El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i dones molt obertes

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).

En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa

“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA

 

(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,

-Verdaguer era el meu model- que llegia en català

als meus pares i als meus avis.

(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,

la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.

La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.

La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.

La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).

 

És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.

A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus

i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs

i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.

Una terra que camina i ensopega ben sovint

amb els mateixos obstacles que la història va teixint,

per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.

No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.

 

Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.

Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:

“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,

que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.

(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis

resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta

(…) que perviu a la sequera”.

 

És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.

Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.

 

En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Deien “sempre”, “mai”, “en absolut”… poques vegades

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “sempre“, “mai”, “en absolut”, poques vegades?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes. 

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de gener del 2025 i posteriorment plasmaren “L’única que no haurien dit és ‘en absolut’. Eren pràcticament analfabetes i els era totalment desconegut.
Bon any nou!” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguérem “Ho dic en el sentit de si eren taxatives”. Llavors, ens afegí “Crec que no. No n’estic segur”; “Síí” (Lola Carbonell), “No, no ho deien” (Marià Torell), “Les tres paraules, les deia molt la meva mare. Ho tenia molt clar. A més, el meu pare ho era encara més. La discussió era impensable” (Pilar Ortiz De Paz), “No. No les recordo taxatives. Sí dialogants, sempre deixant espai” (Quima Estrada Duran), “No ho recordo. Però, sens dubte, ‘sempre’ i ‘mai’ sí que ho van dir” (Rosó Garcia Clotet), “Bon dia, Lluís,

El ‘mai’ el feien servir, si no recordo malament, sobre coses molt concretes. Sobretot, quan es parlava del mal, de les mentides i cap al pròxim. Per exemple: 

‘-Iaia: ¿tu diries una mentida per salvar-me?’.

‘-Mai. Hi ha altres arguments'” (Montserrat Cortadella). En relació amb les paraules de Montserrat Cortadella, ma mare em digué “De fer males passades o males actuacions. Si no vols anar amb mentires: ‘Mai, mai’, ‘En principi, no: no ho faria”. A més, posaren “‘Quasi mai’, sí. ‘Quasi sempre’, sí … En canvi, ‘en absolut’ no l’he sentit per boca de ma mare” (Joan Prió Piñol), “No especialment” (Lui Sarrià), “Sovint ‘sempre’ i ‘mai’. ‘En absolut’, no mai” (Joan Montpou), “En segons quins temes, eren taxatives; i, en d’altres, més o menys permissives…: ‘No prenguis mal!’, ‘Vols dir que …? Al pou, no vull que hi vagis de cap manera!’. Vull dir, si anàvem al pou del vernís o bé a rodar per la muntanya i hi havia masies abandonades i basses antigues de reg, que no hi entréssim…” (Daniel Gros).

En correus electrònics, el 3 de gener del 2025, comentaren “Sempre, mai, de cap de les maneres” (Miquel Vila Barceló), “Bon dia i bon any!

La mare deia ‘sempre’ i ‘mai’.
‘En absolut’, no li havia sentit a dir mai.
Una paraula que sempre deia era ‘suara'” (Rosa Rovira).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

L’educació matriarcal, la maternitat i la creativitat del nen

General, , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor de Viladrau, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El mar, el desert i el riu eixut (pensament)” (p. 63), amb el tema de la bonesa i amb el de l’esperança, ja que, en paraules seues, l’ésser humà,

“damunt la Terra

és un riu erm

que sol florir

mogut potser

per l’esperança

d’un món més bo”.

 

Igualment, en la composició “Així sóc, així faré”(p. 67), el poeta trau detalls que tenen a veure amb lo matriarcal, com ara, la maternitat i el sentiment de pertinença a la terra:

“Calcaré més enllà

l’estimada mirada

gravada amablement

sobre la pell del roure

que senyala el sender”.

 

Aquests versos, entre d’altres coses, podrien tenir relació amb el nexe entre la mare i el fill: la mare seria l’arbre, ella educa el fill (el nadó) i, a més, ell copsa l’amabilitat de la dona. De fet, com podem llegir en l’entrada “Roure” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és símbol de força i, igualment, posa que “Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure; i el tió de Nadal, a molts indrets, havia de ser de roure. Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”. 

