Dones que transmeten la llengua, molt participatives i molt obertes

General, ,

 

Hui he llegit l’escrit “‘Gràcies a les dones’, sobre la supervivència del català” (http://www.llibertat.cat/2015/01/-gracies-a-les-dones-sobre-la-supervivencia-del-catala-29243/Imprimir), en què l’autor comenta que Rudolf Ortega, en un article titulat “Gràcies a les dones”, plasma que les dones han fet un paper molt important en la transmissió de la llengua catalana.

I, mentres escric aquestes línies, recorde un comentari que em feu Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en què deia que, “En 1900  [= 1902] eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després, feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què  jo no havia tingut accés abans. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“A fer feina tots”, dones que marquen el ritme, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

El 15 d’octubre del 2021 posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra), “L’home és el cap de la casa,… i la dona, el coll.

No hi ha cap cap que bellugui si no mous el coll. A casa i a tot el món” (Marina Josa Vellve).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comanden ses dones, de tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula, la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Sa madona duia es comptes. Qui paga, mana” (Carlos Bonet Haber), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla, de la broma, que es van proposar qui manava en els matrimonis: si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i, si ho demostraven, els donarien un cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble:

-Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller.

-A casa, mano -va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa. Només faltaria això -insistia, llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua’.

I Maria li portà el càntir d’aigua.

-Maria, porta’m un cafè.

I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes, que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí sí que manava el ferrer, i li van donar un cavall, blanc.

-Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell! -exclamà amb joia i orgull el ferrer.

-Un cavall blanc? -exclamà la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’ -protestà. ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’.

-Doncs, potser sí que tens raó!

I va sortir al carrer cridant els dos homes:

-Eh, eh, veniu!

Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre:

-Prepara l’ou!

-Digueu, senyor!

-És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall.

Quedava ben demostrat que qui manava era la dona” (Ricard Jové Hortoneda).

El 16 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí unes paraules de Francoise Ramon, del 14 d’octubre del 2021, en què aquesta dona comentava que, “Com deia es meu home, [les dones] fan moure muntanyes”. Doncs bé, el 16 d’octubre del 2021, en el meu mur, Montserrat Cortadella escrigué que “Hi ha un programa que veig a estones, que busquen parelles, i em fa gràcia perquè, quan es diuen que sí, les dones agafen la mà de l’home i elles van davant estirant. L’home va al darrere”. I, més en línia amb el fet que la dona és qui marca les directrius i el ritme i, a més, amb molta espenta, fou el que, el mateix dia, però en el grup “Dialectes”, plasmà Esperança Ventayol: “Sa meva padrina, una dia, em va contar un fet que [ella] deia va passar de bon de veres quan era jove.

Un home es va casar amb una al·lota amb doblers[1].

Després de casats, el sendemà, ella el va cridar per anar a fer feina, però ell li diu: ‘Feina? No mos fa falta fer feina: tenim doblers’, però ella escometé: ‘A fer feina tots,… Sa rica som jo’”. I, en el grup “Cultura mallorquina”, el 16 d’octubre del 2021, Catalina Romaguera comentà: “La meva mare, 1919, i en contaré de les meves padrines, i dones d’aquella època: sí que movien muntanyes. Però, una altra cosa és que la gran majoria no es valorava”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Hem retocat, formalment, el comentari de Ricard Jové Hortoneda, per a fer-lo diàleg.

[1] Amb diners.

Dones que trien (cavall i tot), amb molta iniciativa i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina” , el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comandaven ses dones, tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla de la broma, que es van proposar comprovar qui manava en els matrimonis, si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i ho demostraven, els donarien una cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble’: ‘Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller’. ‘A casa, mane’,  va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa, ‘només faltaria això’, insistia llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua!’. I Maria li portà el càntir de l’aigua. ‘Maria, porta’m un cafè!’. I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes i donant cops a l’enclusa. De tal manera que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí  sí que manava el ferrer i li van donar un cavall, blanc.

‘Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell!’, exclamà amb joia i orgull el ferrer. ‘Un cavall blanc?’, exclama la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’, protestà, ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’. 

