues figures relacionades amb el matriarcalisme: la del mariner (habitual en moltes cançons) i la del llaurador (que abunda en música i en poesia populars). La primera està en nexe amb l’aigua i la segona ho fa amb la terra  (dos trets femenins i matriarcals). En eixe sentit, com em digué ma mare, per telèfon, el 25 de gener del 2024, “L’aigua i la terra són molt importants en la vida del ser humà” (sic).

Afegirem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista addueix que “També pot afectar altres formes d’instruments d’oficis i, en eixe cas, serà de l’ofici propi. Però lo general és veure dins del got una barca amb son cordam i ses veles esteses, o un matxo enganxat a un forcat” (p. 139).

Tornant al llibre de la primera tanda, tot seguit, escriu “Per descomptat, açò ho fan les que no tenen nóvio, puix les que ja estan promeses no necessiten de la prova: però en fan una, altra que consisteix a collir una flor de card i soflimar-la per la part de dalt, tirant-la baix del llit. Al sendemà, de matí, si la carxofa ha seguit florint a pesar de la cremadura, es casen aquell any. Si no, no” (pp. 50-51).

Com que la festa de Sant Joan es celebra a l’inici de l’estiu i l’estiu va associat amb la joventut (com també ho fa la sexualitat), això empiula amb la carxofa (és a dir, amb la vulva), la qual ha continuat obrint-se, ha florit i la jove i el xicot fan parella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Festes matriarcals en què els nuvis fan presents a les núvies i molt obertes

Festes en què els nuvis fan presents a les núvies o en què, a més, se’n van a una font.

En l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927, trobem festes en què els xicots que tenen núvia fan un present a ella, o bé en què ambdós i més persones se’n van a una font, tret relacionat amb el matriarcalisme.

Així, en l’entrada Santa Anna”, comenta que el 13 de juny, amb motiu de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, es fa la festa i el porrat i, a més, els fadrins, quan comença a fer-se fosc, toquen el tabalet i la dolçaina, que el jurat el formen hòmens bons, una figura habitual en el matriarcalisme (p. 92), i que el xicot que cobra el premi “regala la joia a la nóvia i, si no en té, a la germana” (p. 93) o a qui vol.

Més avant, afig que “la de més gran festa i major concurs i ser un ver porrat de llepolies, és la de Santa Anna, resultant la més pintoresca i amb el tradicional costum de la barra entre els nóvios. Té lloc en el poblet de les Cases o Altea la Vella.

En la placeta de l’església i en el carrer del costat, el més ample del caseriu, es col·loquen les parades de confitures” (p. 94) i moltes altres representacions bé de fruites, bé de llepolies, etc.

A banda, en línia, com ara, amb la festivitat de Sant Dionís (figura en nexe amb el matriarcalisme) el dia de la celebració del 9 d’Octubre (la festa del naixement del Regne de València), “El típic costum és el comprar les llepolies i l’anar a menjar-les a la font que, a poca distància del caseriu, naix entre les penyes del barranc” (p. 95). Per consegüent, captem detalls en nexe amb lo matriarcalista: la font (empiula amb l’aigua) i el barranc. Igualment, addueix que “Els nóvios obsequien les nóvies amb la barra, lo que es compon d’una de torró dur, mitja de blanet, un cartutx de peladilles i una madama de sucre; i si, rumbós, vol afegir altres coses, no se li rebutgen” (p. 95).

Com podem veure, la dona apareix, àdhuc, com una madama, de la mateixa manera que, per exemple, en el llenguatge religiós, no ho fa com una verge, sinó com una mare (Mare de Déu) o bé com una senyora (Nostra Senyora). A més, la donació es fa de l’home a la dona i això enllaça amb detalls d’altres temes, com ara, que el marit porta salari a casa i ella li’n dona una part del que ell li lliura.

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Els fadrins, amb sos matxos, amb ses aparellades noves, ben enflocades, plenes de cordons i de borles de colors vius i la capçana lluentejant, (…) remenen les serretes” (p. 95).

