Un relat amb signes del mateix ram, i compilat per Rafael Beltran, és “El gat per damunt del peu”, el qual figura en altres fonts. Així, “Eren dos xicss que anaven a festejar a la mateixa casa, perquè elles eren germanes” (p. 479) i u dels dos diu a l’altre:

“-Si ens conviden a sopar, quan jo et trepitge el peu, no menges més.

I només es posen a menjar, el gat li passa per damunt del peu i ell pensa:

-Ja m’ha tocat; això és que vol que no menge més” (p. 479).

Sobre açò, cal dir que hi ha contalles en què el gat és associat a la dona, principalment, si, com ara, apareix un personatge que és bruixa o que representa el dimoni. Ací, simbòlicament, la dona és per damunt de l’home (ella l’aixafa, però no com a senyal d’humiliació).

Quan els dos xics se’n van a dormir i sojornen en un llit (van empeltats), li diu:

“-Tu, per què m’has tocat el peu tan prompte?

-Jo? Si no te l’he tocat!. Deu haver estat el gat, que et deu haver passat per damunt del peu.

I ara, jo, ¿què he de fer, amb la fam que tinc?

-Allí, a l’armari, jo he vist que, a l’àvia, li han sobrat unes poques farinetes. Vés i tiba’t i dus-me’n, a mi, un grapat” (p. 479).

Com molt bé reflecteix aquest passatge, hi ha un repartiment de papers, com si calgués que cada u dels dos comptàs amb l’altre: 1) el decidit, el sortós, el suggeridor, el creatiu, qui porta la iniciativa… i 2) el reservat, el malaurat, l’aprenent, el seguidor…

Tot seguit, hi ha una escena en un moment d’obscuritat i, llavors, és quan apareix l’àvia:

“Va i es va tibar i n’agafa un grapat, però, com que anava a fosques, es va enganyar de cambra, es va anar a la de l’àvia. I l’àvia dormia i bufava:
-Jas…!

-No bufes, que ja són gelades!

 I l’àvia, vinga bufar.

La destapa i li les endinya a les anques, i l’àvia diu:

-Ai!, ai! Açò què ha estat?” (pp. 479-480).

En aquestes línies, l’escrit passa a ser eròtic i hi ha detalls que ho plasmen: 1) les farinetes (puix que la farina lliga amb l’acte de fotre), 2) el fet que l’home entre a la cambra i que hi despulle la dona, 3) les anques (mot que ens podria evocar el refrany “Aixeca l’anca, que t’hi endinyo la palanca”) i 4) la resposta de la velleta.

Resulta interessant indicar que aquesta variant, la qual havia restat inèdita anteriorment, fou arreplegada en el 2004 i que és un altre exemple de canvi de papers: l’home s’endinsa i, com aquell qui diu, ataca; no hi ha un pacte proposat per l’anciana. Parlem d’un registre fet en el segle XXI i no, com ara, en els anys seixanta i setanta del segle XX en la Mallorca en què Gabriel Janer Manila recollia cançons eròtiques: hi ha una diferència de més de vint-i-cinc anys i de valors culturals, dues coses que hauríem de tenir present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.