Prosseguint amb l’antologia esmentada, en la narració “La serp de set caps”, amb versions semblants i d’indrets diferents, capim signes matriarcalistes, per exemple, l’actitud de la mare (encara que només al principi i al capdavall) i que la seua manera de relacionar-se amb el fill li farà costat. En una vila, hi havia una serp i “El rei va manar fer una crida per donar una bona recompensa: aquell qui la matara, es casaria amb la princesa.

Un xic molt pobret que vivia amb sa mare” (p. 147) demanà una dia a sa marona:

“-Mare: i si jo ho intente i mate la serp? No perd res i, si la mate, puc casar-me amb la princesa” (p. 147).

La mare, encara que ho considerava impossible, no li respon que no, ni li ho desaprova. És més: l’endemà, el xic “se n’anà per la muntanya a cercar la serp i, a mitjan camí, es trobà amb un vellet que li demanà:
-On vas tan de pressa?

El xic li va explicar:

-Me’n vaig a cercar la serp dels set caps (…).

L’home va sentir pena del xic perquè el veia poc preparat i perquè, fins ara, no havia aconseguit ningú matar-la. I li donà un consell:

-Tots els que van a matar la serp s’esperen que tanque els ulls (…). Tu, el que has de fer és esperar que tinga els ulls oberts i, aleshores, tallar-li els caps.

El xic li va fer cas” (p. 147).

La interpretació d’aquests passatges inclou l’empelt entre l’ancià amb molta vida i el jove, encara que, tradicionalment, la saviesa vaja lligada amb una provecta o bé amb un personatge femení. A banda, el xicot té per bé les indicacions de l’home. I, quant a la serpent (símbol de la dona, de la maternitat i de lo tel·lúric) i als ulls, té una explicació: els ulls li romanen oberts durant la nit (moment del dia en nexe amb lo feminal) i, en canvi, de matí i a migdia, els tanca (simbòlicament, són els moments més masculins del jorn).

En un passatge immediat, el minyó talla les llengües dels caps, però no els caps, i se les alça en un mocadoret. Nogensmenys, “un rodamón li va descobrir els set caps i, assabentat de la recompensa (…), li’ls va furtar.

A l’endemà, el rodamón es presentà al palau (…). La princesa es va espantar de veure’l tan vell i tan brut. Però el rei va manar que allò que havia promés s’havia de complir, de manera que ella es va casar amb ell” (p. 147). Per consegüent, la filla del monarca se centra en lo més exterior, mentres que el sobirà a ser home de paraula i evoca la dita “Paraula de rei no pot mentir”.

Ara bé: a mitjan festa (organitzada pel rei),  “va acudir el xic que, de veritat, havia matat la serp. Es va presentar davant el rei i li va demanar” (p. 147) com sabia que l’home que li havia dut els set caps era qui havia mort la serpent i, ben mirat, li agrega: “Jo li promet que jo sóc l’autor de la matança” (p. 148).

Llavors, com que el monarca ha de ser motiu d’exemple per al poble, l’al·lot li diu:

“-Obriu les boques dels caps i veureu com no tenen llengua.

Així ho va fer el mateix rei per assegurar-se i, aleshores, ell va traure el mocador de la butxaca i va mostrar les set llengües i va explicar que ell va ser qui la va matar” (p. 148).

En acabant, “La princesa es va alegrar molt perquè este xic era jove, sabut, trempat i valent” (p. 148). En altres paraules, la fadrina no s’inclina per la força, sinó que, com ara, inclou la saviesa (la primera intervenció al rei i, tot seguit, la qüestió que presenta al cap d’estat).

Finalment, “Prompte es va celebrar el casament i la mare del xic també va anar a viure al palau” (p. 148) i, així, el fill agraeix què la mare li hagués permés anar a cal sobirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.