‘Doncs, potser sí que tens raó!’. I va sortir al carrer cridant els dos homes: ‘Eh, eh, veniu!’. Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre: ‘Prepara l’ou!’. ‘Digueu, senyor!’. ‘És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar’.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall. Quedava ben demostrat que qui manava era la dona!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que tenen la darrera paraula, amb molta espenta i molt obertes

General

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 d’octubre del 2021, els comentaris foren “Jo, per exemple, sa meva mama havia nascut en 1901. Totes ses madones tenien molts anys i lo que sí sé és que eren valentes dones, perquè, durant generacions, han duit sa finca, es pot dir totes soles” (Francoise Ramon), “Abans també es deia ‘Una dona fa i desfà una casa’: es referia a que si era un capbuit, per molt que s’home la portàs, tot anava malament. I, en revés: si era ell es capbuit, sa dona treia sa casa endavant” (Mateu Amengual), a qui Francoise Ramon escriu “Mateu Amengual. Normalment, sa dona, sempre o quasi sempre, ha duit sa casa endavant. Hi ha que diu que ses dones tenen molta voluntat. Com deia es meu home, fan moure muntanyes. Amb molta de paciència, arribam sempre”.

El 15 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tallen el bacallà, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Laura Vilagrà, una santpedorenca al rovell d’ou de la política” (https://cambradetardor.cat/laura-vilagra-una-santpedorenca-al-rovell-dou-de-la-politica), publicada en “Cambra de Tardor” el 6 de febrer del 2021, Laura Vilagrà i Pons, comenta “jo he begut dels valors de la pagesia, sobretot de l’esforç i del treball. Amb unes dones que treballaven molt i amb una família molt matriarcal. (…) A casa meva les dones sempre han tallat més el bacallà que els homes”.

Afegirem que, el 13 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, aquestes paraules de Laura Vilagrà i preguntava “Les vostres àvies, si havien nascut abans de 1920, ¿també ho han fet? ¿Què opineu? Gràcies. Les àvies de ma mare (1943), sí, com també la meua àvia materna”.

En el meu mur, el 14 d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal, em comentà “Bastant d’acord, en quant a consideració dins la família i entorn.

Socialment i políticament, hi van haver períodes en què les dones tenien poca o nul·la participació. En l’entorn personal i familiar, molta”.

En el grup “Dialectes”, el 13 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “L’avia materna, sí. Ella regí sempre la família i el lloc del qual eren pagesos durant dota la seva vida. I això que quedà viuda jove, amb set fills” (Tònia Gomis), “’A casa meva…’, vol dir que decidien què es menjava, què es vestia, quan feien neteja, qui portava la canalla a dormir…? O vol dir que decidien amb qui fer negocis, quina terra vendre o comprar, quan marxar i quan tornar…? Pel que he sabut de les meves àvies, manaven a casa, però qualsevol decisió que sortís de les parets de la casa, havia d’anar aprovada per l’home o el fill gran en el moment d’enviudar. La meva mare no podia agafar el tren sense permís del pare o germà, tenia carnet de conduir, però, el cotxe, el va haver de comprar amb el consentiment del germà…” (Mònica Colomé Corominas). Rosa Canela Vies, el 14 d’octubre del 2021, respon a Mònica Colomé: “No pas quan Catalunya era lliure.

Quan es van implantar les lleis castellanes. Que la fortuna del pare passava al marit. Però, a Catalunya, les dones portaven negocis i també hi havia la separació de béns en el matrimoni. Jo sempre he vist que les dones portaven la batuta. Altra cosa és que, de portes enfora, fessin el paripé.

Recordo que jo era recent casada i treballava, i vaig fer unes compres i em vaig trobar amb un garrulo castellà que em  va dir que necessitava la signatura del marit, i li vaig dir ‘Acabes de perdre una venda ‘ i vaig fer-ho en un altre establiment”. A més, Maria Pons comentà “A casa meva, tallaven el bacallà les dones. A casa i a fora. Jo no he viscut cap altra cosa que el matriarcat, arreu”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’octubre del 2021, les respostes foren “Ei, la meva mare va néixer el 1916, una treballadora nata. Va treballar a la fàbrica tèxtil Gorina, de la Bisbal del Penedès, a més de portar la casa i ajudar al camp, puntualment” (Iaia Bisbal), “La meva mare va néixer el  1918, va treballar al camp el bestiar i anava a la cuina d’un hostal a fer hores i sí, era qui portava la casa (tallava el  bacallà)” (Joana Vall Llosera), “La meva iaia va néixer en el 1898, era de casa bona amb minyona i cotxe, i il·lustrada, però, quan es va casar, va baixar de nivell, però va ser molt feliç. I sí, ella tallava el bacallà!!” (Dolors Morales Martinez).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el fet que l’home fa lo que li diu la dona, és “En Joanet Manent”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI. Veiem que, primerament, un home molt fort i amb molta espenta, En Joanet Manent, coneix tres hòmens i aconsegueix que seguesquen les seues passes i que l’acompanyen en els seus objectius. Però ell, un dia, mentres cercava, troba una “fadrineta bella” (p. 29), que, a més, sabia el seu nom i li diu “Som tres filles de Rei –diu sa fadrineta- que aqueix frare (…) ens té aquí encantades” (p. 29), en un jardí grandiós i sota terra, on, a més, hi ha un casal.

