Pregàries en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, compilades per Simona Gay (1898-1969).
En aquesta obra, hi ha oracions que ens evoquen algunes que veiem en una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla i, igualment, uns versos que ens plasmà Jose V. Sanchis Pastor (de Benigànim, una vila de la Vall d’Albaida). Però ara, en aquest cas, transmesa per Teresa Oms (1883-1965) i que hem considerat naturalista, hi ha “Al salt del llit (A)”:
“Déu nos do bon dia,
pare, mare i tot lo món,
Alabat sigui el dia
i el Senyor que ens l’envia.
Alabada sigui la lluna
i el Senyor que ens la dóna.
Alabada sigui la serena,
a la mar i a les arenes.
Alabat sigui el nom de Jesús,
Pare, Fill i Esperit Sant” (p. 88).
Com podem veure, predomina el simbolisme femení (la dona, lo tel·lúric i lo aquós): la mare, la lluna, la serena, les arenes i la mar.
A més, la folklorista catalana posa que Teresa Oms li la digué i que “Una filla de Teresa Oms, que es diu també Teresa, em va dir en 1960, sense canviar una paraula, una part de les pregàries que jo havia recollides de sa mare en 1939 (…). Aquí és la saba secreta de la tradició, més viva que no ho sembla” (p. 88). Per tant, l’havia apresa com la mare.
Uns altres versos del mateix ram són “Al salt del llit (B)”, la qual lliga amb uns bascs que recull Mª Carmen Basterretxea, per la seua senzillesa i perquè són en nexe amb signes quotidians (com ara, obrir la finestra i el nou dia): “Més breu que la primera és la pregària de l’alba recollida en Conflent.
Obrint la finestra:
‘Beneït sigui el sant dia d’avui.
Beneït sigui el sol,
beneïda sigui la lluna,
beneït sigui el Déu que ens la dóna’.
1937. Maria Sardà.
És l’agraïment que rajava del cor al despertar” (p. 90). Això sí: a un despertar en què intervé lo celestial i lo feminal (tant l’home com la dona hi estan presents).
Altrament, en l’oració “Quan el sol me toca (A)”, com si fos un pare que s’atansa a la cambra a indicar als fills que cal llevar-se, hi ha un tractament pròxim a lo maternal cap al sol (“Solellet”) i la folklorista agrega que, qui li havia recitat els versets, Maria Thués, nata en 1863, “deia la seva pregària de seguida que veia el sol, ‘sigui a la cambra, sigui a la cuina’, deia ella” (p. 90).
El fet que es dedicàs una pregària a coses tan simples, del dia rere dia i, a banda, com un eixart amb la mare, em remembraven que, com deia ma mare respecte dels seus avis (nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), “Es vivia de la terra” i, de la mateixa manera que amb els sants que protegien la terra de les pedregades i de lo que la pogués malmetre, calia ser-los agraïts. Una religiositat matriarcalista, en què els personatges bíblics són terrenals i planers. Fins al punt que, com copsem en “Beneït sigui el sol (C)”, “A Sant Miquel de Llotes, un home de la llei vella, que no sabia de lletra (…), havia guardat d’un passat antic (…). Hi ha com un record d’una creença ancestral, en les pregàries que beneeixen populars el sol” (p. 92).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