Tornant a l’educació de la mare, més avant, Ramon Pagès i Pla, afig que

“Captaré, del consell,

la dolça saviesa

que el seny va construir

(…) glopejant esperança

i diu que sóc de fang,

d’aigua i un poc de química”.

 

Cal dir que, en molts escrits de literatura matriarcal, predominen la terra i l’aigua, dos detalls associats a la dona.

En el poema “He parat un instant…” (p. 69), Ramon Pagès i Pla escriu uns versos que podríem enllaçar amb el paper pedagògic de la mare:
“i viatjo de nou

per la gran senderola

que la vida ha forjat

agradosa i amable”.

 

Agregarem que l’amabilitat, l’esper, la natura i lo maternal apareixen en moltes composicions seues, per exemple, en “Feliç dia” (p. 70): la rosada, el bosc…, junt amb

“la nova vida amable

nascuda en un matí

de misteri que prega;

que torna el Sol novell

i vetlla el vostre dia

i el vostre sentiment;

i troba a sota l’ombra,

reconfortant també

la vida que comença

a moure al vostre entorn

el cel…, ple de puresa”.

 

Per consegüent, com podem veure, el matí simbolitza la infantesa, el nen que ha nascut (el novell) i que trau la seua creativitat (la relació, ací, “vetlla”) i que recorre a la mareta perquè l’encoratge. I ho fa acompanyat del bon cor del xiquet (la puresa que, tradicionalment i en lo simbòlic, està associada al cel) i la relació té lloc en la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):

“Sobre el roure fidel que t’empara

feia festes l’esclat d’un estel.

 

I brillava la humil veritat;

la bellesa coberta de seda

revestia el repòs de l’arbreda

amb murmuris plens d’eternitat”.

 

És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra  (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).

Per això, tot seguit, indica que

“S’escoltava la veu de l’encís

i les flaires del somni que impera…

La resposta de la primavera

respirava les flors d’un País (…)

i una nit perfumada d’estrelles

ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).

 

Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix

“T’he forjat País meu verd i nu”.

 

Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.

Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:

“He callat pacient el demà

i la lluna disposta  t’arbora

com la dama fidel seductora

que besant-te de pressa se’n va”.

 

Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir

“Arrelada la parla, d’anhel,

sota l’herba encongida t’amara

per ungir-te amb l’amor net de mare

que desglaça el teu cos ple de gel.

 

I rebrolla la clara amistat,

i la bella i perduda pineda

com una heura enyorada s’enreda

encenent cants de fe i llibertat!

 

Nació del meu cor indecís…

T’he tingut en la pau vertadera,

i he onejat amb la teva bandera

quatre barres per fer-te feliç!”.

 

I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).

Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:

“Catalunya palau dels meus cants.

Ja floreixen, del seny, les roselles

i t’implora el futur meravelles

-Terra Meva!- de somnis gegants”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i pagesos amb esperança en la terra, en la natura i en el demà

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions de la mateixa obra de Ramon Pagès i Pla, en “El poeta” (pp. 54-55), copsem que no sols la dona treballa fora de casa, sinó que ella té la darrera paraula. De fet, aquests versos poden evocar-nos la dita “L’home proposa i la dona disposa”. Diuen així:
“De la prada recull una rosa

que manté la fredor de la nit

i la lluna conrea i disposa

el silenci amarat dintre el pit”.

 

És més: com en narracions en què apareix un pou (que pot recordar-nos el pou de la vida i el nexe entre mare i fill durant l’embaràs), l’autor escriu que l’albada li escampa

“un plugim que asserena la mà

i s’ajeu sota l’ombra la vida

de l’avui que promet el demà”.

 

Aquestes paraules podrien empiular amb la sembra de desembre, en què el llaurador deposita l’esperança en les llavors (el semen) que colga en la terra (la Mare Terra).

Afegirem unes paraules que enllacen amb una de les estacions fosques (i ben considerades en els Pobles matriarcalistes): la primavera d’hivern.

