Jocs que reflecteixen el paper de la mare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre jocs que reflecteixen el paper de la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 8 d’agost del 2025 comentaren “A mi, joc com a tal, no exactament, però puc dir que, essent petit, jo tenia una nina i li netejava el cul i li posava bolquers. I mai, ni ma mare, ni l’àvia, m’ho van prohibir; al contrari, m’ensenyaven com posar els bolquers correctament” (Àngel Blanch Picanyol), a qui diguí “Molt interessant. Jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina, fins que devia tenir uns deu anys. I ma mare no em digué res en contra” i ens agregà “Doncs, al meu fill, ma mare, per Reis, li va fer passar una cuina amb tota la fireta (tots els estris de la cuina) i es passava hores fent veure que cuinava i servia els plats”“No gaire. No tenia gaire temps” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “La mare sempre és una persona vital en la vida” (Roser Canals Costa), “Jugàvem a nines. I aquella mestra tenia totes les nines. Jo no era molt de cuinetes. Els nens i les nenes jugàvem al carrer: a pares i mares, a collir castanyes…” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Anna Babra), “Les nenes teníem naturalesa de mare, quan jugàvem amb les nines. La meva mare em va ensenyar a fer-los vestits” (M Pilar Fillat Bafalluy), Els rols dels infants estaven molt marcats. Jo, com a mascle, mai en vaig sentir parlar” (Xec Riudavets Cavaller), “En molts jocs, hi havia un que feia de mare, que era una mena de jutge del joc” (Emili Rodríguez Bernabeu), “No. Ja el vivíem” (Lydia Quera), “No ho recordo. Probablement, serien jocs adreçats a les nenes” (Joan Prió Piñol), “Als jocs, com no fos al de papes i mames…” (Montserrat Cortadella), “Ma mare conta que elles, amb una cosina més major, anaven a Pedreguer, a les festes, en ple estiu” (MCarmen Bañuls).

Adduirem que, com escriguérem a algunes persones, en molts jocs recopilats pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha de xiquetes i, fins i tot, de xics i de xiques, en què apareix la figura de la mare, qui reflecteix el model de vida matriarcalista, respecte al grup i respecte als personatges masculins. 

En el grup “Dialectes”, el 8 d’agost del 2025 posaren “Sí. Com a joc, puc dir a sembrar alls o mongetes, que ho he fet. Si no, a cosir un botó a un ninot, arreglar les vores dels pantalons; seure’m en una cadira, mentre la iaia feia arròs a la cassola o una coca de pa amb anís i pinyons, o unes seques a la llar de foc amb una olla de fang.

O ‘Vine, que, si no saps ballar, no trobaràs cap xicota’: vals, pasdoble, etc., etc.

Sí: la iaia em va ensenyar a jugar.

Sé cuinar, sé ballar, sé cosir un botó o un petit estrip…

Mil gràcies,…iaies!!!!!!” (Joan Espinosa Vendrell).

Finalment, en paraules de mon pare, amb qui parlí per telèfon el 8 d’agost del 2025, aquests jocs en què la mare té un paper important com també una enquesta que havia eixit en el 2024 sobre el feminisme en Catalunya i de què li reportàrem, representen “Respecte” (sic) cap a la dona en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana: https://x.com/Marc_Aragones/status/1919301038621728968?t=Rl_sObJicZME5NHAixDYHw&s=09.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

 

Maternitat matriarcal, alletament, dides i la dona salva l’home

Continuant amb el tema de la maternitat, en el llibre “La mel i la fel”, l’autora trau la figura del marit de Gràcia, és a dir, Perejoan, qui dues vegades la veu que dóna mamar. Així, la mare li diu “-Ja ho veus: done mamar el meu germà. Ja té vora dos anys i mira’l que preciós està. Eh, Miquelet?; que veja Perejoan com eres de guapo…” (p. 236). “La segona vegada que ha trobat Gràcia ha sigut a casa de Maria Rosa. En aquesta ocasió, donava mamar dos xiquets alhora: el fill de l’amiga i una xiqueta acabada de nàixer, la mare de la qual havia mort en el part” (p. 237).

Un poc després, entra el metge, qui, de l’entrada estant, demana:

“-Com tenim la criatureta?

-Beníssim!  -diu Gràcia-. Mama molt bé i mire que espavilada està.

Pere agafa la xiqueta en braços i, tot seguit, la gita sobre un bressol (…).

-Sí, senyor: esta doneta la traurem avant” (p. 237), amb la participació de les dues mares: Gràcia i Maria Rosa.

Més avant, el marit de Gràcia parla amb el metge i ell li diu que la dona “Té llet i prou. I, per a este poble, això és una benedicció. I jo, com a metge, no podia trobar un remei millor” (p. 238), mots que empiulen amb uns altres que, en un passatge posterior, diu al capellà.

Un altre apartat que hem triat en nexe amb aquest tema, és quan Gràcia, en casa d’una família rica, parla amb una dona, qui li comenta sobre un nin. La jove mare sent interés pel nen, “Treu el xiquet del bressol, s’asseu amb ell al silló (…) on abans seia la senyora, (…) i li dóna mamar. La criatura degluteix amb avidesa. Primer, d’un pit; després, de l’altre. S’hi assacia i s’adorm tranquil” (p. 252).

