En la rondalla mallorquina “En Joanet de l’onso”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, la dona salva l’home, tot i que ambdós fan un paper prou semblant, però serà ella qui triarà amb qui es casarà i no, com ara, l’home.

Una dona que s’havia casat amb un home vell, desesperada, fa camí per a cercar una vaca, que li havia demanat el marit. I, al moment, veiem que li ix un onso (un os) i se l’emporta cap a una cova. L’onso tractarà bé la dona i, a més, serà en la cova on ella serà mare d’En Joanet de l’onso (p. 28), un home molt obert, amb molta força, diligent i amb molta voluntat. El fill, quan ja tenia set anys, li diu a la mare que no era qüestió d’estar tota la vida en la cova i que, si cal decantar la pedrota, que ell està disposat a fer-ho:

“-I si la decantàvem?

-Podríem fugir (…).

S’al·lotó s’aborda sa pedra, i amb una empenta, la féu botir[1] un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S’home d’ella va esser mort, i se posaren en una caseta.

S’al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l’onso” (p. 28).

En Joanet de l’onso, molt fort, ràpid i voluntariós, a banda d’un home de bon cor, va a un poble, on tracten d’abusar d’ell i, finalment, fan una barrina (un acord) que li permet conéixer tres hòmens menys forts que ell i, a més, oportunistes.

Ell farà costat a aquests tres hòmens, els quals, menys encoratjats que ell i que, quan es troben amb un vell, tornen baixos de moral i com si el futur fos negre (entre altres coses, perquè un iai que gens educat, els venç sempre) i En Joanet i els tres no poguessen treballar en equip. Però ell, fort i encoratjat, va cap al fons del pou. Allí troba una jove i garrida d’uns quinze anys i formosa com el sol. La fadrineta, que és una filla de rei encantada, primerament, li recomana no arriscar, perquè hi ha tres que resulta molt difícil de véncer: el  vell (el iai) com també una serp de foc i un bou de foc.

Ara bé, com que la princesa veu que En Joanet té molta espenta, li diu què ha de fer: no prendre l’espasa lluenta que li temptarà el iai, sinó “una de vella i rovellada que veuràs en un racó” (p. 46), detall matriarcal que figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a primeries del segle XX. Un exemple en què la dona salva l’home.

Serà la força i la voluntat lo que permetran que, fins i tot, En Joanet guanye a la serp, al bou i, finalment, al iai. Això fa possible que En Joanet puga oir “Ja estic lliberta! Joanet, tu m’has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m’has guanyada, m’has feta teua; i teua he d’esser, surta d’on surta!” (p. 49).

Però és, aleshores, que sembla que ell és el fort, quan llegim que En Joanet diu “Filleta, a veure per on prenem!” (p. 49). Per tant, ambdós són forts i, no solament, ella li ha aplanat el camí per a que ell no fos víctima del iai (a diferència dels seus company, els tres missatges), sinó que ara, és ella la forta. A banda, la jove diu a En Joanet “idò, mira (…), per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d’or, i aquesta mitja pera, també tota d’or. Guarda-ho bé, per un si acàs” (p. 49). I ell segueix les directrius de la princesa.

Els tres missatges trauen del pou (detall vinculat amb rondalles de línia matriarcal) la jove, però, com que ella els diu que és princesa (“som filla del rei i pubilla”, p. 50), apareix, en ells tres, les ànsies de poder i d’aplegar a generals.

Un poc després, veiem que els missatges i la princesa apleguen a la cort, però ella amb la moral baixa, perquè sap que qui l’ha salvada no és ningú dels tres hòmens. I, aleshores, el rei, al principi, es decanta perquè u dels tres es casarà amb ella, però, com que la jove no cedeix, es posarà de part d’ella i, així, acceptarà una resolució: “No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d’or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d’or com una que me’n falta” (p. 53). I el rei, ho accepta.

I, com que, mentrestant, En Joanet l’onso recorda que la princesa li havia donat una orella, se la trau i, amb molta facilitat, anirà cap a la cort, superarà els obstacles i, al capdavall, es casarà amb ella. Però, com veiem, de nou, és la dona (la jove) qui tria, i no l’home (En Joanet), pel fet d’haver-la salvada, motiu pel qual diu el rei a En Joanet: “Tu seràs es venturós” (p. 54) i, immediatament, llegim:

“El presenta a la princesa a l’acte.

-Aquest és! –diu ella, botant d’alegria tot d’una que el veu-. Aquest és qui m’ha desencantada! D’ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

(…) Sa filla del rei i En Joanet de l’onso es casaren” (p. 54) i, als altres tres, els perdona en la vida, “per tal que no s’acostassen pus devers la cort” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de moltes persones, les felicitacions que he rebut aquests dies, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Expulsar.