Una altra rondalla amb trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El rector espavilat”. Un capellà que no havia fet mai un sermó n’ha de fer-ne u i “se’n va a passejar pel camp a veure si se li acudia alguna cosa.

Va arribar a un braçal i es va asseure a la vora” (p. 502) i, com que copsa una sargantaneta, se li ocorren uns mots en llatí i en nexe amb la paraula “sargantana”.

Per consegüent, el narrador recorre a uns detalls lligats amb lo femení i presents en altres contalles: un braçal (la séquia i l’aigua) i la vora (ens pot evocar relats en què es prefereix lo que és a un costat).

Ben mirat, entrem en un passatge amb un toc eròtic: “Va tornar cap a casa i, com que ja era hora d’esmorzar, la criada el va portar a taula. Eren dos ous fregits i una sardina” (p. 502), simbòlicament, associats amb els testicles i amb el penis. Llavors, se li ocorre una altra part del sermó (“Ovotus sardinatòrum”).

I, per a rematar, apareix lo escatològic: “Una estoneta després, mig endormiscat, li van vindre ganes d’anar a l’excusat i va pensar: ‘Cagòrum en l’excusòrum. Ja tinc el sermó complet…’..

Eixa vesprada, a la missa, va fer un dels sermons més esbarjosos de la seua vida” (p. 502).

O siga que la figura del mossén, en aquest relat, enllaça amb la tradició autòctona: un home que empelta amb la natura (d’on rep la seua facilitat creativa, és a dir, de la mare), amb lo sexual (els mots corporals fan acte de presència justament en el moment de fer-ho un personatge femení que, altrament, ens evoca narracions, com ara, amb el Rector de Vallfogona) i, al capdavall, amb l’excusat.

Cal dir que el desenvolupament és de caire natural i, àdhuc, com la digestió i com el dia. Com a mostra, la frescor del dia li afavoreix la part creativa i esdevé, poc o molt, abans d’eixir el sol i, per això, hi ha un eixart amb lo tel·lúric i amb lo maternal (la vegetació, encara en una de les fases més fosques del jorn). Després, hi ha una mena de culminació (ell i la criada, com una parella que fa bona pasta). Finalment, cap a la vesprada (i, possiblement, abans del vespre, en què ell devia fer la missa), el mossén amolla la part escatològica.

Finalment, l’acte religiós és realitzat enmig d’un ambient amb “les beates (…) i el rector va eixir d’allò més bé” (p. 502).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.