En la plana 253, el metge Pere entra en la casa, la senyora li diu que el xiquet ha mamat. Llavors, ell li indica:

“-Lamente molt haver-li-ho de dir: per la seua nora, podrem fer ben poc. Però el xiquet, el salvarem. El salvarem amb l’ajuda d’eixa jove que acaba d’eixir” (p. 253).

A continuació, la senyora li addueix que podrien cercar una dona de llet i Pere li agrega sobre la facilitat de Gràcia per a alletar i que ha salvat molts xiquets (aquest detall ens evoca que la dona salva l’home): “la seua llet ha fet que algunes criatures (…) ara visquen. I, com a metge que sóc, he de recomanar-li, a vosté, tot el que considere més convenient perquè el seu netet isca de perill. Mire: no hi ha cap medecina en el món que puga substituir la llet d’una dona sana. I eixa xica és la més sana de tot lo poble, li ho puc assegurar” (p. 254).

La senyora és oberta al fet que la xica puga entrar en sa casa i, per això, accepta la proposta de Pere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Maternitat matriarcal, alletament, dides i tradicions vernacles

Reprenent el tema, però, orientant-lo cap a l’alletament i cap a la cultura vernacla en aquest camp, l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, inclou dues cosmovisions en la darreria del segle XIX: la del capellà (associada a la castellana, ací, simbolitzada per una llengua que no parla el Poble) i l’autòctona (la de les mares, la de les dones i la de la vila). Així, “El pare Elies, a l’altar, resa oracions en llatí mentre els fidels contesten a continuació: ‘Sant Blai gloriós, lliureu els xiquets de la tos’” (p. 224), detall que és com una mena de lligam entre les dones i els xiquets, entre el tronc i les fulles.

Altrament, “Arriba el moment de presentar les criatures a Sant Blai. Les dones, mares o padrines pugen els quatre esglaons que condueixen a l’altar, alcen els nadons cap a la imatge del sant mentre el rector els beneeix i tornen a baixar. En posar el peu al primer esglaó, els pits de Gràcia han començat a vessar llet. El seu fill, a l’olor de la llet, es desperta i comença a xuclar àvidament per damunt del vestit” (pp. 224-225).

I més: les dones més pròximes murmuren que “Gràcia, la germana del xiquet, té llet” (p. 225).

Un poc després, la mare biològica (Gràcia) capta que el fillet de Maria Rosa no para de plorar i la jove li ofereix l’altre pit: “Mentre sosté el seu Miquelet amb el braç esquerre, ha agafat el fill de Maria Rosa amb el braç dret, ha deixat una criatura sobre cada cama, s’ha descordat els botons (…) del cosset del vestit, s’hi ha tret els dos pits i ha donat mamar. Les dues criatures succionen amb gust.

(…) Totes les dones, posades en filera, passen per davant de Gràcia mentre el rector demana silenci i Maria Rosa plora i sanglota. El pare Elies sent una indignació immensa. ‘Filla de Maria la Moteta, havia de ser’ pensa. I recorda que ell havia amagat la imatge de la Mare de Déu de la Llet perquè ningú no poguera veure en pintura el que ara veien en realitat.

Els dos nadons continuen mamant i Gràcia, simplement, somriu” (pp. 225-226).

Més avant, l’escriptora exposa un fet de què ens han comentat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: l’amistat entre la mare del xiquet (ací, Maria Rosa) i la mare de llet (Gràcia, per al nen que ploriquejava), quan la segona ha salvat el primer, qui, en aquest cas, es cria sa:

“Maria Rosa, jove prima de cara allargada, (…) encara que cinc anys més gran, ha convertit Gràcia en la seua confident” (p. 227).

No cal dir que, fruit de l’acord entre les quatre dones que sabien la veritat del naixement del xiquet de Gràcia, la mare, quan li demanen sobre com (sense ser mare, ni res), 1) davant la imatge de Sant Blai, havia alletat dues criatures i 2), quan les dones s’acosten a fer-li qüestions sobre criança, 3) en distints passatges, els parla (en l’obra, simbòlicament) com si ella fos la Mare Natura:

“A ella, van les mares, quan els fills ploren i ploren. Gràcia mai no les refusa, però sempre diu:

-Jo no sóc sanadora, però, ¿per què no li dónes una infusió de camamil·la a culleradetes?

O posant les mans en la panxeta i, prement-la suaument (…).

De vegades, és gelosia cap als germans menuts el que capta en el malestar d’alguns xiquets que li porten suposadament afectats de mal d’ull. (…) també diu:

-I abraça’l moltes voltes i fes-li festes, quan li’n faces a l’altre…

(…) Entretant, alleta el seu fill, el fill de Maria Rosa i una altra xiqueta. I les tres criatures es crien sanes i espavilades.

N’hi ha també que volen que Gràcia els solucione els problemes amorosos” (pp. 228-229).

