Tot seguit, tractarem sobre la religiositat en tot l’ambit lingüístic i, a més, en unes quantes poblacions valencianes, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

Religiositat popular: d’Agres a Albalat de la Ribera.

Per a tractar sobre la religiositat popular valenciana (i la d’altres llocs de l’àmbit lingüístic) relacionada amb els Sants de la Pedra, partesc, primerament, d’un fragment de l’obra “Història de Cubelles” (de 1973), del prevere Joan Avinyó Andreu, quan, parlant sobre Arles (població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya Nord) i sobre la versió popular de les relíquies dels sants Abdó i Senent, diu que “Quan la gent va saber que arribava l’abat [Arnulf] amb les relíquies, organitzà tot seguit una devota processó, formada per la clerecia i pel poble, que sortí a rebre’ls amb gran satisfacció i alegria. Entrats ja a l’església de Santa Maria d’Arles, hi celebraren solemnes funcions religioses i grans festes populars en honor dels sants Màrtirs Abdon i Senén i col·locaren decorosament llurs relíquies  damunt l’altar” (p. 122). I, més avant, addueix lo que encara trobe més interessant: “La protecció miraculosa fou immediata puix s’acabaren des d’aleshores totes les calamitats i malalties.

La devoció a sant Abdon i a sant Senén s’escampà arreu de Catalunya, sobretot entre els camperols, i per això són venerats a tantes parròquies catalanes, com a especials protectors de l’agricultura, compartint el patronatge amb sant Medir (martiritzat pels romans al Castrum Octavianum, que era on avui tenim el poble de Sant Cugat del Vallès) i a sant Galderic, pagès del Roselló, o sia la Catalunya francesa” (p. 122)

Des d’aquestes línies del Pr. Joan Avinyó i, tenint present la manera de viure i la visió matriarcalista i feudal del món, per part de moltíssimes persones, podríem creure, al meu coneixement, que no sols es fes devoció a ambdós sants sinó que, sobretot, s’estengués per la Corona Catalanoaragonesa, de nord a migjorn i cap a les Illes Balears i a altres indrets del Mediterrani, ja que, com la llengua, els nous repobladors, catalans d’origen, i, en el cas del Regne de València, amb una part important (però clarament minoritària) d’aragonesos (i cal dir que, en Aragó, també hi ha molta devoció als Sants de la Pedra, això sí, sobretot, en “la Franja”), i que aquesta devoció es portàs a les terres noves a repoblar i, de pas, a recristianitzar.

En segon lloc recorrerem a l’obra “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (un llibret del capellà català Martirià Brugada i Clotas), quan, en el punt “Els dos sants i la pagesia”, ens diu que “L’advocació als sants Abdon i Senén tingué en els medis agraris una presència particular que s’expressà en el fet que moltes confraries de llauradors i hortolans s’havien posat sota el seu patronatge amb repercussions òbvies en el calendari festiu, en les manifestacions festives, en mostres d’art, en manifestacions escrites…” (p. 20).

Afegirem que, com escrigué Martirià Brugada, a una pregunta meua, en Facebook, el 10 d’abril del 2019, “les confraries a casa nostra no apareixen fins el s. XII, quan s’organitzen als medis urbans / artesanals”.

En el mateix llibre, Martirià Brugada addueix que “Amb l’impuls dels centres monàstics, grans propietaris rurals, la devoció s’expandí a la Catalunya Vella i en fou especialment difusor el monestir d’Arles de Tec” (p. 20). No obstant això, com comenta José Miguel García Beltrán, en el volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, “Sus reliquias[1] fueron engrandeciendo los inventarios de los tesoros de reliquias, que poseían los monasterios y las catedrales, por ejemplo, en Parma, donde escenas del martirio figuran en el frontal esculpido –siglo XII–, adornando el altar mayor de la catedral de aquella ciudad italiana” (p. 378), fet que indica que la devoció, aleshores, ja tenia lloc, fins i tot, en terres de l’actual Itàlia.

Martirià Brugada, més avant, comenta que “Fou en el 1377 quan el bisbe de Girona, Bertran de Montrodon, decretà que es pregués als dos sants per la prosperitat de la terra i de l’agricultura. La crítica situació del moment s’ho valia. El decret propagador del bisbe donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets.

Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana[2], sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà en un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatuts, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès” (pp. 20-21).

Ben avançat el segle XVIII, la seua devoció devia estar molt estesa i, d’una manera especial, pel Regne de València. Així, i, partint d’un document facilitat per Enric Cuenca Yxeres (de la Regidoria de Cultura Festiva, de l’Ajuntament de València), en desembre del 2018, a través d’un missatge, sabem que Antonio Pasqual y García de Almunia, qui fou “Regidor en Clase de Nobles de la Ciudad de Valencia”, en el seu llibre “Vida, martirio, y traslación de los gloriosos mártires S. Abdón y Senén abogados de los labradores contra la Piedra y Tempestades”, publicat en 1779, afirma que “La apreciable protección de los dos Gloriossos hermanos Mártires San Abdón y Senén, conocidos comúnmente con el renombre de los Santos de la Piedra, tan acreditada en repetidos prodigios, obrados por su intercesión, para librar a los hombres, y a los campos de la furia de los Elementos, en las tempestades, ha estendido su devoción en este Reyno de Valencia en tal grado, que apenas hay Villa ni Lugar, por más infeliz, donde no sean conocidos y venerados” (p. 3).

A continuació llegirem el resultat final de la informació visual, oral o escrita, bé personal, bé de quatre capellans, sobre la representació artística dels sants o sobre les festes populars a quatre poblacions valencianes: Albalat dels Sorells (l’Horta de València), Rafelbunyol (l’Horta de València), Daimús (la Safor) i la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), acollida en el 2005, quan s’inicià la recerca (la qual restà parada quasi dotze anys seguits) i que comprén moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic. Nogensmenys, començarem dient que, segons podem llegir en l’entrada “Un patró, i uns goigs, diferents per a cada necessitat” (http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2010/10/un-patro-diferent-per-cada-necessitat), del blog ”Amics dels goigs”, hi ha diferents sants i santes relacionats amb el món del camperolat, tot i que això no sol aparéixer en informació sobre els sants Abdó i Senent: “Enric Bartrina va enumerar alguns dels nombrosos patrons del món rural català al llarg de la història, ‘depenent de la geografia, el tipus de conreus o de bestiar…’ (…) sant Abdó i sant Senén (protectors d’hortolans i als quals els fidels dirigien oracions per evitar les pedregades) (…). Pel que fa a les patrones de la pagesia, va citar santa Coloma, santa Madrona i santa Calamanda”. Aquesta entrada no es pot consultar, hui, amb aquest enllaç.

I, ara sí,  exposarem, per orde alfabètic de les poblacions, la informació recollida. Començarem pel País Valencià, passarem a Catalunya, després viatjarem a les Illes Balears, tot seguit ens endinsarem en la Catalunya Nord, a continuació ens traslladarem a Aragó i, finalment, escriurem sobre Calasparra (una població murciana, de tradició cultural castellana, però on està molt arraïlada la festa dels Sants de la Pedra i, a més, des de fa segles).

Començarem per unes línies de Josep Pla que foren escrites per l’autor de l’obra literària “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961), perquè vull deixar clar que aquesta festa, no sols té molta tradició en la cultura catalana i en tot l’àmbit lingüístic sinó que, a més, n’és una més de les que van unides al matriarcalisme de la nostra llengua: “Tots som iguals: els veïns de més ençà els de més enllà. Jo sóc dels qui creuen –i la meva experiència europea m’ho permet afirmar- que les terres de llengua catalana (la Catalunya vella i la nova, Mallorca, València i el Rosselló) formen un dels conjunts europèus[3] més unificats. Els homes i les dones d’aquestes terres estem units, no per raons superficials, anecdòtiques o folklòriques: estem units per una mateixa concepció de la vida, per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les coses bàsiques” (p. 23).

Tot i que l’autor de l’obra dels Jocs Florals de l’Alguer afija, després, que, els Sants de la Pedra, a diferència de Sant Galderic i de Sant Medir, estan estesos “a l’Orient Cristià, a França, Alemanya i Itàlia, baldament que només a Catalunya com a Tutelars de l’agricultura” (pp. 25-26), considere que tots quatre juguen un paper clau en la nostra cultura.