La jove li diu què és lo que En Joanet haurà de fer, i ell segueix les indicacions que li dona,… i ell tomba una serp. Igualment, la fadrineta li comenta “Mira, la segona[1] està  dins aquell altre casal d’allà lluny” (p. 31), i En Joanet Manent, en trau la segona, després de tombar un brau (p. 32). I, quant a la tercera filla del rei, a qui ell troba tot seguit, li diu què haurà de fer amb una orella i amb una espasa rovellada que, com en algunes rondalles de Pineda de Mar, també apareixen en aquesta narració.

Aquesta orella, com li diu la tercera filla, la més jove,”per un cas de casos (…), li pegaràs una clavada i, tot d’una, et dirà: ‘Què mana, mi amo?’  I tu has de dir lo que vols i et serà concedit” (p. 33).

I En Joanet Manent, atrevit, ràpid i amb molta espenta com també molt obert, entra a on era el frare esmentat, tria l’espasa rovellada i, al capdavall, li guanya la mà (pp. 33-34).

Un poc després, En Joanet diu a la farinera més jove que, ara, cal anar a per les altres germanes i, sense pensar-s’ho dues vegades, li diu la tercera filla del rei: “Anem-hi ara mateix!” (p. 34) i fan marxa.

Però, quan totes tres, no sols ja juntes, se n’ixen del pou, ajudats pels companys al servici d’En Joanet, trien deixar En Joanet dins. I, aleshores, ell se n’eixirà gràcies a l’orella, mentres que, la filla més jove del rei, no sols ha aplegat a la cort sinó que diu que només es casaria junt amb tres penyores que li havien caigut en el pou i que…, com veiem en un altre moment de la rondalla, se les havia alçades En Joanet, per si li fessen paper en un futur.

A més, En Manent, aprofitant l’orella, no solament torna a cals seus pares, on veu que encara viu sa mare, sinó que, a banda, “un dia arriba sa notícia que el Reia havia fetes unes dictes que es fadrí que presentaria una arracada d’or, una sabateta d’or i un pera d’or, just com una arracada, una sabateta i una pera que tenia sa filla del Rei, es casaria amb ella” (p. 39).

Un poc després, En Joanet comenta a sa mare que ell ho farà i que hi anirà, “per casar-me amb ella” (p. 39). Sa mare li demana d’on traurà lo que li cal presentar en la cort i ell, uns dies després, li ensenya les tres penyores i li diu:

“-Hala anem a sa filla del Rei, ara mateix!” (p. 40), i la mare ho accepta perquè “va veure que li convenia anar-hi per veure com acabaria tot allò” (p. 41).

Un poc després, llegim que apleguen a la cort, que els rep la princesa, qui confirma a En Joanet lo que deien les dictes: qui trobàs les tres penyores, es casaria amb la filla del rei (p. 42), I, per això mateix, quan la filla veu que li ajusten l’arracada, la sabateta i la pera d’or (p. 42), se’n va corrent a son pare i a sa mare (p. 42) i els afig que “Ja hem trobat qui em desencantà i em llibertà. Vet aquí les tres penyores que jo li vaig tirar  quan em pujaven de dins es pou es tres missatges des meu desencantador, des meu llibertador!” (p. 42).

I, per això, immediatament, el rei i la reina digueren a la princesa i a En Manent que ja es podien casar (p. 42) i els dos jóvens diuen “Idà, ara mateix!” (p. 42).

Veiem que, tot i que hi ha molta col·laboració entre l’home i la dona i que, si bé l’home ha tret la dona, aconsegueix casar-se amb la filla del rei… perquè presenta a la cort les tres penyores de la filla més jove del monarca. Per tant, en el darrer passatge, no solament la dona salva l’home, sinó que ell fa lo que diu la dona (ací, la filla més jove del rei) i que és la dona qui marca les directrius que seguirà l’home i les condicions que ella posa per a acceptar-lo com a marit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Fadrineta, la segona de les tres germanes i filles del rei.