En altres paraules, les dones de la vila cerquen la persona que consideren més preparada per a salvar els fills: bé recorrent a la saviesa ancestral (ací, la medicina natural), bé a la psicologia, bé a l’educació (les relacions entre els pares, principalment, entre la mareta i el fill), bé prenent com a positiu l’acte de contactar pell amb pell (mare i nin).

Hi ha una altra cosa que cal remarcar: Gràcia no es considera portadora de la veritat, ni sàvia en tot i, per això, quan apareix el tema de les amors (la sexualitat), aprofita, en part, les seues vivències (encara que no les diga) i els respon:

“-Ui!, si jo poguera apanyar això, ja m’hauria buscat un nóvio per a mi. D’això, qui n’entén és la Mora, aquella dona que viu allà i a l’altra banda de Montgó. Sí: eixa que diuen que té més de tres-cents anys. Ella fa beuratges i remeis d’amor” (p. 229).

Finalment, Carme Miquel mena uns mots al rector, a qui diu que, “cada any, els fruits tornen a créixer en les branques dels arbres i mostren la seua plenitud” i que “obris el teu cor als déus de la vida” (p. 230).

Agregaré que, el 6 d’agost del 2025, un poc abans de tractar aquesta secció sobre donar llet i, sense haver-m’ho proposat, pensí (i escriguí) que tres coses m’havien agradat molt en la vida (en les relacions interpersonals), àdhuc, quan era un xiquet d’uns deu anys:

 “-Una mare explicant a un nen, a una qüestió que ell li ha fet.

-Una dona donant mamar.

-Una velleta al costat d’un nen”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat matriarcal, el part i els primers dies d’alletament

Continuant amb el tema de l’embaràs i amb el del naixement del fill, en l’esmentada obra de Carme Miquel, hi ha un passatge en què Malena Notenovio pensa en la mare del nadó i en com es desenvoluparà la seua vida immediata: “Ella no dubta que aquells presagis tenen a veure amb Maria i amb la seua filla, Gràcia. I espera ansiosa el dia que tornaran al poble per dir-los-ho. Però hi ha un senyal que la capfica: ara i adés, els núvols es tornen com ones de la mar” (p. 205) i representen la situació del xiquet, un poc abans de venir al món, dins la mare.

Unes pàgines després, l’escriptora ens porta a un apartat que ens remembra el tema de la maternitat en altres Pobles matriarcalistes. Així, comença dient que Gràcia, la mareta del nen, “s’hi sent part de tot allò. Com si ella mateixa, d’un moment a l’altre, anara a fer-se pedra de marge, arbre, herba de la muntanya o verderol cantador.

En una d’aquelles passejades, es posa de part. I jeu a terra, sobre la catifa blanca que hi fa la flor del ravanell, sota les rosades flors dels ametllers, amb olor a mel que, arrancades pel suau vent, li llancen damunt els pètals de les flors més marcides. Dos coloms hi voletegen” (p. 220).

Com podem veure, en aquests dos paràgrafs hi ha molt de simbolisme: el nexe amb la Mare Natura (mare-filla), la pedra (fortalesa femenina) com a part de l’indret, l’arbre (associat a la dona), l’herba (la vegetació, lo natural) i el cant de l’ocell (verderol, de color groc verdós) i no cal dir que el ravanell (una planta de color blanc i verd, colors que podríem empiular amb l’esperança i amb la innocència dels nins), la tardor i l’hivern (èpoques en què més abunda el ravenell i lo fosc) i, al capdavall, les flors de l’ametler (arbre vinculat amb l’hivern i amb febrer, un mes en la mateixa estació).

En acabant, Maria i Joana fan de comares de Gràcia i, “Entre les cuixes suaus color de flor, (…) apareix el cabet de cabells obscurs i cara morena del fill. El seu primer plor ompli els pulmons” (p. 221) i l’autora cita flors hivernenques que, “en aquestes terres, no necessiten esperar la primavera per brotar i tacar la muntanya d’esguits morats. És un ésser viu més entre la vida que pobla el Montgó i s’hi belluga” (p. 221).

Huit dies després del silenci de les tres dones, “Joana ha anat als corrals per trobar el seu marit i comunicar-li la nova.

-Demà, veges d’anar al poble i dis-li, a mon pare, que vinga, que ja té un fillet com un sol. S’ha avançat un mes.

-I com està ta mare?

-Beníssim: els dos estan molt rebé.

Quan Jaume passa a visitar el nounat, veu Maria gitada al llit, amb el xiquet a la seua vora, mirant la criatura amb cara de satisfacció. I veu radiant Gràcia, la germana-mare, ja reposada del part que ningú, tret d’elles tres i la tia Pepa el Francés, no coneix” (p. 221).

A continuació, Gràcia (la mare biològica) escampa la notícia per la vila, la gent es demana si Maria (qui és presentada com la mare del xiquet i que ho és de Gràcia), a la seua edat, encara tindrà llet. Llavors, la tia Pepa (la velleta que havia fet un pacte amb Maria i amb la jove Gràcia) explica “que no té llet, però, amb la de les cabres de Jaume (…), el xiquet està criant-se d’allò més bé.