“Dolçament has esperat la verema

per captar de l’oratge desprès,

fecundada, la mel del poema

que ha creat la foscor del no res”.

 

Quant a aquestes línies, direm que, tant si la mel ha resultat de l’obagor (de la dona), com si aquest aliment ha estat el generador de l’obscuritat, un tret femení ha creat un altre de la mateixa corda. Personalment, considere que la dona (ací, la Mare Terra) ha fecundat la mel, de la mateixa manera que ella té el nadó.

Ara bé, en el darrer vers, escriu que “Poesia ha engendrat amistat”.

Un altre tema que trau el poeta de Viladrau (i que es plasma en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) és el servici, l’esperit comunitari, l’altruisme. Com a exemple, en el poema “A tu, amic voluntari” (p. 57), comenta

“Sempre ets allà al cimal on fas més falta

i a qualsevol regales l’esperit.

Poses la pau damunt la dèbil galtai

i la dolçor a la fosca de la nit.

(…) Has repartit el cor teu, solidari,

sense acceptar ni un míser pagament”.

 

Un altre escrit en el mateix llibre és “Alegrem-nos amics” (p. 60), en què exposa trets matriarcals, com ara, la bona compenetració amb la terra (com a Mare de lo que hi ha):

“Alegrem-nos d’haver   complagut, de la serra,

(…) un bocí de record   reconforta ‘La Perla’,

i la vida reneix   embellint el terrer.

 

Alegrem-nos si un cant   deixa anar la volada (…).

Alegrem-nos amics   d’escampar com la grana

(…) perquè trobi el seu nord   la llegenda germana

i ens ofreni novell   el so dolç del matí”,

 

un matí i un naixement que connecten amb la infantesa, amb la primavera de la vida.

Adduirem que, en eixe ambient de joia, Ramon Pagès i Pla, igualment, plasma mots que tenen a veure amb lo tel·lúric i amb la natura: “el riuet”, “la flor”, “el Montseny”, “ens acull”, “el caliu   de la pau precursora”, “tots plegats”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal, Bona Nit de Cap d’Any i Venturós Any 2025.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Poetes en pro de nous poetes i de la Mare Terra protectora i mare

General, , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor d’Osona, en la composició “Poetes podem ser tots” (pp. 51-52), es reflecteixen trets matriarcals, com ara, la tendència a un estil de vida molt més igualitari i no piramidal:

“Poetes podem ser tots

si afaiçonem a la cara

el sentiment que ens amara

malgrat de no escriure mots.

 

No cal que siguem lletrats,

ni que ens hi trenquem la closca (…).

Cal vestir la nostra llar

amb la paraula prou pura

si ens subjuga la natura

o l’ombra se’ns torna far”.

 

Com podem veure, la poesia no va unida a un grup reduït, ni molt cultivat en lletres. A més, es pot escriure o llegir davant d’un públic (quan parla d’afaiçonar) i empiular amb el cor, amb els sentiments d’altri.

Igualment, els versos poden ser senzills (com, molt sovint, es plasma en molts poemes de la literatura matriarcalista, en el sentit de tocar els peus en terra, de ser realista, de reportar sobre detalls de la terra o de la natura d’on es viu o d’indrets catalanoparlants).

A banda, la persona apareix subjugada, dependent, de la natura (la qual representa la figura de la mare) i enllaça amb la Mare Terra: l’home (no sols, com ara, el marit, sinó tot lo masculí) en depén. De fet, en els Pobles matriarcalistes, no s’explota i se li sol demanar permís, així com un fill, més d’una vegada, ho faria a la mare. I més encara: la natura és portadora d’esperança, de llum, ella fa de guia: la dona salva l’home i el Poble.

Tot seguit, Ramon Pagès i Pla trau el sentiment de pertinença a la terra (però en nexe amb la noblesa de la persona):

“Si cerquem la llibertat

per una raó ben noble;

si lluitem pel nostre poble

o la seva dignitat…”.

