Una altra rondalla en línia amb moltes en què la dona salva l’home, però molt semblant, ja que és la dona qui salva, és “Na Magraneta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (amb el pseudònim de Jordi des Racó) i que figura en el Tom I de l’obra “Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó”, publicada per Editorial Moll en 1997. En aquesta rondalla, una reina que es mirava molt a l’espill i li preguntava quina era la dona més bella del regne, i que li agradava molt una magrana, acaba tenint una filla, a qui posen el nom de Na Magraneta.

Un dia, però, l’espill li diu que la més bella del regne, ara, és la seua filla, Na Magraneta. La reina ordena que dos serfs, negres, capturen Na Magraneta i la maten. Però, ells, com que veien que era una dona de bon cor i que no volien matar-la, trien sacrificar una cabreta:

“Amb això passa una cabra amb una cabrida.

-No res –digueren es negrets-, matarem aquesta cabrideta, li traurem es cor, el durem a ta mare, se creurà que és es teu i tu per aquí ja t’enginyaràs a viure” (p. 85).

Aquesta princesa, amb molta espenta, se’n va a un arbre, des d’on veu “un grandiós castell” (p. 86), on “hi havia una mala fi d’anys, una Colometa, la cosa més fina i eixerida” (p. 86). I, ella, com que tenia fam, hi entra i menja, unes quantes vegades, però només una miqueta (per a que no es note) i, fins i tot, aplega a estar ben considerada per u dels lladres que entraven i eixien d’eixe castell i que, finalment, havien descobert que hi havia algú que es menjava part de lo seu i que, a més, els el netejava i ordenava. En trobar u d’aquells lladres (a qui, per sorteig, li havia tocar fer de guarda), que qui ho feia era Na Magraneta, la tranquil·litza, la tracta bé.

A més, en parlar, amb Na Magraneta, el capità d’aquests lladres, ell li diu: “amb tota veritat, ara mos has de dir a on vols que te duguem, o si vols quedar aquí, i jo te tractaré com si fosses germana meua i aquests te respectaran com a senyora seua. Si vols que te duguen enlloc, t’aclucarem, i en esser-hi prop, t’amollarem” (p. 89). A banda, com veiem, la tracten de manera molt semblant a “senyora ama” i, igualment, li donen moltes facilitats.

Un poc després, ella tria quedar-se amb ells i “Es capità (…) li omplí es dits d’anells i tumbagues [1] d’or i pedres precioses, li donà collars de perles i moltes altres joies, una bona s’altra millor.

Des d’aquell dia tots estaven seny a perdre per ella (…) i li menaven respecte (…).

I ella los tractava com a germans, los ho tenia tot ben net i adesat” (p. 90).

Però un dia, la reina sap que la filla, Na Magraneta, encara viu i, aleshores, mana que una vella acabe amb la filla. La vella (que és fada) temptarà Na Magraneta i li fica “en es dit petit de sa mà esquerra un anell de ferro, i fuig com una bala” (p. 91).

Aquest anell farà que Na Magraneta reste adormida. El rei, que anava de cacera, la troba en una cova, on els lladres, que tenien un bon record de la princesa, sempre portaven una torxa, i, aleshores, ell se l’emporta al palau i la mira. A més, no aprova que ningú entre a la cambra on ella romandrà adormida. Però, una criada, un dia “que el rei era a caçar, té la bona sort de trobar sa clau d’aquella cambra. Se’n va a sa porta, pega rodada, obri, entra i veu una caixa as mig. S’hi acosta, alça sa coberta, i veu aquella al·lota” (pp. 92-93). Al moment, la criada veu l’anell de ferro, “que sa fada li havia posat. Pareixent-li que era massa ordinari per estar amb sos altres, prova de treure’l, l’estira una mica, i tot d’una Na Magraneta exhala un ai! molt fondo” (p. 93) i la criada salva la princesa.

Ara bé, el rei descobreix que han destapat la caixa on era Na Magraneta i, la criada, sense embuts, li diu que ha sigut ella i li ho descriu. El rei, que confia en les paraules de la criada, se’n va i, en veure que la dona l’estira l’anell de ferro i li’l trau  (p. 94) i que Na Magraneta torna a la vida, el monarca, que era fadrí i jove (com Na Magraneta), no sols decideix casar-se amb ella i organitzar una festa, sinó que convida a monarques de regnes veïns. El pare de Na Magraneta hi acudeix, com també la mare, i la felicita. Na Magraneta demana que perdonen sa mare, però el rei ordena que la tanquen en una presó fins que muira. I, per contra, el rei fa que els lladres (per demanda dels lladres i pel bon tractament que havien tingut amb la princesa) se’n vagen a Roma a demanar perdó al Papa.

Agraesc  la col·laboració de moltes persones, en relació amb el treball del matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota:[1] En el DCVB, figura, per exemple, com “Anell llis, sense pedra ni perla, que es porta al dit”.