Però és la llet abundant dels pits de Gràcia la que alimenta aquella criatura.

Ja de tornada al poble, quan arriba l’hora de mamar, bé la tia Pepa o bé la mateixa Gràcia, s’emporten el nadó del costat de Maria (…) i, en un racó de la cambra de dalt, la jove mare l’alleta.

(…) Tots els fils de la trama s’hi estan lligant i tot transcorre com les quatre dones còmplices havien previst” (pp. 222-223).

Mentrestant, la tia gran del nadó, “Se sent contenta amb aquella tasca seua (…), gràcies a la qual el xiquet no pateix de mal de panxeta” (pp. 222-223).

Per consegüent, capim un ambient favorable a lo maternal, a la protecció cap a la dona i a una consideració, quasi sagrada, 1) del fet de ser mare, 2) de la mare i 3) de la reproducció de la vida. I tot, en un entorn comunitari femení també habitual en altres Pobles matriarcalistes, com ara, entre els colles, en Amèrica del Sud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rituals de maternitat matriarcal i contacte mare-filla

Tocant altra vegada el tema de la maternitat en l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, en un passatge sobre la nit de Sant Joan, indica que les mares recomanen les filles que no es posen en contacte amb l’aigua (ací, la lletra negreta és meua): “Però les joves saben que el contacte amb aquest líquid, aquesta nit especial, els transmetrà bellesa i els evitarà mals. I saben també que, si banyen el cos sencer i l’aigua penetra per tots els porus de la pell, les seues entranyes seran més receptives a la formació de noves vides i esdevindran més fèrtils el dia que hagen de procrear(p. 187). O siga que, per una banda, les fadrines prefereixen l’aigua i, per una altra, aproven la maternitat i el gaudi que, per a elles, representa tenir un fill. Això explicaria que, fins i tot, “pugen riu amunt per trobar bassals on poder banyar-se” (p. 187) i, de pas, introduir-se en la Mare (com si es tractàs d’un retorn a l’interior de la mare, ací, sense la participació masculina).

Igualment, l’autora ens parla d’un ritus que podríem considerar ancestral, a través d’una segona trobada amb la mare: “per eixugar-se, han eixit a les vores del riu, on hi ha camps d’herba alfals, una userda que les impregna de sentor verda quan elles s’hi rebolquen i hi redolen amunt i avall mentre s’enganxen a les seues pells les petites fulles. És un ritual que invoca la mare fertilitat. Gràcia sent que, per tots els seus porus, penetren espurnes de vida” (pp. 187-188).

Sobre el passatge anterior, direm que 1) la dona s’acosta a la vora del riu (com també ho fa en la cançó “A la vora del riu, mare”, amb què simbolitzem el pas de la infantesa a l’adolescència femenina i a la primera regla), 2) empiulen amb una herba de la família de les fabàcies, és a dir, de la branca de les faves, com si ho fessen amb la vulva (popularment, coneguda com “fava” i associada, com ara, a l’expressió “Tocar-se la fava”), 3) la userda, en la part on floreix, és de color verd (l’esperança en el futur fill) i morat (senyal de canvi, la mescla del roig i del blau), 4) captem una lloança suau a la Mare Natura i 5) les jovenetes (ací, representades per la figura de Gràcia) acullen moments de vida.

Unes línies després, Carme Miquel trau un altre personatge femení: la granota (“El raucar de les granotes n’és el més freqüent”, p. 188), ben vist en la cultura catalana (“Nadar com una granota”).

És més: aquest empelt mare-filla també és plasmat quan la jove Gràcia veu que un home l’ha deixada embarassada. Aleshores, Maria (sa mare) “vol donar-li confiança i, com tantes altres vegades, troba ocasió per a la intimitat i la sinceritat en el ritual de pentinar-li els cabells” (p. 189), detall que ens enllaça amb rondalles en què una velleta pentina una jove. Ben mirat, “la mare tranquil·litza la filla, li dóna confiança, s’identifica amb ella, li fa costat. L’acarona i la mira a través de l’espill.

(…) Gràcia experimenta una sensació de benestar. Mira la mare i somriu.

La prova de la granota ha confirmat les sospites. Quan l’animalet ha estat en contacte amb l’orina de Gràcia, hi ha començat a posar ous” (pp. 190-191). L’animalet era u dels volantiners que havia passat per la vila. Al capdavall, una altra dona (anciana i veïna) parla a la fadrina: que es lleve del pensament aquell passatge i que, com que la xicota vol tenir un fill, entre la mare de la xica i la velleta s’ho enginyaran i l’acompanyen. Per això, la mare diu a la xica:

“-Mira: ho acabe de pensar. El xiquet el pariré jo” (p. 195)

Així, tres dones fan un pla i reeixirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat matriarcal, empelt mare-filla i lligam dona-xica jove

Prosseguint amb el tema maternal, en el llibre “La mel i la fel”, de la valenciana Carme Miquel (1945-2019), hi ha una part considerable de pàgines en què és l’empelt mare-filla (també vàlid per al de mare-fill, tot i que, com en les cançons eròtiques, predomine més el de signe femení). En qualsevol cas, ambientat en la cultura autòctona en la darreria del segle XIX.