A més, l’escriptor, immediatament, comenta que “L’expandiment dels fets miraculosos de la Vall d’Arles, tingueren sense dubte, una gran projecció damunt el poble menut a l’època medieval. Al comparar-ne les semblants cròniques de Barcelona i el Rosselló, es pot comprovar en totes dues, a banda d’una mateixa font original, la probabilitat força interessant d’un remot i rimat Cantar de Gesta, com diu el malmès Manuel de Montoliu que ho fou ‘El LLibre dels Feyts’ de Jaume I, i que els joglars l’anirien escampant dels Pirineus avall.

(…) També se’ns argüirà[4]. ¿I fer advocats dels pagesos a uns nobles o prínceps, que no agafaren en sa vida mai, ni una aixada, ni veremat, podat o mantornat[5] un solc? ‘Inescrutables son[6] els alts designis de la Providència’ [.] Quan ella així ho ha disposat i no hi ha en els nostres països devoció de més arrel i ferma unitat que aquesta. A més a més jo que vixc[7] a pagés i en conec la psicologia, sé que la meva gent de sempre ha estat molt ufanosa de tenir tan enlairats i coronats personatges per Patrons i no a un llaurici[8] com ells” (pp. 26-27).

Adduirem que coincidesc amb José Miguel García Beltrán, historiador, quan, en el seu llibre “Memorias de la Villa de Benlloch” (volum primer), escriu que “Seguramente los historiadores, los etnólogos y antropólogos, tienen en este tipo de celebraciones un campo muy interesante para su estudio, si bien ya hay mucho trabajado al respecto, pero creo que todavía quedan curiosos espacios oscuros. Lo claro y luminoso era que la gente sencilla, respetuosa y devota, vivía aquellos acontecimientos con total normalidad y emoción. ¡Era la vida de aquellos tiempos, y vida siempre es vida de todos modos!” (p. 356). Unes paraules d’un home molt encertat i per mitjà de qui hem pogut accedir a una informació molt interessant sobre Benlloc i més. En conéixer-lo per primera vegada, tenia 78 anys, molta espenta, era un home molt actiu, decidit i amb esperit aventurer… a més de donar més prioritat al demà que al passat.

Igualment, escriurem unes paraules tretes de l’entrada “La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià, Sal·lus Herrero” (http://culturaipais.blogspot.com/2016/03/la-cultura-popular-connecta-la-franja-i.html), de Sal·lus Herrero i que apareix en la web “ACPC”[9] i que diu que, “Sens dubte, si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim en cançons, dites, mots, formes de dir o d’expressar-nos, no només per tenir la mateixa llengua catalana sinó per les maneres d’estar al món, de veure’l, de plasmar la realitat quan ens expliquem”. A més, unes línies després, afig que “Cada llengua permet veure la realitat des d’una perspectiva específica, singular i pròpia, quan més llengües i cultures coneixem més capacitat d’obertura per veure la realitat del món amb més matisos i contorns, però hem de partir de la nostra”.

Primerament, direm que, segons una notícia d’AVAN (“Agencia de noticias AVAN”, és a dir, l’agència de notícies de l’arxidiòcesi de València), per mitjà de l’entrada “[2901] Sagunto, Torrent, Sueca y Alcasser celebran mañana como patronos a ‘los Santos de la Piedra’” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), publicada en el 2002, en la web “Archidiócesis de Valencia”, “En la iconografia popular a los santos Abdón y Senén se les representa habitualmente llevando en sus manos trigo, arroz o uva, según estén en zonas de secano o regadío. Su devoción en tierras valencianas como protectores frente al granizo, llegó en el siglo XIII con los primeros repobladores que vinieron con el rey Jaime I, trayendo consigo la devoción a los santos que había nacido en el Rosellón francés[10], según indicó a la agencia AVAN Andrés de Sales, director del Archivo Diocesano de Religiosidad Popular. La primera constancia documentada en Valencia de los santos Abdón y Senén es del año 1402[11] cuando se les dedicó una de las capillas de la iglesia de San Esteban en la capital valenciana”. Cal dir que, en el segle XIII, lo que escriu l’agència com Rosselló francés, formava part de Catalunya i que els sants, en més d’una ocasió, solen portar palmes, a més que la religiositat popular dels repobladors (la gran majoria, catalans), hi anà unida a una llengua nova en lo que havien sigut terres musulmanes i que ara és el País Valencià: el català.

