Prosseguint amb l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, copsem signes matriarcalistes, per exemple, en la contalla “El soldat coratjós”. Així, en Josepó Tomasot parteix per a la guerra de Crimea (1853-1856) i “Sa mare li va dir:
Sempre endavant pel bé

Sempre endarrere pel mal” (p. 507).

En revenir de la contesa, troba una casa on l’acullen (p. 507) i en què, “Quan va tocar mitjan nit, es va trobar pres pel braç amb una mà gelada (…). Va veure una ombra que li deia de seguir.

S’emporta la baioneta, segueix l’ombra a la cova” (p. 508).

En resum: com que ell ha seguit les indicacions de la mare, torna cap a casa i rep hospitalitat. A més, el personatge femení va davant i ell ho fa darrere (com en altres relats amb una ombra) i, ben mirat, el condueix cap a la matriu (l’espluga).

Aleshores, la dona (l’ombra) “li signa de treure una pedra. Troba dos gerres: l’una, plena de dobles (…); l’altra, de lluïses. Les toca per mirar si és veritat i torna al llit” (p. 508).

L’endemà, de matí, com que la gent i el capellà consideraven que s’hauria mort (com havia ocorregut als qui ho havien assajat abans), s’atansen a la casa on l’havien rebut i ell els ho conta tot: “Era una ànima que passava pena” (p. 508) perquè no havia aconseguit abans dir a ningú on eren les monedes. Per això, beneficien els dos personatges.

Una altra contalla pareguda a moltes que hem llegit i amb detalls de caire matriarcal és “Conte de la dona grossa”. Un carboner tenia una dona que era grossa i que li diu “Menjaria un peix!

Ell en va a pescar un, de petit.

-Què en faràs de jo? Deixa’m!

El deixa. El peix va dir al carboner:

-Demana’m lo que voldràs.

El carboner ho va anar a dir a la seva dona, qui li digué:

-Vés a li dir que vull un mas amb bèsties, amb mossos, etc.

Ho va anar a dir al peix. Quan va tornar, ja tenia mas en lloc de la carbonera” (p. 509).

En altres paraules, la dona (el peix, animal aquàtic) salva l’home i, de pas, el marit i la muller. A més, la generositat femenina fa que puga prosperar la parella.

Igualment, les decisions finals del matrimoni són preses per la dona, qui comenta al seu home què haurà de demanar al peix.

Al capdavall, l’avarícia els farà romandre en la carbonera per sempre més, després que la muller demanàs ser la mestressa i poder fer la llum solar… quan ella volgués.

La darrera rondalla que recull l’antologia esmentada és “La dona i el peix”, en què, altra vegada, un home (pescaire) tracta bé la dona (un peix) i, a canvi, ella li adoba el camí i l’esdevenidor: “Agafà un peix.

-Per què m’agafes’ -li diu el peix.

-T’agafi per a pa -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs tant de pa com voldràs.

L’home torna a casa. Sobre la taula, hi havia pa i tant com vulguin l’endemà.

Mes la dona li diu:

-Podries demanar carn, pa i companatge!

Ell que torna a la pesca. Agafa un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a carn -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs la carn que voldràs.

(…) Mes la dona li diu:

-Podries demanar vi: que el pa i la carn són difícils d’empassar!

Ell que torna a la pesca. Agafa…” (p. 509).

O siga que la muller mena la casa, ella diu a l’home què han de menester i, com en molts relats, el marit actua d’acord amb les directrius de la dona.

Sobre aquesta narració, direm que fineix amb uns punts suspensius i, per això, podríem afegir que es repeteixen els papers de tots tres (una dona que empara, una que administra i que dicta què ha de fer el seu marit i un home de bon cor).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.