Finalment, posarem que el xicot “porta a la gropa la nóvia i, si no en té, la seua germana. Una o l’altra vistosa amb el faldellí de color que deixa veure les sabatetes (…) i un trosset de les calces blanques” (p. 96) com també el mantell i les arracades (p. 96) i que la festa és molt participativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura, la política i l’enciclopedisme castellans vists de terres valencianes estant

En un quart apartat de la introducció de l’obra Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en què es pot veure el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez (que havia nascut en 1866) escriu que “Es quedà darrere el segle XVIII i, al desaparéixer aquells hòmens que es salvaren de l’enciclopèdia, o siga, de la influència francesa, la guerra de la independència ho absorbí tot i, cosa rara, mentres la gent es matava defenent el territori contra l’invasor, per tota la península, allà, en la punta d’aquesta, pel migjorn, en les corts de Cadis, els principis francesos s’acabaven d’ensenyorejar de la cosa pública.

I, arrumbant la política tradicional espanyola, especialment, la de la gran Corona d’Aragó, entronitzaven el centralisme i l’uniformisme francés, lo que preparà la total pèrdua de l’imperi colonial i matava, al propi temps, les característiques de les regions, les que, precisament, acabaven de salvar Espanya del seu derrocament en maig i juny de l’any huit [= 1808](pp. 23-24). És a dir, que la visió patriarcal de la vida tractà d’introduir-se en els territoris catalanoparlants i en Aragó mitjançant la influència de la cultura francesa (patriarcal com també la castellana). I, més encara: s’adopta com a futura per a quan el rei Ferran VII tornarà a lo que, després, serà, jurídicament, l’Estat espanyol. Afegirem que, de manera explícita, ve a dir que la política castellana (i la francesa, lloades pels il·lustrats i pels enciclopedistes dels segles XVIII i XIX) no es corresponia amb la dels valencians (ni, de rebot, amb la dels catalanoparlants).

Això explica que, en acabant, plasme “Com diem, amb els quefers, primer, de la lluita epopeica; i, més tard, ja deixats arrere aquells angoixosos anys, amb les bregues dels blancs i dels negres, en la nostra regió, com en les altres bandes, desaparegueren les manifestacions culturals populars, deixant a banda les efímeres d’auques, col·loquis i romanç de cego, aquests, ja en castellà. No hi havia temps més que per a cantar el sí senyor pels carrers; i himnes, per les muntanyes, i envestir-se i esgarrar-se uns a altres en fulles i papers, com si foren de races diferents.

Uns, tot lo que tenia sabor ranci, ho miraven amb odi. Els altres, tot lo que no era de son credo, ho detestaven. Ja havia quedat en oblit lo purament nostre” (p. 24). Aquestes paraules podem enllaçar-les, àdhuc, amb la realitat que, cap al 2024, això és, quasi un segle després d’escriure-les el folklorista Francesc Martínez i Martínez, hi havia en el País Valencià (però amb dues comarques històricament i culturalment castellanes que no estaven vinculades amb el Regne de València abans del segon terç del segle XIX), en Catalunya i en les Illes Balears.

Per exemple, en la major tendència a traduir a la llengua catalana obres en altres llengües, abans que difondre’n les que, originàriament, s’havien escrit en català. O, com ara, la d’interessar-se (al meu coneixement, com una mena d’exotisme) per religions i per cultures forasteres o d’altres terres i, alhora, no promoure tant lo casolà. Això comporta un desarrelament entre les persones que no es senten, culturalment, de la terra on viuen i, igualment, una política castellanista i patriarcal per part de partits, d’associacions, de sindicats, d’entitats culturals, etc. que es qualifiquen d’esquerres, de progressistes, transversals,… La resta, una important majoria, encara tocava els peus en terra i preferia, com em deia Pere Riutort, per telèfon, el 20 d’agost del 2020, un empelt (“Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra; la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on un s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’).

Per això, addueix que “Ningú feia cas de lo popular. Lo tradicional es mirava amb menyspreu. Transcorre mig segle XIX, el de les salvatjades, que alguns apel·len de les llums” (p. 25), fins que, durant el segon terç del segle XIX, sorgeix un moviment que, principalment, en la segona meitat d’eixa centúria, promourà el sentiment esmentat: la Renaixença.

