Prosseguint amb composicions del mateix ram i que figuren en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969), hem triat “[ Se casar n’és una gran carallada…!”, la qual, d’acord amb una nota a peu de pàgina, “La Simona degué jutjar massa vulgar per a ser publicada la lletra d’aqueixa cançó, que hem trobat en un plec de fulls” (p. 302). Com a mostra, és abundant en simbolisme. En primer lloc, n’escriurem uns versos:
“Se casar n’és una gran carallada
sense tenir lo que cal (…)
i, sovint, cal beure del poal.
Fadrins, beguem una tirada
i restem com sem
i jo m’estic fadrí” (p. 302).
Per tant, hi ha una invitació a fer una carallada (mot que prové de “carall”, sinònim de “penis”, però dels òrgans genitals femenins i, a més, en nexe amb “bona humorada”). Doncs bé: en aquestes línies s’uneixen tots tres. Ben mirat, el fet de “beure del poal” (equivalent a “beure del setrill”), per una banda, vol dir tenir una relació sexual amb un home i, per una altra, xuclar mitjançant el contacte amb les mamelles (amb els cànters) de la dona (puix que, en el Rosselló, el terme “poal”, com diu el DCVB, va unit a “Càntir, recipient amb broc per a beure”).
No deixarem fora que, com en una cançó coneguda en què un home, sense permís d’una dona que dormia, mena cap on és ella, la besa una dona i, quan ella el desaprova, aquest home li respon que se’n va content perquè ha assolit el seu objectiu, ací hi ha uns versos en eixa línia: els hòmens, després de xuplar-les i, a més, ràpidament, les deixen i continuen fadrins…
Una altra composició arreplegada en l’antologia esmentada és “La mar n’és bona”, amb signes que empiulen amb algunes rondalles en què el personatge femení és més voluminós que el masculí. Fou recollida en 1939:
“La mar n’és bona,
marin joiós;
d’una minyona,
n’és amorós” (p. 310).
O siga que, al costat de la immensitat de la dona (la joveneta), hi ha el mariner.
Una altra cançó que lliga amb moltes contarelles i amb comentaris que ens feren respecte de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, dels anys quaranta, és “Quan el sol passa la serra”, moment en què, en el seny figurat, ja s’inicia la nit, o siga, al capdavall de la vesprada. Això l’empelta amb la tradició matriarcalista de la foscor:
“Quan el sol passa la serra,
me comenci d’alegrar
que demà serà diumenge:
al galant, podré parlar.
Quan el sol passa la serra,
que encara n’hi ha un xic xic;
encara tinc confiança
de veure el galant la nit” (p. 310).
Adduirem que aquests versos foren transmesos per Caterineta Siné (1856) i per Teresa Oms (1883-1965). I una anècdota que connecta amb mots que ens han reportat sobre altres parelles del primer quart del segle XX i amb aquesta composició: ma mare conta que, algunes vegades, quan els seus pares festejaven, mon avi matern (nascut en 1906) s’atansava de nit cap a on ella vivia i, aleshores, era u dels moments en què es veien els dos jóvens.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