En Agres (el Comtat), hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra i, a més, per la informació facilitada per Rafael Reig Bodí  (per mitjà d’un missatge del 21 de gener del 2019), sabem que “Encara en el segle XVII la vila d’Agres, com moltes altres poblacions, estava tancada amb portals. Per a poder entrar o eixir de la vila, era necessari que les portes dels portals estigueren obertes. En la zona on es troba l’actual panell ceràmic dels Sants de la Pedra hi havia un portal, que en 1777 s’anomenava ‘Portal de los Santos de la Piedra’, i per això en 1774 ja es parlava de la ‘Puerta de los Santos de la Piedra’. El carrer que anava des d’eixe portal cap al centre de la vila era conegut com ‘Calle de los Santos de la Piedra’”.

En Alaquàs (l’Horta de València), encara que no en són els patrons, sí que hem sabut, a través de l’escrit “Festes populars d’Alaquàs”, de Josep Ballester Escrivà Fort i de Francesc Garcia Barberà (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19810108ESCRIVA.pdf), que, a principis dels segle XX, “ací es celebrava la festa, el darrer diumenge de Juliol. Aquesta festa l’organitzaven els llauradors, ja que els tenien com a protectors i en especial, contra la pedregà[12].

Se solia fer la vespra, concert, a l’igual que el dia de la festa. Pel matí era la Missa Major, i a la vesprada la processó. Quan entraven les imatges dels Sants a l’església es cantaven els goigs. Després la gent s’abalançava sobre l’anda per agafar-li el raïm que duia u dels sants a la mà. També, hi es feia castell, a la nit” (p. 120). El 17 d’octubre del 2017, comentí aquesta informació al rector de la Parròquia de la l’Assumpció de Ntra. Sra. d’Alaquàs, l’única parròquia que hi havia a primeries del segle XX i durant bona part del mateix segle, i em digué que, a hores d’ara, no n’hi ha cap representació artística, d’ambdós sants, en l’església.

També sobre Alaquàs, però a partir de l’article “Els Sants de la Pedra a Alaquàs”, de Rafael Roca i publicat en el “Levante-EMV” (p. 48), el 23 de juliol del 2019, i que vaig rebre per part d’Estrella Somoano Ojanguren[13], a través d’un missatge del 26 de juliol del 2019, llegim que “la festa en honor seu se celebrava durant el darrer cap de setmana de juliol i estava presidida per tres tipus d’actes: religiosos, musicals i pirotècnics”. Rafael Roca comenta que “el Pla Triennal d’Alaquàs per a 1953-1955 informa que s’havien ‘reconstruido todas las imágenes que había en la parroquia[14] excepto la de San Hipólito y los Santos Abdón y Senén”. En l’article, també s’afig que “pel que fa als testimonis documentals que han pervingut, tenim notícia que el programa de festes de 1906 en honor dels Sants de la Pedra inclogué: ‘entrà de la murta, en la que irán los clavarios vestidos a la antigua usanza acompañados de la música Primitiva’, passacarrer i ‘serenata por la banda del Centro Musical, dirigida por D. Francisco Forment Martí interpretando selectas composiciones. L’endemà, a l’alba, ‘vuelo general de campanas y disparo de morteretes’, nou passacarrer i ‘solemne función religiosa’ (…). Finalment, de vesprada, ‘serenata por la música Primitiva’; i de nit, processó ‘que recorrerá la carrera de costumbre’ i ‘un bonito castillo de fuegos artificiales [que] dará remate a tan suntuosas fiestas’.

