Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.