Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.
I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.
Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.
Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.
(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.
(…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.
Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.
A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).
Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.
(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.
(…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).
Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