 

En acabant, exposa unes paraules que lliguen amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud)  com també amb el cristianisme: la figura masculina baixa a lo tel·lúric (en terres ameríndies, mitjançant els raigs solars; en el Nou Testament, quan Déu descendeix i el Nen naix en zona terrenal). Així, diu
“Si amb la fe més natural

del mar baixem a l’entranya;

si lloem la llum companya

que ens enfila al cim més alt…”.

 

La llum (lo masculí) s’endinsa en una part molt interior de la dona (ací podria tenir relació amb la llavor del semen i, de pas, amb l’embaràs) i, després, en veure la llum (el moment del naixement del nounat) s’acosta cap a un altre espai que toca terra (el cim de la jovenesa madura físicament) i, així, no se’n va al cel.

En els versos següents, altra vegada, la dona (sia l’obagor, sia la mare protectora, sia la mare que engega, sia la dona cercadora) salva el Poble (i, per consegüent, l’escriptor Ramon Pagès i Pla):

“Si trobem dintre la nit

un instant que el cor defensi

i faci parlar el silenci

per descobrir l’infinit…”.

 

Això, en un ambient matriarcalista, el qual si, com indica l’autor (encara que no diga res sobre matriarcalisme),

“Si vivim per estimar;

si flairem camins de roses

i sentint aquestes coses

sabem riure o bé plorar…

 

Malgrat de no escriure mots

si el sentiment que ens amara

afaiçonem a la cara…

poetes podem ser tots”.

 

Per tant, el poeta, amb la mirada cap als oïdors que estan oberts a escoltar versos, no solament pot connectar amb els altres en un entorn suau, grat, noble i receptiu als sentiments externs, ans pot portar moltes persones a ser escriptors de composicions.

Com a afegitó, la primera vegada que escriguí sobre aquests versos (el 30 de desembre del 2024), pensí la tendència, en els poemes de línia matriarcal, a concentrar simbolisme en poques paraules i de manera pregona, en lloc de cercar el barroquisme en l’expressió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2025.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poetes que enllacen amb esperança, en contacte amb la natura i amb la terra

General, , , , , ,

Continuant amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, en el poema “Et busca amic…” (p. 44), hi ha trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, escriu unes paraules que podrien evocar-nos el lligam entre la mare i el fill de pocs anys o amb el nounat:

“Un sentiment novell de cop t’adora

i vol tenir-te a prop aquesta nit”.

 

I els versos del final, la membrança de les persones estimades:

“El teu camí senzill, com una dansa

plena d’amor i fe, se’ns amistança

ara, que vius… present en el record”.

 

La composició següent, “Deixa’t sovint…” (p. 45) és un cant al contacte amb la natura, fins al punt que l’autor (o bé, àdhuc, qui el llig o bé qui l’escolta) se sent part de la terra i, a banda, encisat com ho faria durant el desenvolupament d’una llegenda tradicional:

“Deixa’t sovint amar pel cos humil de faig

de la fredor subtil que mena el xic oratge.

Entre el silenci oeix remorejar el brancatge

del cor que fa embellir les flors del mes de maig”.

 

O siga que, malgrat l’hivern, el cor, els sentiments, encara conserven l’esperança (per exemple, plasmada en el faig, un arbre amb facilitat per a crear boscúria) i el renaixement de la vida i, així, l’autor acull la natura en les diferents fases i, per consegüent, també en la més freda (en nexe amb la vellesa i amb la confiança en una vida nova, en el nounat).

Adduirem que tot esdevé en terres catalanes, on el poeta empiula amb la dona (la font de vida) i amb l’obagor aquosa (dos trets matriarcals):

“Observa aquesta font que adolla brots de seny

d’aquesta fulla muda a l’ombra humida impresa

que sent fregar la pell del llavi amic que besa

per transformar-te el bosc, i fer-te ser Montseny!”.

 

D’aquesta manera, l’escriptor passa de l’arbre (un detall femení que té a veure amb la idea de mare, de matèria i de les arrels) al forest (zona associada a la dona, a diferència de la ciutat i de lo urbà) i està enllaçat amb la terra (el Montseny).

