Una altra pregària en què hem copsat signes matriarcalistes és “Anant pels camins (E)”, quan, en la introducció prèvia, hi ha que, “Abans del 1900, la Maria Sardà era revendaire d’hortalissa, que portava d’Illa a Vinçà” (p. 140), en altres mots, que aquesta dona nascuda en 1863 era una revenedora i, així, una emprenedora.
Quant a la part religiosa, en haver-la escrita, diu que “El país català és molt devot a Sant Esteve” (p. 140), el qual, segons l’obra “Santoral apòcrif”, de Gabriel Bibiloni i editada en el 2024, té la festivitat el 20 de gener i és “Un sant que realment dóna per a molt” (p. 214), molt estés per les terres catalanoparlants i no cal dir que associat a una de les estacions femenines: l’hivern, símbol de la vellesa.
En una entrada posterior, “Anant pels camins (H)”, apareixen tres marededéus i un sant (Sant Antoni) i un detall que ens porta a l’any 942, quan hi ha documentació amb “Dona Nova” (això és, amb lo que podríem dir la “Cosa Nova”), ara en nexe amb el santuari del Rodès (en la comarca del Conflent):
“La Mare de Déu de Domanova
que me dongui bones noves.
La Mare de Déu de Vida,
que nos conservi la vida.
La Mare de Déu de l’Ajuda
nos sigui de bona ajuda
i que Sant Antoni
nos guardi de fals testimoni” (p. 142).
Per consegüent, la dona és la transmissora del present, la marona que dóna vida (maternitat) i l’auxiliadora, la protectora. En escriure aquestes línies per primera vegada, el 20 de setembre del 2026, remembrí quan ma àvia materna (1910-2000), en haver fet més de huitanta-dos anys i, potser, els huitanta-cinc, estava uns dies en cals meus pares (on vivíem els parents i els fills) i algunes vegades deia “Mare, mare…”. Doncs bé: quan hem tret el tema, alguns participants en la recerca ens han afegit que ells conegueren fets pareguts, fins i tot, indistintament de qui demanava empara al familiar femení de la generació anterior.
A continuació, ens endinsem en el punt “Pel temporal”, dins de les pregàries. Molt prompte, entra en l’afer dels conjuradors, dels comunidors, de les benediccions i altres detalls als quatre vents i ens diu que la seua arrel era pagana: “De Santes Creus de maig fins a Santes Creus de setembre, cadascú, als seus dies, eren obligats ‘a pujar en el conjurador de Sant Esteve, per a beneir lo terme’.
De principi, el conjurador és un petit edifici quadrat, obert en cada caire, perquè el capellà puga beneir els quatre punts de l’horitzó. Era a prop de l’església o a la plaça, o a l’entrada del vilatge o al corn de l’era de la comuna. (…) El d’Èvol, molt antic, recompost en 1950, és fet de dues arquetes al davant de l’església. El poble comprenia amb el gest de la benedicció el sentit de la pregària, si no entenia les paraules; trobà les seves pròpies pregàries, sobretot, quan es perdé el costum de pujar ‘al conjurador per mal temps’” (p. 148).
Com podem veure, es fa entre el mes de la primavera lligat a la Mare de Déu (maig) i el mes en què comença la tardor.
No deixarem fora que el comunidor a) era en un lloc pròxim al poble, a la gent, a les arrels, un tret matriarcalista; b) en alguns casos, a poca distància del temple de l’indret (com ara, de la vila) i c) que el llenguatge gestual formava part dels actes i, més d’una volta, facilitava que el poble interpretàs què deia el capellà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
