Rondalles del Pallars en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll.

En aquesta obra, on podem trobar rondalles del Pallars (Catalunya) recopilades per Pep Coll, hi ha un pròleg que, com ens escrigué Josep Coll Martí (l’autor) en un correu electrònic del 16 de desembre del 2022, “el capellà de la introducció és un personatge de ficció que em va servir de recurs literari”, el rector Serafí Planesdemunt. En qualsevol cas, copsem el matriarcalisme en la figura del mossèn i de “la vella Casa Rectoral” (p. 7). Així, com escriu Pep Coll, “una tarda vaig descobrir a les golfes un petit tresor. Es tractava d’un plec de papers enrotllats i lligats amb un cordill. Un cop deslligats, vaig poder comprovar que aquests paperots no tenien ‘sants’ i que més aviat semblaven cartes velles” (pp. 7-8).

Més avant, afig que “Aquest plec de paperassa és format per 107 fulls (…). L’escriptura (…) és perfectament llegible. Tal com explica el primer full, es tracta d’una carta que mossèn Serafí contestà a un amic, també sacerdot (…). Aquest capellà (…) havia escrit anteriorment al Rector de Pessonada[1], demanant-li que li enviés llegendes tradicionals perquè feia una recopilació de material folklòric de Catalunya” (p. 8). Cal dir que, en aquest sentit, moltes vegades, els capellans eren persones que, a més de viure en una població, estaven molt en línia amb el matriarcalisme del Poble i que això es reflecteix en aquestes paraules. Igualment, ve reforçat en posar Pep Coll que “Els actuals padrins de Pessonada recorden encara els seus sermons, senzills i planers, molt sovint il·lustrats amb exemples de la natura i amb rondalles” (p. 9) i amb “un coneixement geogràfic i dialectal tan profund de la nostra comarca” (p. 9).

Tot seguit, l’autor addueix “La nostra tasca ha consistit, doncs, a transcriure literalment de l’original la seua llarga epístola. Transcripció fins i tot ortogràfica, ja que el rector de Pessonada demostra tenir un domini de la normativa catalana” (p. 9). I, així, es capta una persona tan oberta a les noves tendències (en lo cultural, en lo lingüístic i a la normativa proposada per Pompeu Fabra en 1913 i ràpidament adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans) com també a la terra i al Poble: “li havien infós un gran amor a la terra i a la llengua” (p. 10).

Al capdavall, veiem que el rector Serafí Planesdemunt, el 31 de juliol de 1936, respon al seu amic, entre altres coses: “em proposaves de col·laborar com a corresponsal en la teua empresa de recollida de material folklòric. Vaig acceptar gustosament (…) i ara et trameto ja definitivament els fruits del meu treball” (p. 10) i li afig que li fa una breu introducció explicativa per a cada secció de què li aporta rondalles com també “anotacions i aclariments d’un modest coneixedor del país, com a impressions d’un afeccionat al folklore (…) en aquest palau (…) de les nostres llegendes que tu has començat a bastir” (p. 11).

Cal comentar que, en el primer grapat, el capellà indica a l’amic que els àrabs són “els qui més empremtes han deixat en la memòria col·lectiva” (p. 19) i, més encara, en la segona rondalla d’aquest grapat, “La morisca”, en què veiem que els moros demanaven “el tribut anual d’una donzella.

Aquell any tocava endur-se’n la filla del batlle de Gerri: una eixorivida xicota, galantejada per tots els mossos del Pla de Corts. La noia (…) va planejar una meravellosa estratègia i l’exposà al (…) veïnat:

-Ells tenen la força, però nosaltres tenim la intel·ligència i l’ajuda de Déu Nostre Senyor!

(…) Al veure’m sola i indefensa, seran incapaços de negar-me la meua última voluntat: dansar davant del meu poble. Mentrestant, vosaltres us haureu amagat darrere les finestres, portes i balcons, amb tota mena d’atuells sorollosos. Quan faça una estona que jo haja començat a ballar tota sola (…), demanaré al capitost que m’acompanye en la dansa” (pp. 25-26). I, així, captem que la jove proposa amb molta espenta, que fa de cap de colla i, a més, que introdueix la dansa, una part de la vida vinculada amb el matriarcalisme.

A continuació, la jove els indica “Jo sempre ballaré amb la punta dels peus, sense tocar el taló a terra. En el moment en què el moro estiga més absort amb la dansa, picaré un bon cop de taló a terra” (p. 26). Per consegüent, la dona actua tocant els peus a terra, amb agilitat i, igualment, amb força (el colp de taló a terra).

Finalment, veiem que els habitants accepten la proposta de la jove i que “L’estratègia va sortir tal com s’havia planejat” (p. 26). D’aquest relat, s’extrau un altre fet: en les zones de muntanya i en les poblacions rurals, la dona té un paper molt important i ocupa càrrecs, com ara, el de cap de colla, de líder i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Poble català pertanyent al terme de Conca de Dalt, de la comarca del Pallars Jussà.