Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El pare se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: donar-li el fill el dia que faça vint anys.

Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:

“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?

-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.

Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:

-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.

Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la dona i mare.

En la segona part del relat, el pare i el fill travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.

Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.

En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver fet el ritu de pas de xiquet a jove.

Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):

“-Mira, lleó: tu, esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, totes els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.

Trobaren tant encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.

A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la mare amb el nen de pocs anys.

En la quarta part, aplega el minyó aplega a l’indret a què es menava i hi “troba la noia petita, que l’esperava, i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).

Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.

En l’apartat cinqué, el noi i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.