Així mateix, sabem que en 1916 la festa incorporà enramà[15] de murtra, repartiment de ‘la cera para la procesión del domingo’ i ‘una buena mascletà’ que fou disparada ‘a la caída de la tarde’. I que el darrer dia s’inicià una missa cantada: ‘a mediodía los estruendos de una grandiosa mascletà hicieron las delicias del pueblo’; i, de vesprada, abans de la processó, ‘los incansables clavarios organizaron una brillante cabalgata’”. Comentaré que Alaquàs (i ho he pogut comprovar, del 2009 ençà, això és, des de que comencí a viure-hi) és una població amb una forta tradició pirotècnica.

En Albaida (la Vall d’Albaida), partint de la informació facilitada per Abel Soler Molina, treta del mecanoscrit inèdit “Albaida. Història de la ciutat”, del 2019 i que m’envià per mitjà d’un missatge del 23 de gener del 2019, hi ha que:

“1) Els Sants de la Pedra, patrons d’Albaida en els segles XVI-XVII (fins al 1678, reemplaçats per la Mare de Déu del Remei, patrona de la milícia foral).

2) El 1597, per a consagrar l’altar de l’actual església, porten de Roma relíquies dels Sants.

3) Tots els anys se’ls feia festa i treien en processó tots els sants de l’església (fins al 1936) decorats amb fruites del temps.

4) Pel 1620 consta que ‘tots els anys’ es feia una comèdia per les seues festes.

5) El 1645-1646 es fa un altar major barroc, destruït el 1936, amb els sants dalt, als dos costats. El 1936 destruït, el 1960 reconstruït. (…) són del 1960 però imiten els antics.

6) Actualment no hi ha ni festa ni tradició, ni record”.Sobre aquest escrit, afegiré un comentari amb què responguí Abel Soler, poc després de llegir el missatge: “tenir present aquests sants és fer un pont de plata a la nostra cultura, de tipus matriarcal. Parle de la valenciana, d’arrels catalanes”.

Com a curiositat, direm que es feia una comèdia, acte poc habitual en les fonts que hem consultat.

En Albalat de la Ribera (la Ribera Baixa), com podem llegir en la guia de butxaca “Una passejada per Albalat” (https://riberaturisme.es/wp-content/uploads/2016/12/Passejada-albalat-de-la-ribera.pdf), redactada per Emili Moscardó Sabater i editada per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera, quan parla sobre l’Església de Sant Pere Apòstol, del poble, “en 1688 es basteix la capella dedicada als sants de la Pedra, Abdó i Senent, patrons de la vila” (pp. 33-34).

En el manuscrit “Vila d’Albalat de la Ribera de Xúquer”, del 1704 i comprat fa més de deu anys per l’Ajuntament d’Albalat de la Ribera, per mitjà del seu recopilador, Pere Joan Hernandis, qui em facilità la informació relacionada amb els Sants de la Pedra, se’ns indica que en 1704, ja eren els patrons de la població i que, a més, “lo concell determinà que tots los anys se fera la festa per medi del clavari y majoral que nomena” (p. 269).

També veiem, en altres registres històrics del mateix manuscrit d’Albalat, que, eixe any, “sólo queda la costumbre immemorial de tener y festejar al señor san Pedro apóstol por titular, a los santos san Abdón y san Senent, dichos santos de la Piedra, por patronos, y a los santos san Sebastián y san Roque por abogados. Y deseando (…) declarar y ratificar dicha immemorial con la expresión de todo quanto han acostumbrado haser hasta el día de oy, en tener y festejar los días en que caen las fiestas de dichos santos” (p. 270). A més, com llegim en la pàgina següent, pretenien “tenir y guardar los dies en que ca[i]guen les festes de dits sants baix del mateix precepte en que es guarda el dia de Nadal (…) [i] fer les festes de dits sants ab tota aquella solemnitat acostumada fins lo dia de hui, millorant algunes coses”.