Així, escriu “Mireu Maria que, com una lloca amorosa i feliç, escalfa la filleta amb els seus pits suaus i l’alimenta amb rierols de llet blanca. Per a la nouvinguda, són els seus riuets, les seues muntanyes i les seues valls que l’acotxen i li transmeten la calidesa de les carícies” (p. 93). Cal destacar el vocabulari de la natura, com una mareta més.

Unes pàgines després, apareix l’alletament i l’educació maternal a una tia, com si fos una xiqueta crescudeta i que ja parla:

“-Vine, Jesusa, mira: ¿veus com mama la teua neboda? Mira la tia, filleta, mira la tia que et farà bones farinetes. Però, una volta t’hauràs fet fadrina, que ara no, ara tens la llet de la mare, bona cosa de llet. Veus, Jesusa? No se la pot acabar. No tingues recel, filleta. Ala! Xupla, reineta meua” (p. 100).

És evident el diàleg que harmonitza i que crea un lligam entre ambdues generacions i entre la part activa i l’observadora (la germana): “La germana mira el gran mugró rogenc del pit de Maria vessant una llet blanca que regalima mamella avall, fins que la xiqueta s’hi adorm amb el nas estacat en el peçó. (…) Per això, pensa Jesusa, a seus trenta-dos anys i, després de cinc parts, Maria encara resulta bonica” (p. 101). Per tant, capim una mena de deessa mare (mamelles riques en llet, com ho simbolitzaria el mugró, eixe punt de contacte entre “la fonteta” i la nina) i abundant.

Un altre passatge sucós en aquesta obra significativa en el camp del matriarcalisme català, és quan un xiquet posa l’ull en una pintura de la Mare de Déu de la Llet que hi havia en un convent: “una verge amb rostre ovalat i mirada plàcida (…), però mostrant un pit redó que la mà d’un xiquet, el Jesús, agafa com si fóra un got i se’l posa a la boca” (p. 105).

Adduirem que aquesta manera de tractar la relació mare-filla empiula amb lo matriarcal: 1) el fet que Nostra Senyora reunesca les dues parts de la persona (la receptiva i la donadora), 2) la confiança que els infants (ací, el Nen Jesús) tenen cap als adults (en aquest cas, cap a la mareta) i 3) la connexió entre tots dos (mare i fill) mitjançant el contacte físic i l’alletament.

Convé dir que aquests ambients que evoquen la infantesa, la dolçor i la paciència ens porten cap a un model de vida que, com copsem en la figura de la Mare Natura (en la comarca), diu que, a aquest xiquet curiós davant l’obra d’art, encara que l’allunyen d’on ha nascut i que siga petit, “no podran trencar-li les arrels enfonsades en aquesta terra.

(…) Tornarà alguna vegada als meus peus? Jo percep que sí. Hi tornarà i el seu retorn hi farà de bàlsam guaridor” (p. 105).

Àdhuc, hi ha un passatge en què una dona madura parla amb una jove que ha vist que el seu marit s’ajunta amb una altra. Llavors, el paper maternal fa acte de presència (però com un nexe entre maduresa i jovenesa que ens remembra festes patronals en què una clavariessa major acompanya una fadrina):

“-Però dona: no sigues destrellatada, que tens uns fillets que són una glòria i un home faener, templat i fort que et vol més que la vida.

-Un home que, de nit, se’n va al llit amb la meua germana” (p. 109).

La Mare Natura, que fa de mare de la comarca, diu que la jove casada continuava “notant olor a mare gran i trobares un cert descans en la teua angúnia. Hauries volgut romandre acotxada sobre l’ample pit d’aquella dona. Quan alçares la teua jove cara, ell t’eixugà les llàgrimes amb un mocador” (p. 110) i l’adulta diu a la xicota: “Món avant i cara al dia! Em sents?

(…) Maria deixà de plorar, s’eixugà els ulls color de mel i es posà a donar mamar un dels seus fillets, que començava a ploriquejar. Se sentia reconfortada i dirigí un somriure a aquella veïna gran, (…) a qui tota la vida havia tingut com una segona mare” (p. 112).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Contacte amb l’arbre, amb la mare i maternitat matriarcal

En passar a la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel i Diego (1945-2019) i publicat per Tàndem Edicions en el 2005, no sols trau molts passatges en què el tema de la maternitat és present, sinó, igualment, la simbologia de l’arbre. Així, en la plana 20, parla de la mare i “del seu paper de mare alimentadora” i que les dones de la vila on se centra el llibre tenien la Mare de Déu com la persona “a qui demanar bona llet per alimentar-los” (p. 21).

El personatge Malena Notenovio, més d’una vegada, mira els estels i més “per contactar amb l’animeta de sa mare” (p. 36), fins i tot, quan el seu estimat Tasco ja s’ha mort: “les dues branquetes, (…) són com dues cames obertes, i les troba ben fixades a terra. Vicent comprova amb admiració que hi han arrelat.

