També vinculat amb el tema de la crítica irònica a què feu esment ma mare dia 7 de març del 2022, respecte a vivències que tenien a veure amb dones de la generació de sa mare o bé de les seues àvies, el 10 de setembre del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿recorrien a la crítica irònica? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia, en el meu mur, Rosa Rovira comentà “No. A casa, sempre ens deien les coses tal com són.
Alguna vegada, quan ens fèiem mal i ploràvem, ens deien ‘Això no és res, no n’hi ha per a tant…’”.
El 10 de setembre del 2022, en el grup “Records del passat”, Rosa Garcia Clotet respongué “Diria que no, tenint en compte que, a casa, no agradava que es critiqués. Deien que cadascú porta la seva pròpia motxilla, com per a ficar-se en els altres”.
Igualment, per mitjà de missatges del 10 de setembre del 2022 i posteriors, aplegàrem “Eren molt sàvies. Se les sabien totes!!! (Pobretes, a la força)” (Maria Capellas Carreras), “Clar. La crítica irònica és una de les senyes que ens identifiquen com a poble” (Josép Antoni Torres Torres), “La meva mare, nascuda el 1914, era una dona molt religiosa i estricta (com la seva mare), gens irònica” (Montserrat Bosch Angles), “A casa, noooo” (Montserrat Cortadella).
Tot seguit, com a exemples de crítica irònica, exposarem uns versos trets del poema “Eixa sabata, és ma mare”, el qual figura en el llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve[1], i en què, a banda, hi ha humor eròtic:
“Per un tranquil avorrir-se
sens sentir aquell ‘Aguarde’s
i, de dalt, baixarem figues’,
totes les dones estaven
esperant la benvinguda
contant contes de comare,
històries de veïnat.
Tots havien d’enterar-se:
si el sabater del racó
li fea[2]l’ullet a Carmen
tenint una cama tiesa
i, ella, un desig de sa mare,
que mostrava mitja nyespla.
Si Pasquala, la comare,
tenia certa berruga[3]
que senyalava l’oratge…
Si la criada de don Rufo
li rossegà un gos les calces
i, allí, el veïnat tenia
esteses totes les bragues” (pp. 75-76).
De fet, en la mateixa obra de Maties Ruiç Esteve, però en el poema “Un soterrar humorístic”, el de la sardina, comenta
“Li torcarem els dos[4] colzes
o el bigot, si el du enfangat,
mes eixa dolça ironia
que portem dins, en la sang” (p. 99).
En vincle amb això, cal dir que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” [5] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), l’investigador, en l’entrada “Culipardaltes (les) de Lliria” (p. 64), escriu sobre el caràcter expansiu, bromista i festiu dels valencians i que, “així com, en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, potser[6], dient-se mil picardies” i, més avant, exposa “esta frase irònica” (p. 121), com també plasma el tema, en una línia semblant, com ara, quan tracta sobre els pixavins (els habitants de la ciutat de València, en la pàgina 180).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Amb lleugers retocs lingüístics i d’estil.
[2] “li feia”.
[3] En l’original, “barruga”.
[4] En l’original, “do”.
[5] Amb el text adaptat.
[6] En l’original, “a lo millor”.