I, en paraules de Ramon Pagès i Pla, sota “l’embruix d’encisadora fada”, això és, d’un personatge en forma de dona i relacionat amb la infantesa en què, sobretot, l’àvia, li narrava llegendes i rondalles aborígens.

També copsem el matriarcalisme en un detall que figura en el seu poema “No caldrà un jorn…” (p. 46): l’ombra (a diferència de lo que podria simbolitzar i provocar com a resposta en una cultura patriarcal) és ben rebuda, quasi segur, pel vincle que hi ha entre la penombra i els personatges femenins. A banda, es reflecteix que el pas li resultarà senzill:

“No caldrà un jorn de fer engrandir

la bella veu policromada

que encén silencis a desdir

i engresca l’ombra, desitjada”.

 

En acabant, com captem en els versos “Poetes de secà” (pp. 49-50), fins i tot, les lliçons tardanes “aportaren rels d’ofici” en uns indrets on es diu

“que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

De nosaltres, sí que en raja

i molts cops, quan no n’hi ha…”.

 

O siga, que perviuen l’esper i la vida (el doll o, com ara, el naixement d’un riu), la qual comença d’on ix aigua.

No debades, Ramon Pagès i Pla afig

“Rebeu, doncs, amb voluntat,

dintre el cor la humil presència (…).

Però també compartim,

cada mes plens d’alegria,

vetllades de poesia…”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcat basc (Anne-Marie Lagarde), igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca assemblea-pagesa-6f (1)

“El matriarcat basc i la igualtat i la construcció de les identitats sexuals”, d’Anne-Marie Lagarde

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem un document a què hem accedit després de recomanar-nos l’amic Santi Arbós la lectura d’un post en Facebook, en francés, en relació amb lo que l’autora posava “El matriarcat basc”. És de la investigadora Anne-Marie Lagarde, sobre la sexualitat, i ací està en castellà: “Igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou,

Lluís 

 

****

El matriarcat basc (Anne-Marie Lagarde), igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca

 

Literatura matriarcal en pro de la creativitat, de la mare i de la terra

General, , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, i en què captem trets matriarcals, és el de la pàgina 34. Per exemple, en llegir

“Pujo al cim del cimal

i trepitjo la terra

del camí enamorat 

de l’espai que enamora

la natura vivaç

i entre cants vivifica”.

 

Així, hi ha contacte entre l’escriptor i la terra (la dona), acompanyat de simpatia i d’amor per la natura, una natura (lo femení) viva i que, a més, aporta vida, possiblement, com a agraïment.

A mitjan obra, exposa la composició “Una amistat humil” (p. 42), en què apareixen detalls presents en altres poetes que hem triat per al punt de la literatura matriarcal:

“Una amistat humil, fidel, procura

trobar la pau clavada a dintre els dits,

la llibertat, grandesa dels sentits,

i mentre dorm a poc a poc madura”.

 

Per tant, l’amistança va unida amb l’encaixada de mans i, de pas, amb una actitud pacifica; la llibertat és empiulada amb la creativitat (obertura dels sentits, disposició a escoltar els altres) i, a més, tocant la maduració (la tardor, ací, simbolitzada per eixa entrada en el son).

A banda, copsem semblança amb poemes del català Joan Sala Vila (nascut en 1929), quan, per exemple, comenta que, qui cerca el lligam, ho fa

“i vetlla el món amb l’escalfor d’un bes

i, no és enlloc… si sap que no fa falta”

 

i, així, Ramon Pagès i Pla fuig de les ànsies de protagonisme o de lo que li podria crear malestar. No debades, després, plasma que

“Broda camins ben lluny de la batalla,

i porta el goig més pur al pensament.

(…) i, per no fer cap mal, s’ajup i calla.

 

Una amistat humil per res es dóna,

i abans de rebre ofensa greu perdona”.

 

En línia amb el matriarcalisme (però escrivint sobre com considera que no és bo fer política), el poeta de Viladrau recorre als versos “Amb llibertat…” (p. 43), potser perquè és u dels temes més associats a les democràcies occidentals.

