Prosseguint amb “Rondalla de don Nicora”,  del llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, el rei, quan la filla és en la nau, com que sap que don Nicora no és de sang reial, ho desaprova i, malgrat que ella li comenta que “és mon marit; havem esposat des del primer moment” (p. 32), el monarca ordena al seu confident que la tanque al fons de la torre (p. 32), on una dona, cada dia, “li dabaixava el menjar” (p. 33).

Mentrestant, en línia amb la burgesia del segle XIX, don Nicora, en sa casa, “s’ha fet una gran llibreria i estava sempre estudiant de missioner. Després de dos anys d’estudi, (…) s’és vestit de missionista i anava per tots els països a predicar” (p. 33). Resulta curiós que, al mateix temps que ella resta closa en la torre, ell es dedique als estudis… de missioner. Podríem pensar en una mena de penitència per part dels dos, així com, més d’una bagassa primerenca, passava a un convent. I, a banda, hi ha una altra interpretació possible: a més que moltes persones estudiaven en el seminari (l’avi patern de mon pare, l’avi Silvino, ho feu i, quan trobà una nuvieta, decidí deixar-s’ho), també n’hi havia que, com podem llegir més avant, es dedicaven a evangelitzar. Potser, per això, diu que “Era ja un any que ell feia aqueixa vida, anant d’un país a l’altre, en companyia d’un llec[1]. Finalment, va al país on era la princesa i el rei, que ha entès que aqueix era un home sant, l’ha cridat per veure si en pogués treure a la filla la idea de don Nicora” (p. 33).

Aquest passatge és semblant a u de la rondalla “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, perquè copsem que, malgrat que el rei ha tancat la filla, no aconsegueix que ella claudique del seu propòsit (p. 33). Aleshores, el missioner (don Nicora) comenta al monarca: “-Deixi fer a mi, que jo la convertiré”. Tot seguit, el fill de comerciants entra a la torre, abraça la princesa i li diu: ‘-Quant he fet per veure’t, muller mia!’” (p. 33).

En acabant, don Nicora despulla el llec i li passa la roba d’aquell a la filla del rei, i “se són anats al port, on els esperava el vapor d’ell i, després, són partits” (p. 33). A banda, la reina s’ha confessat amb el missioner i s’ha penedit i, en un passatge immediat, la dama de cort es troba que, en la torre, hi ha un home vestit de dona: el llec (p. 33).

Llavors, el rei copsa que el missioner era don Nicora i, així, ordena un edicte, perquè volia veure, de nou, la princesa: “’que, en qualque lloc es trobi, que vengui, que jo la perdon, que don paraula de rei’.

Després, són partits quatre vapors per tots els països” (p. 34) i, una vegada més, la dona és qui primer es reporta de la dicta del monarca: “Alhora, diu al marit que ella volia veure el pare, que hi anessin, que els havia dat paraula de rei” (p. 34).

I així ho fan, és a dir, ella aconsegueix que don Nicora també faça camí cap a la cort. I, com un signe més de matriarcalisme, llegim que “Van a la cort, se són gitats tots dos als peus del llit del rei, demanant-li perdó. Alhora, el pare se’ls ha besats tots dos i que els perdonava, i que deixava tots els béns a la filla[2] i que ella era l’hereva i, a don Nicora, li ha dat el títol de duc” (p. 34).

Al moment, el monarca abraça els dos jóvens, els dona la benedicció i mor. Ells dos li ploren i “se són estats a viure a la cort” (p. 34) i, així, la filla passa a fer de reina i de cap d’estat, mentres que el duc pren un paper secundari però no insignificant, de la mateixa manera que la burgesia de l’època també accedia a càrrecs de poder importants, àdhuc, en estats monàrquics. I, òbviament, la filla del rei ha reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Que no domina una matèria; que encara no és eclesiàstic.

[2] La princesa, no sols heretarà el regne sinó que, igualment, portarà ella els béns que li traspassa son pare, és a dir, el rei. Un detall més de matriarcalisme.