Unes abelles hi revolotegen i unes papallones de colors es posen sobre una fulla. Tasco és ara una figuera que comença a créixer” (p. 74).

Hem de menester dir que la figa, com podem llegir en l’entrada “Figa, figuera” de    ”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seua semblança amb el genital femení”.

Més avant, l’autora, partint de Maria Notenovio afig: “Té un consol, però: la figuera que va nàixer sobre les despulles de Tasco, hi ha anat creixent i la dona, cada dia, l’observa i li parla perquè aquell arbre és una prolongació del seu home. Parla a les rames, quan no hi ha fulles; i, als pàmpols verds, quan n’hi ha. Els hi somriu i els hi fa besos. I es menja les figues conforme van eixint i madurant. Quan ve el bon temps, Malena fa la vida a l’ombra d’aquella figuera, acompanyada del zum-zum de les abelles i de la competència dels pardalets, que pugnen per picotejar les figues més dolces” (p. 87).

En aquestes línies, es reflecteixen trets que, sovint, copsem en música eròtica: la figa, el pardalet (els jovenets) i el contacte entre l’ocell i aquesta fruita:

“La figa, per a ser bona,

ha de tindre tres senyals:

oberteta i clevillada

i picadeta del pardal”.

 

A més, addueix que, “De tant en tant, puja a les branques més fortes i hi passa dies sencers en plena simbiosi amb aquest arbre (…). I les branques són com uns braços forts preparats per abraçar” (p. 87), això és, plasma l’empelt entre la mare (el vegetal) i la filla, fins al punt que són com vasos comunicants.

Aquest tronc i les seues rames fan que ella siga “forta com l’arbre de Tasco que t’embolcalla” (p. 88), fins al punt que li aplanarà “Una llet tan blanca i nutritiva com la saba de la teua figuera” (p. 88), a què, un poc després, “Primer que res, fa un bes a la soca de la gran figuera. És el primer bes del dia i en seguiran molts més” (pp. 88-89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Què representava alletar

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre què representava alletar? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 2 d’agost del 2025 i posteriorment indicaren “Sí, li donava importància, però també era conscient que no totes les dones podien, per falta de llet (o per altres motius). Ella mateixa va alletar els seus fills, mai va voler una mare de llet i la sogra s’enfilava per les parets perquè, abans, les famílies benestants contractaven uns i, quan va començar a alletar fills de treballadores, diu que, una mica més, i la meva besàvia agafa un ensurt.

Però, com l’àvia, sempre va anar contracorrent. Ma mare no tenia força i van alletar amb ‘Pelargon’ [, llet en pols], que és lo que hi havia llavors.

L’àvia deia que res millor que la llet de la mare però, si no es podia, hi havia altres alternatives. En canvi, la meva filla ha alletat els dos fills (Martina, fins passat l’any; i Aran, fins set mesos). No obstant això, la meva, jove, sent de pagès, als tres mesos, tenia força llet” (Antonia Verdejo), “Jo tenia una bestia que havia tingut dida. Era d’una vila de muntanya i sempre la va considerar com de família.

En aquell temps, la mare sempre alletava i, si no podia (cas de la meva besàvia), cercaven una dida per fer-ho” (Margarita Frau Mir), “No recordo que comentessin res en especial; quan tocava, es posaven amb la criatura de cara la paret,… i ja està. També em sembla que tenien un reforç alimentari” (Enric Molina Horta), “No. Després de la guerra, una dida va passar la sarna al nadó. El seu home era amagat” (Lurdes Gaspar), “Sí. Hi havia dones, però la mare no tenia llet: les dides” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “Alletar, per a la mare, era una gran sort. N’estava molt contenta. Jo vaig ser la darrera filla!!! Però, per ella i per cosines més grans que jo, m’ho deien!!!!!” (Roser Canals Costa), “Jo no ho tenia present” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “La meva àvia sí que havia donat llet a altra gent, d’una casa rica, i eren germans de llet i s’avenien tota la vida.

Tenia feina d’aquella casa. Això va continuar la meva mare, qui va fer de cangur. Era un vincle molt fort, sí, sí. Home, estava bé: sobrava llet i, com que era bona, servia per acabar d’alimentar una criatura (d’algú, conegut, que ho necessitava)” (Maria Dolors Sala Torras), Jo, com que era la primera (la gran), no em va sorprendre veure alletar. La iaia sí que comentava que les persones alletades per la mare eren més fortes. La qual cosa no hi estic del tot d’acord. 

Ara t’explicaré la història:

Ma mare alletava la petita. Tot i així, no parava de plorar (la mare tenia llet, però no la suficient  que necessita ma germana). Jo ja tenia quinze anys i deia ‘Aquesta nena té gana’ i la iaia ‘Deixa estar, que la mama ho fa bé’.

Quan passaren uns dies, la mama va comprar ‘Pelargon’: s’acabaren els plors. 

Aleshores, ma mare li donava primer els dos pots i, després, un biberó. 