Finalment, trobem alguns detalls sobre la festa dels Sants de la Pedra i sobre les ofrenes, la qual es pretenia fer “ab les mateixes circunstàncies y solemnitat en que està determinat se fassa la de sent Pere per los obrers. Y que lo predicador de la Quaresma tinga la mateixa obligació de predicar dit sermó de dits sants sens paga alguna, com lo de sent Pere. Lo mestre, ministrils i músics així mateix cantaran sens paga alguna, com en la festa de sent Pere, y lo escolà tocarà les campanes com dit és en dita festa de sant Pere, y per així sa obligació, y últimament no exediran del gasto del castell y coets alias o pagaran de propis” (p. 273), i amb “la costum immemorial de portar una o dos vedelles la vespra de dits sants, les quals estaran a càrrech del jurat tercer, les quals se correran mataran y es vendran en la carnisseria sens repartir-ne en los cantors ni demés” (p. 273).

Aquestes línies ens poden donar algunes pistes de com es feien les festes, aleshores: 1) era una festa tan popular i preada com la de Sant Pere (29 de juny), 2) es procurava que tinguessen lloc el mateix dia de la festivitat dels sants, així com es feia la de Nadal, 3) estava present la figura del clavari que feia de majoral[16], 4) ja es feia ús de la pólvora (castells i coets) i 5) es duien a terme amb molta solemnitat, amb la línia Barroca, que remarcava més la importància de la celebració.

Agraesc la col·laboració de l’estudiós, Pere Joan Hernandis, perquè era la primera vegada que trobava documents valencians de l’època foral i que tenien a veure amb la festivitat dels Sants de la Pedra, a partir de registres administratius.

 

 

Notes: [1] Es refereix a les dels Sants de la Pedra.

[2] El terme “universitat”, com em comentà Martirià Brugada en un missatge del 15 d’abril del 2019, “s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament”. Li agraesc aquest aclariment.

[3] Textualment.

[4] Argüir vol dir “exposar arguments en favor o en contra d’una opinió, proposició, mesura”.

[5] Mantornar, en la primera entrada del DCVB, rep el significat de “donar la segona llaurada a la terra, abans de sembrar”.

[6] Textualment.

[7] Visc.

[8] En el DCVB, llegim que aquest terme, sinònim de “llaurador”, s’empra amb un toc despectiu. Una cosa semblant ocorre amb la paraula “llauro”, la qual considere que cal evitar, sobretot, per la gran contribució que han fet els llauradors a la Humanitat i com a senyal d’estima per la terra i, de pas, per la nostra cultura, matriarcal i, com lo matriarcal, en què les arrels reben un significat molt important com també ho fan la projecció cap al demà, ja que el llaurador no deixa les coses a mitges, sinó que, entre els seus valors, estan actuar amb reflexos, tenir espenta (per a assegurar la prosperitat i tot) i l’obertura als altres.

[9] Aquesta web té com a subtítol “ACCIÓ CULTURAL DELS PAÏSOS CATALANS”.

[10] Lo que ací apareix com “el Rosellón francés” és un anacronisme, això és, una paraula que no es correspon al temps històric, ja que, aleshores, no sols eren comtats (i on es parlava català, però que, a més, no pertanyien a França), sinó que eren de cultura catalana. Igualment, tampoc no es fa esment que els repobladors procediren, majoritàriament, de Catalunya, lloc on, a diferència d’Aragó, sí que hi ha hagut tradició en la devoció als Sants de la Pedra. I, en el cas d’Aragó, la gran majoria de les fonts que hem trobat i vinculades als sants Abdó i Senent, ho fan en la zona de les comarques catalanoparlants.

[11] Resulta adient dir que, com escriu Martirià Brugada, en el seu llibret sobre els Sants de la Pedra, en 1377, el bisbe de Girona ja impulsà l’adopció dels sants Abdó i Senent com a protectors dels camps i que aquesta decisió “donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a l’Aragó i a altres indrets” (p. 21), fet que concorda amb que aplegàs, per exemple, en 1402, a la Ciutat de València.

[12] Literalment, en lloc de la forma correcta pedregada.

[13] Històrica mestra de Magisteri (1992-1994), per exemple, de l’assignatura “Antropologia”.

[14] Abans de la guerra de 1936-1939.

[15] Literalment, en lloc de la forma correcta “enramada”.

[16] La gran majoria de les fonts valencianes d’on hem tret informació sobre els segles XX i XXI, parlen de “clavari”  i no de “majoral”, dos térmens que, en aquest sentit, són sinònims.