Primerament, diu que

“Amb llibertat predica entre el desvari,

i fa dels cors mentida cada mot

per obtenir-ne un miserable vot

i convertir-se el país en un calvari.

 

És el poder i ordena amb la mà dura

malgrat que és un demòcrata excel·lent.

Remou les lleis i dicta el manament”.

 

Un poc després, comenta que aquest polític

“Ell no compleix, més aviat disposa

i vol que sigui tal com Ell ho imposa”.

 

I, tot això, en un ambient en què aquest home públic o, com ara, estadista,

“Mou les cireres de mil mons corruptes

que Ell ha enfonsat dins una mar de dubtes

per emplenar la seva vanitat”.

 

Al capdavall, Ramon Pagès i Pla enllaça aquest estil de governar amb un

“Estrany voltor que ha descarnat la Terra

i li ha muntat una ferotge guerra”.

 

Per consegüent, es reflecteix que, 1) a diferència de la cultura matriarcalista, en què els qui promouen la política la fan al servici de la terra, de lo vernacle, de la Mare Terra i dels ciutadans (que no vol dir que s’hi rendesquen, sinó que tenen present les seues paraules, les seues emocions, els seus sentiments), que toquen els peus en terra i que procuren afavorir un ambient creatiu i de justícia, sobretot, amb els més febles i en pro de la bona avinença entre el major nombre de persones possible i les autoritats, 2) la cultura patriarcal aprova que es puga descarnar (això és, violar) la Terra (no solament, el planeta Terra), ans també lo femení (començant per les xiquetes, per les dones i per les ancianes) i qualsevol grup històricament marginat en els Pobles molt promotors de la figura del conquistador i, per exemple, de lo urbà i de lo actiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Estaven molt interessades pel paisatge, com una part més de la vida

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estaven interessades pel paisatge, com una part més de la vida que poguessen gaudir els fills i els néts?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de desembre del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Bon dia, Lluís,

Sí. L ‘àvia, junt amb els pares, ens portaven a passar algun dia (o algun cap de setmana) a llocs de muntanya a passar tot el dia al camp, sempre a prop d’algun riu o de fonts on es podia dinar i fer reunions de festes del lloc. Estava tot molt ben conservat. Sra aquests llocs estan molt abandonats, tret del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, que es un lloc preciós” (Antonia Verdejo), “No. La terra només la percebien com a font de riquesa agrícola o ramadera. El paisatge, ni se’l miraven” (Xev Riudavets Cavaller), “Bon dia dels Sants innocents,

A les meves avantpassades, els interessava i eren coneixedores de la natura. Vivien d’ella i amb ella” (Joana Cabiscol Calvès), “Oh! I tant! Quan l’àvia va anar a viure a Barcelona, l’única cosa que enyorava eren els arbres i els ocells! Em recomanava descansar els ulls i el pensament mirant l’horitzó.

Veia el pas dels anys mirant com havien crescut els arbres” (Quima Estrada Duran), a qui escriguí “Interessant el vincle entre ta àvia i el creixement dels arbres i el pas dels anys”; “No massa” (Emili Rodríguez-Bernabeu), “Sí…: la mare” (Pepi Barberà), “A casa, ens parlaven de la natura: el sol, la lluna…

Era tooot un camp per gaudir i estimar. Jo recordo, de petita, que la iaia, estant a Rupit, em deia:

‘— Les flors, les estimes?’.

Jo deia:

‘— SÍ’. 

I ella em responia: 

‘— Doncs, deixar-les viure: si les arrenques, es moriran’.

I jo, amb lo sensible que era, crec que les saltava per no trepitjar-ne cap” (Montserrat Cortadella), “No en tinc cap idea. La meva àvia catalana no era gaire present en la nostra vida, encara que visqués a uns trenta metres de casa, i no comunicava amb els néts com ho va fer ma mare o com ho fa la meva generació” (Lucila Grau), “Sí. Els agradava el paisatge, la terra, en general, la natura. Feien excursions i les gaudien. Sempre tornaven amb herbes (camamilla o espígol)” (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.