Dones que trien, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’, … bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seues temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que aplanen molt el camí, de bon cor i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla, igualment arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que es premia les persones que actuen amb bon cor, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona aplana molt el camí a l’home, és “Es nas de dos pams”, que figura en el Tom XI. En ella, En Joan, un home que tenia un nas d’un pam, es va a pescar i, un poc després d’agafar un peixetó (p. 51), aquest li suggereix que l’allibere i que li donarà un do. I, com que En Joan comenta al peix que ell té un nas ben afavorit, li demana que el puga tenir de dos pams.  Tot seguit, el peixetó li ho fa possible.

En Joan torna a casa i la seua dona accepta que, fins i tot, puga tenir un nas així.

Ara bé, al moment, el rei fa unes dictes: que tots es que tinguessen algun do, que s’hi presentassen per veure quin profit en podria traure i premiar-los-ho i, si no, privar-los de servir-se’n.

I, En Joan, en saber la noticia, “pica de talons cap a cal rei” (p. 52) i passa per un hostal, on és ben rebut per l’hostalera, dona que, des de molt prompte, li ho posa molt fàcil ja que veu En Joan com “un home de bona part”, és a dir, de bon cor, detall que es repetirà en uns altres passatges i, així, li regala un anell que farà possible que tinga menjar, aigua fresca i bon vi, que li traurà un bon dinar (p. 52).

L’endemà, a punt d’alba, pega un bot del llit, paga l’hostalatge i ja fa marxa. I, durant el camí, passa per un altre hostal, en què una dona molt oberta i que també li fa de fada, li concedirà un do que li ho farà molt fàcil: un fabiolet que permetrà que En Joan faça ballar a tots els que ell vullga i fins que ell diga prou. En Joan li l’accepta i, de bon matí i amb molta espenta i amb diligència, fa via.

Torna a passar per un hostal, en què una hostalera, en agraïment a la franquesa d’En Joan, li dona un capell que li servirà per a llançar bombes quan ell ho crega menester.

L’endemà, en eixir el sol,  En Joan “pega coça al llençol, paga l’hostalatge i ja li ha copat cap a cal rei” (p. 54). Aplega a la cort, parla amb el rei, però, com que el monarca considera que un home amb un nas tan llarg deu ser fa poc formal, el tanca en una presó.

Ara bé, En Joan, que li tira humor al fet de comptar amb una nova posada (la presó), immediatament, tria una opció: fer via per mitjà del capell, d’on eixiran bombes. I així ho fa. Fa ballar els soldats (per mitjà del fabiolet) i, en acabant, ordena que l’anell li proporcione un bon dinar.

Com  veiem, la dona salva l’home i, a banda, En Joan (l’home) fa lo que la dona (les hostaleres) vol (fer ús de cada u dels regals per a poder fer via i tenir molt aplanat el camí.

Però, com que el rei no aconsegueix que agafen En Joan, perquè ell segueix les directrius de les fades i això li fa costat, i, a més, un altre rei declara la guerra al rei que havia tancat En Joan (p. 57), el monarca tria fer unes dictes: “qui li faça guanyar la guerra, es casarà amb sa seua filla, que no en tenia altra, i sa corona serà d’aquell, es dia que el rei es muira” (p. 57).

En Joan, molt prompte copsa les dictes del rei i es presenta en la cort (p. 57). El rei li pregunta què cerca per la cort. I En Joan, sense embuts, li demana si és cert lo que havia oït relacionat amb la dicta. El monarca li diu que sí i si En Joan considera que podria fer que el rei guanyàs la guerra a l’altre monarca. I, En Joan, amb molta espenta, li diu “¡Ara mateix!”  (p. 58). I, tot seguit, “Menen En Joan allà on hi havia sa guerra: ell se posa aquell capell” (p. 58) i, com que segueix les indicacions de l’hostalera que li l’havia donat, immediatament, “Sa guerra estava acabada, En Joan li havia fet guanyar al rei, i ell s’havia guanyada la senyora princesa i s’herevatge de la corona” (p. 59) i en la cort reconeixen que els tres regals que, per mitjà de les hostaleres, havia rebut En Joan, són una garantia pe a un futur favorable al rei,… i al regne (p. 59).

I, per això, “la senyora princesa allargà es coll a casar-se amb ell” (p. 59) i es casaren (p. 59).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat sobre rondalles, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.