Una altra facècia eròtica en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’esmentada obra sobre el Carxe, és “Els sords”. Una dona diu al marit que se’n vaja a la carnisseria i que li’n porte una miqueta de carn. Passa que ell veu un home a qui li devia i, quan el marit aplega a casa, la dona li demana “Però, xe, ¿què no m’has portat carn? (…).

La dona se’n va i ho diu a la filla, que almorzava” (pp. 151-152) i li respon la xica.

Més avant, “Se’n va la filla a on era l’àvia, també almorzant. I diu:

-Mireu, àvia, lo que ha fet mon pare: m’ha eixit un nóvio i, perquè diu que era viudo, no l’ha volgut. I jo li he dit que, viudo o fadrí, jo li haguera dit que sí.

I li respon l’àvia: -Sí, filla, sí: un traguet, encara que haguera sigut agret” (p. 152).

Altra vegada, les dones tenen espenta, són arriscades i, fins i tot, més obertes (àdhuc, en lo sexual, com ho copsem, entre d’altres coses, en el comentari de l’anciana).

Un altre relat eròtic, en una facècia en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “A resar un Parenostre”. Una dona que era viuda “anava tots els dies al cementeri a resar un Parenostre al marit. I li pixava. El soterrador li crida l’atenció i li diu:

-Senyora: està bé que aneu a resar al marit, però, com a mínim, no pixeu aquí.

Llavors, li respon la dona: -Home! Ja que no pot menjar-se-la, que es bega el brou” (pp. 152-153). Per tant, la dona recorda l’home, s’acosta a ell i el subministra. Afegirem que, a banda, en aquest passatge, també copsem la importància que té la terra en les cultures matriarcalistes, ja que l’escena no es centra de la terra al cel, sinó d’una persona que viu (la dona) amb la terra.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “La plaça dels bous”. Començarem dient que el bou, si més no, en la cultura popular, representa el penis. “Un dia, una parella de nóvios, matrimoni i la sogra van a la plaça de bous. Els dos jóvens s’asseuen al meu costat i la vella resta de peus. I li diu el nóvio:

-Però, ¿què feu, ahí, de peus?

-I, ¿a on em seuré?

Diu el jove: -Mireu. Asseieu-vos aquí damunt.

La velleta s’asseu damunt del xic jove i, de tant en tant, feia la vella:

-Olé!

(…) I la filla diu:

-Mireu, ma mare! Encara no hi han eixit els bous i no para de dir ‘¡Olé, guapa!’. Doncs, si està com si no estiguera bona.

Aleshores, li respon: -Sí, filla. ¡Però és que la mare ja porta, almenys, tres estocades!” (p. 153).

Per consegüent, aquest relat enllaça amb un tret que veiem en moltes dones nascudes abans de 1920: que, tot i l’edat, encara tenien molta espenta. Adduirem que una estocada és un colp ferm amb el penis durant l’acte sexual.

En el relat següent, “Vols una costelleta?”,  en el mateix llibre sobre el Carxe, una mare veu que la filla estava descolorida. Llavors, li demana si vol una costelleta i, en acabant, un ouet, però ella li diu que no. Tot seguit, la dona comenta a la jove:

“-Vols un nóvio?

I la xica li diu: -Mare: això sí. Això sí que m’agrada, a mi. Això sí!” (p. 153) i, així, tant la mare com la filla tenen una visió oberta i positiva de la sexualitat, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que és un tema que tracten obertament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.