Prosseguint amb l’antologia de Rafael Beltran, en la contalla “La raboseta, el rabosot i el formatge”, ben estesa, hi ha trets considerables: així, no és la dona que enganya l’home, sinó que, si de cas, ho fa com a resposta a una mala passada que ell li havia fet abans, una diferència interessant. I més: ella lliga amb la frase valenciana “Pensat i fet” (en primer lloc, es pensa i, després, s’actua), mentres que ell n’obra en línia amb la castellana “Dicho y hecho” (més aïna, impulsiu): “Una nit, la raboseta anava pel camp i, en això, s’abocà a un pou. Llavors, cregué veure-hi un formatge dins l’aigua. Per comprovar-ho, va tirar una pedra a l’aigua. Es va adonar, tot seguit, que es tractava del reflex de la lluna plena” (p. 97). Nit, pou, formatge (cercle i llet), aigua, pedra, lluna…

“Aleshores, la sagaç raboseta es prometé fer una mala jugada al rabosot, el qual la nit anterior li havia furtat de la boca una gallina” (p. 97).

Quan el troba, li fa una proposició:

“-Rabosot: jo sé on hi ha un formatge. Anem-hi i ens el partirem.

-Bo! No perdem temps, que la fam em pessiga l’estòmac.

(…) Amb quatre camallades, doncs, van arribar al pou. La raboseta assenyalà el reflex de la lluna:

(…) -Xé! Sí. I ben gros que és! -exclamà l’altre, en mirar l’interior del pou” (p. 97).

El 12 d’abril del 2026, mentres escrivia sobre aquesta narració, vaig capir que, així com el rabosot és prim (i anava unit a la idea de llibertat i a la de cercar), la guineu ho feia amb la d’abundància (puix que ella és qui li comenta de repartir, fet que indicaria que la guilla sí que en té a donar, a diferència del personatge masculí, més en línia amb la figura del captaire).

Passa que “El rabosot, egoista com sempre, va pensar fer-se amb el formatge i no donar-ne ni un bocí a la raboseta. Tot seguit, doncs, es va llançar a l’aigua: Xop! És clar, després de la  cabussada, va restar decebut” (p. 97).

Al capdavall, la guineu li va fer la raó:

“-Ets més babau que una col. Això t’ha passat per tal que escarmes i, una altra volta, no sigues tan avariciós” (p. 97).

Tocant a la rondalla “La raboseta bordeta i el rabosot bacorot”, de la mateixa corda i en l’esmentat  “Rondalles populars valencianes”, la qual empelta amb relats en què la dona evita segar i en què ell porta la càrrega de la faena que haurien de fer entre tots dos. El simbolisme de cada animal és paregut al tradicional: ell, càndid; ella, deixondida. Així, “El rabosot era molt fartó; i la raboseta, en canvi, menjava molt poquet. Com que ell estava mig desmaiat, ella va dir al rabosot:

-Saps què podríem fer? Ara que estan tots a la missa (…) i que les dones deuen tenir l’olla al foc, tu vas i fas repicar les campanes i jo entraré per la xemeneia d’una casa , furtaré el dinar, el duré ací i ens el menjarem” (p. 98).

Més avall, la font original plasma que “la raboseta, molt més astuta que el rabosot, era qui s’encarregava de preparar les coses; i ell, molt més soca que ella, feia el que, a ella, li passava pel cap” (p. 98), mots que remarque en negreta i que connecten amb refranys i amb comentaris que ens han fet. Com a mostra, molt avançada la contarella, hi ha un fragment que diu que ambdós passen just a prop d’una bassa i que ell li demana:

“-On vols que ens posem, raboseta?

-Ací, damunt de la paret de la bassa, rabossot” (p. 99).

Enllaçant amb la paret, direm que solen ser de pedra i de fang, dos materials “femenins”; a més, el fet que romanguen damunt, expressa que, si més no, ho devien fer en pla, detall que connecta amb el simbolisme de la dona (així com, en Nepal, la part superior del pal a què és lligada l’elefanta… és horitzontal, mentres que del tronc vinculat amb l’elefant mascle, ho fa en punta i mirant cap al cel).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.