Tots contents: la iaia i la nena” (Montserrat Cortadella), “Res del que demanes va ser norma a casa… De la lactància materna, la mama m’ho va explicar quan vaig sortir de l’internat de les monges.

Ella era infermera. Em va explicar tot el procés:  la concepció, l’embaràs, el naixement, les relacions sexuals… Amb ets i uts” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. A casa, teníem una senyora que donava mamar la meva mare, la dida, i molt estimada. Per tant, sí” (Lydia Quera), “Criticava el ‘Pelargon'” (Josep Ferrer Ferrer), “Alletar era una funció natural i primordial pel nadó. Una àvia meva va alletar, a més del seu fill ( el meu pare ), el fill de la seva germana, creant un lligam molt fort entre ells dos. Em va arribar, a mi mateixa, una vegada, de proposar el meu pit a un nebot meu que plorava en l’absència de la seva mare” (Lucila Grau), “No. A mi, no em tenien en compte per a res” (Angelina Santacana Casals), “Aquest no és el meu cas. Segons deia ma mare, jo li portava la cadireta perquè segués i, així, poder continuar xuclant-li de la mamella. Sembla que jo era molt fartó i tardà uns anys a poder deslletar-me. I, com que era el més menut, ja no hi havia ningú que em fera ombra. Tota la mamella era per a mi” (Josep Fontestad Molina), “No” (Anna Babra).

Igualment, en el meu mur, el 2 d’agost del 2025 i després plasmaren “No. Era natural i vist.

Des paper de sa dida, sí que se’n parlava: molt” (Maria Galmes Mascaro), “La meva mare va néixer el dotze de desembre del 1918. Va criar, junt amb la germana petita, un nen que, en néixer, va morir la seva mare de part. Sort de la seva llet perquè, dels productes que hi havia en aquells temps, no n’anava bé cap. ¡Temien per la seva vida quan van acudir a la meva mare! De mica en mica, es va refer. Va viure a casa meva més de dos anys. Sempre la va anomenar ‘mamà’! Corrien els anys cinquanta” (Encarnació Sanchez).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Famílies amb caràcter matriarcal, amb àvies transmissores i humanitàries

Una altra entrada que copsàrem en Internet, i que trau el tema del matriarcalisme en la família, és “Empar Llop Campos” (https://sindicalistesfeministes.com/empar-llop-campos), de la web “Sindicalistes Feministes CCOO PV”: Empar Llop Campos “Naix en Castellar, ciutat de València, en 1954. Son pare és llaurador i sa mare, molt catòlica, es dedica a la cura de la família. Tenen tres fills que frueixen d’una criança de marcat caràcter matriarcal”.

Passant al migjorn valencià, en l’escrit “El matriarcado de cuarta generación del Campo de Elche que factura una de las mejores paellas del mundo, con un montón de cebolla” (https://www.directoalpaladar.com/viajes/matriarcado-cuarta-generacion-elche-que-factura-mejores-paellas-mundo-monton-cebolla), publicat en la web “DAP Viajes”, parla sobre un negoci familiar començat en 1935 per un matrimoni i que, “’Després, passà a mans de ma àvia i, en acabant, de ma mare’, prossegueix Noelia, qui comparteix el lideratge del restaurant amb la seua germana Lidia Pascual, cap de sala. ‘És un negoci matriarcal, passat de dona a dona. La veritat és que, restaurants matriarcals de quatre generacions en Espanya, em digueren que es compten amb els dits de la mà (…)’. (…) 

Noelia, de sa mare, aprengué a fer les paelles. I, sí: dic paella, que es com, en la seua família, es coneixien tots els arrossos secs. (…) ‘Vejam: ma àvia li deia paella. I era autòctona d’ací. Ella fou qui ens ensenyà aquesta tradició culinària (…). És un arròs autòcton del Camp d’Elx, una recepta que he recuperat de les meues àvies (…)’”.

En nexe amb aquesta presència femenina i a com exerceixen de cap les dones, en l’entrevista “Estem acostumats a una fantasia molt masculina de guerres i lluites, i jo volia fer una mitologia matriarcal” (https://www.emporda.info/cultura/2024/09/05/estem-acostumats-fantasia-molt-masculina-guerres-lluites-volia-fer-mitologia-matriarcal-107657083.html), de la web catalana “Empordà”, l’escriptor barceloní Roger Coch (nascut en 1990) diu que Tenia ganes de fer una mitologia matriarcal i tota la idea del cicle, que és molt femenina, de gestar i acompanyar la mort. Per això, les deesses i la protagonista és una noia. Estem acostumats a una fantasia molt masculina, de guerres i lluites, i realment això és una altra cosa. Tenim unes idees concretes de què és fantasia i què no i, a mi, m’interessava més la idea del viatge, de transformació. (…) També se’m fa més fàcil d’estructurar una novel·la com a viatge, amb les seves parts i transformacions. I, en aquesta, és en la que el viatge és més present”. 