Finalment, diré que, en el 2023, una dona de quasi huitanta anys em demanà a què atribuïa jo l’expansió del matxisme i de la situació de la dona en aquells anys de “progrés” del segle XXI. Sense embuts, li responguí que la cultura castellana i la seua penetració en les terres catalanoparlants hi tenia molt a veure. Molt. I que molts dels comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 donaven consistència a lo que li havia dit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura castellana i el castellà vists de terres valencianes estant

Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Folkloristes i persones interessades pel folklore, desimboltes i molt obertes

Prosseguint amb el pròleg del llibre “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, de Francesc Martínez i Martínez, editat en 1927, comenta que era molt comú contar els relats “presentant-los amb la cruor de llenguatge acostumat en l’època, el que no refusava emprar el propi fra Vicent Ferrer, aleshores, el nostre gloriós sant, en quals eloqüents, fervorosos i bells sermons, desterrant els eufemismes, dona el nom apropiat a les coses, lo que no estranyava ni a dones, ni a clergues i, molt manco, espantava els seglars. No se n’estilaven tan meticulosos com hui, en què, potser, sorgeix un ximple que tot s’esgarrifa al llegir algun conte en què apareix un monjo o un rector, més o manco, satisfet i encara algun sant fent miracles amb certa desimboltura i, a vegades, amb picardia.

Aquesta classe d’individus, que es dediquen a determinats llibrets de devoció traduïts del francés i que es gogen amb llurs simpleses, tampoc amb els nostres admirables místics i els castellans, que són per a esperits ferms no malaltosos” (pp. 11-12).

Com podem veure, no relaciona lo políticament correcte (els eufemismes de què parla, ni la meticulositat) amb la gran majoria de la gent i, a més, en aquest grup, inclou, fins i tot, persones del món religiós, un fet que trobem en moltes rondalles eròtiques tradicionals en terres catalanoparlants (sobretot, quan el personatge no és d’una ciutat).

En acabant, escriu que “Entusiastes de tot lo popular, quan trobem una contaralla de qualsevol classe que siga, de les que el poble guarda, ens entropessem amb alguna institució, no de les uniformades i arrenglerades en casetes pels unitaristes governants, sense més sanció que la que els xillits, millor que crits, que la consciència del transgressor, allà en son adintre li dona, i el mal mirament de sos conveïns, rebem una interna alegria que bé la nostra cara ensenya.

I afanyosos arrepleguem, procurant que no es perda, per a lo que, curosament, ho portem a la impremta i, d’aqueix modo, quedant catalogada, puga servir el dia de demà per a fer conscienciós estudi, el que ens ha de portar al comparatiu del folklore d’altres poblacions, comarques, nacionalitats i nacions de tot el món, formosa tasca de la qual ha d’eixir la història de la civilització mundial” (p. 12).

Així, el folklorista Francesc Martínez i Martínez reflecteix els intents uniformistes dels governants d’Espanya i dels seus acòlits, fet que no impedeix que els estudiosos en cerquen més informació en línia amb la seua afició i a la tasca que s’han proposat.

Resulta interessant l’apartat referent a la publicació i, òbviament, amb el fet que la recollida i l’edició, àdhuc, permeten un coneixement antropològic de cultures d’altres indrets del món i, així, afavorir la germanor.

Després, escriu que, “Per lo dit, es veu la importància dels estudis folklòrics, els que, com al comença déiem, amb tanta indiferència han mirat la majoria, no de les gents, sinó dels estudiosos, per fortuna, alamont, se n’adonen de llur importància i els dediquen l’atenció que mereixen” (pp. 12-13). Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, encara eren una realitat en el País Valencià, tant quan manava l’esquerra, com quan ho feia la dreta, bé si es presentaven com a defensores de la llengua, bé com si ho feien, explícitament, com a anticatalanistes.

Quant a les línies següents, són les que fan de pont entre el present i el passat i la tasca del folklorista. Igualment, l’autor de l’obra ens porta cap a la història, des dels segles XIII-XV: “Una idea ens tempta i és la d’acometre la història del folklore en la nostra pàtria valenciana, tasca no tan lleugera com, en principi, pareix, perquè, si bé els llibres d’aquesta rama del saber no són nombrosos, tramuntant els segles moderns, en les obres dels nostres clàssics es podria espellucar alamont. I res dic si estudiàrem costums, institucions, llegendes, contes i tota la gamma de les coses populars, estudi que la llarga vida d’un sol home, per més despert d’enteniment que fóra i per més fermesa corporal que posseïra, seria capaç de rematar. Per això, ens atendrem sols a senyalar al llegidor els llibres i fullets impresos que coneixem d’autors valencians” (p. 13).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.