Una altra contalla recollida en el l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, la qual ens evoca la del frare que s’emprava per a calfar els llits, és “Sa passada des fogons”. “Abans, anaven molt a Alger i ho féu una xica d’ací que no coneixia molt aqueixa ciutat. I li va dir, s’ama:
-Hui heu de netejar es fogons.
(Per dir ‘foguers’, deien ‘fogons’). I aquella xica, doncs bé, se’na va anar en amo allà i, un dia de tants, diu que li va dir s’ama:
-Escolteu: hui rentareu es fogons -o siga, els foguers-.
I aquella joveneta li respon:
-Mireu, senyoreta: a vós, vos el rentaré; però, a s’amo, no” (p. 195), és a dir, que no rentaria l’anus de l’home.
Un altre relat arreplegat pel folklorista tarbener i en què es reflecteix la filosofia de la terra i la castellana (simbolitzada per una mestra que parla en castellà), és “La contarella de Gines”. “En Gines, un llogaret de la vila valenciana de Guadalest, una mestra de la vila hi venia amb un autobús (la callosina) i havien d’anar a cercar-la baix de la carretera. La senyoreta era molt fina.
Llavors, hi havien enviat un home de la vila, qui anava amb una haca, perquè hi muntara la mestra. En arribar-hi la dona, ell li diu:
-I bé, senyora mestra, que vinc a arreplegar-la.
I ella, en veure l’haca,… pum!, agafa amb un bot i hi munta. En muntar, la faldeta se li va muntar al coll, i la pobra dona no duia baix pantalonets. Aleshores, la dona, tota fina, diu en castellà:
-Heu vist la meua lleugeresa?
Tot seguit, sense embuts, li respon el de Gines:
-Senyora mestra: ací, en Gines, diem ‘la bacora’” (p. 196).
Així, a més del repartiment de papers simbòlics (un escrit del segle XIX, a què accedírem, ja posava que ni lo políticament correcte, ni l’actuar segons les modes, eren propis de terres catalanoparlants), la dona és damunt de l’home (puix que ella és qui munta dalt del cavall). Quant al de Gines, li parla amb vocabulari popular de la terra (en aquest cas, d’un animal femení que, igualment, vol dir les parts genitals externes de la dona).
Passant a la narració eròtica “El berimbell”, és a dir, el garbell, enllaça amb els versos musicals, ben populars en el País Valencià, que diuen que “La balladora, quan balla, / sempre mira el ballador: / si li penja o no li penja / la punta del mocador” (en la versió del folklorista Francesc Martínez i Martínez, 1866-1946, “La llauradora,…”). Unes quantes persones eren en una era i una dona veu que “passa un home amb un cavall i ell li diu:
-Bon dia!, sa bona dona i es derindell.
I ella li respon:
-Bon dia!, bon cavaller i lo que vos penja.
I ell li fa una qüestió:
-¿Em voleu vendre dues lliures pes pelut que porte enmig de ses cames?” (p. 197).
Al capdavall, el narrador fa un aclariment i, a la fi, diu a qui escolta el relat: “’Lo que li penja’ és s’espasa, que li penjava. (…) I, què era lo que hi duia? Era es cavall” (p. 197). I, com que “espasa” (recta) representa el penis i, altrament, el cap de cavall s’assembla al membre viril, tots dos són la mateixa part del cos (el segon mot, com a eufemisme de “carall”).
En qualsevol cas, la dona és qui triarà si acceptarà l’home, no ell si ho farà amb la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