Ben mirat, hem considerat interessant l’entrada “’A cel obert’: autobiografia d’un metge compromès amb la lluita contra la covid-19 i amb la defensa del dret universal a la salut” (https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/a-cor-obert-autobiografia-dun-metge-compromes-amb-la-lluita-contra-la-covid-19-i-amb-la-defensa-del-dret-universal-a-la-salut), publicada en el 2021 en la web “Observar, llegir, escriure”, en què figuren comentaris i paraules de l’epidemiòleg català Oriol Mitjà i Villar (nat en 1980), qui, en un llibre que havia tret feia poc, plasmava com era la seua família. Així, el gestor de la web exposa que, Més enllà de l’exemple familiar on la seua professió és majoritària, des de ben petit, ja tenia vocació de metge, per la curiositat de saber com funcionava el cos humà i la capacitat d’ajudar els altres. (…).

Es considera fidel seguidor dels valors familiars que li han transmès, com el respecte, la responsabilitat, l’honestedat, l’esforç o la justícia social”, ben presents en el paper de moltes dones i no cal dir que en la cultura matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festes patronals en què una adulta acompanya una jove

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre festes patronals en què una adulta acompanya una jove? Gràcies.

Es fa, per exemple, en Bétera, una vila valenciana de la comarca del Camp de Túria, i té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r d’agost del 2025 i posteriorment posaren “Sí. Abans era costum que una persona gran acompanyés les jovenetes a les festes. I més, si tenien xicot. Fins i tot, dins de cada casa, estaven acompanyades i en temps de festejar, per parlar: un amb una cadira;  l’altra, a un altra, i al mig, la persona gran que estava al cas.

Però, en les festes, sempre acompanyades: i bé per la mare, bé per alguna tieta, bé per una fadrina” (Antonia Verdejo), “De fet, a Moià, per la Festa Major (15 d’agost), se cel·lebra la ‘Festa d’Homenatge a la Vellesa’. Tots els avis convocats van en comitiva acompanyats d’un nét o d’una néta, juntament amb el batlle, autoritats, gegants, etc, cap al lloc on es realitza aquest acte, que sempre és l’esplanada inferior del Parc Municipal (un parc enorme)” (Àngel Blanch Picanyol), Molt bon dia, Lluís,

Jo, el que encara he vist és la mare acompanyar la filla al ball i vigilar de lluny. Supose que per a donar el seu consentiment” (Joan Prió Piñol),“Sííí. Sempre que es podia, celebrava les festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “No. Eixa festa, mai he sentit parlar-ne. Dels Sants de la Pedra, sí, però tampoc massa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Tal vegada…” (Daniel Gros), “Desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), Sí: les noies anaven acompanyades. En el cas de la mare, quan tenia promès, la tieta era qui feia ‘d’espelma’, que així es deia a la dona que acompanyava a la parella. Si la tieta no podia, era la mare” (Rosó Garcia Clotet), “Als anys seixanta i setanta, a la Vall d’Uixó, feien ball al ‘Centro’ (la plaça de l’ajuntament) i recorde que les xiques (algunes) anaven amb les mares i amb el nuvi, i aquest portava la cadira a la dona major” (Octavi Font Ten), “Sí que es feia. L’àvia acompanyava. A l’envelat que muntaven a les Corts, un barri de Barcelona. De petita, al ball infantil, acompanyaven els néts i les nétes amb la família” (Anna Babra), A la festa de la vila o del barri, sempre hi havia la ‘carrabina’ de torn; a la vila, al ball, l’avi i la iaia s’asseien a la llotja fins que fos l’hora. Val a dir que jo vaig tenir molta sort: eren molt condescendents, mooolt més que la mama. En aquest aspecte, era tan, tan…, que no deixava viure” (Montserrat Cortadella), “La mama em deixava sortir de festa amb el nuvi… sola.

Tenia confiança en mi” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 1r d’agost del 2025, per telèfon, em deia que, “Ací, [ en Alaquàs,] lo únic que es feia era entre ‘les doloroses’ (les clavariesses de la festa de la Mare de Déu dels Dolors): haver-n’hi una casada. Quan férem la festa (jo tenia vint-i-un anys, en 1964), ens reuníem en sa casa, en un ambient d’harmonia, totes les setmanes. Ella feia de cap de colla. Jo, [a vegades, entre algunes persones,} feia un poc d’àrbitre.

Férem clavariessa d’honor la xiqueta d’u que era casat, qui ens dirigia unes quantes actuacions de teatre per plegar diners (a més de la loteria i altres coses). Ell devia ser ja una persona considerada, reconeguda. Tenia una xiqueta i, en agraïment a ell, la férem clavariessa d’honor. La xiqueta només vingué a la processó amb nosaltres”.

Per consegüent, capim la figura de la casada (la pabordessa major), la de les jóvens i, ben mirat, la de la infància (la xiqueta).

Adduirem el tractament simbòlic que rep la nena, un detall que ens evoca cultures matriarcalistes en què la matriarca (el màxim càrrec del Poble) designa la xiqueta que, en un futur, la substituirà.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Adjuntem l’estudi de què havíem fet esment, en nexe amb la Bétera i amb la festa de les fadrines i de les alfàbegues, realitzat per Imma Dasí.

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)