Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona és qui dicta què farà l’home (tant si és un fill, com si és el marit), que la dona actua amb molta espenta i amb diligència és “Es ciurons que tornaren minyons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona que cuinava ciurons (cigrons), que era casada i que no tenia cap fill, un dia, mentres cuinava, arriba a dir:

“-Mal tornassin minyons, ja que no en tenim cap!

Hi tornaren i ja es posen a córrer i a borinejar” (p. 115).

I la dona, immediatament, agafa la granera i es posa a encalçar-los per arrambar-los-ho i se’n salva u, el qual, des de dins del forat, li diu que si no li havia de pegar, ell n’eixiria. La dona, com que copsa que el ciuró actua amb molta espenta, li arriba a dir:

“-Surt, idò!, i duràs es dinar a ton pare” (p. 116) i, per tant, veiem que la dona prefereix persones de la seua corda i que, a més, està molt oberta.

Aleshores, “Sortí tot xerevel·lo aquell minyó com un ciuró.

Aquella dona li dóna es dinar pes seu home i li diu:

-Te’n vas a tal terra, que ton pare hi llaura, i li diràs sense acovardar-te poc ni gens: ‘Sa mà a besar, mon pare! Aquí on em veis, per un mot de ma mare, som un minyó com un ciuró i vós sou mon pare. Ma mare m’envia a dur-vos es dinar’. Hala, si expediu, ara” (p. 116). Per tant, és la dona qui dicta què faran el ciuró i l’home, com s’ha de presentar el ciuró a l’home (el marit) i què li ha de dir. O siga, que es fa lo que vol la dona.

A més, en la mateixa línia, li afig la mare: “Hala, idò, toca soletes! I no faces gens de torniola pes camí.

Es minyó com un ciuró, (…) al punt, fonc en aquella terra” (p. 116), saluda son pare, el pare es gira i veu que s’acostava cap a ell i copsa lo que li diu el cigró (p. 116), un fill eixerit i que, per mitjà d’una cançó eròtica, plasma la manera d’actuar de la mare i de moltes dones en la cultura matriarcalista:

“Mu mare, casar, casar!

Que es partits no vénen sempre!

Com s’escudella és calenta,

no la deixeu refredar” (p. 118).

Un poc després, el pare li dona la mà a besar (p. 118) i, així, s’obri al fill, a qui, a més d’ensenyar-li una cançó, li plasma com és el ciuró: “som petit, som ardit” (p. 118). El ciuró, que actua molt eixerit, s’acosta al pare, per a escudellar-se ambdós i, al moment, es van a pasturar els bous. Però, com que el fill s’atansa tant als bous, un bou pega llepada i s’engul el xiquet (p. 119).

Llavors, el minyó comenta a son pare que se l’ha engolit el bou i com haurà d’actuar l’home per a que el fill puga eixir-ne: “com vegeu que li va a amollar, parau amb una senalla i, en caure es raig de beines, jo sortiré (…) i cauré dins sa senalla” (p. 119). L’home fa lo que li ha indicat el ciuró, i el fill n’ix amb molta espenta “i ben etxerevit” (p. 119).

El pare renta el ciuró, i el fill, immediatament, li comenta que no s’hi arrimarà més a on pasturen els bous i, sobretot, “ho va fer sempre de tot per servir son pare i sa mare tan bé com sabia. I son pare i sa mare, ja ho crec, estaven tot baves amb aquell minyó com un ciuró” (p. 120). I, així, veiem que hi havia bona harmonia en la casa, entre els pares i el fill, de la mateixa manera que, en moltes cases i fora del nucli familiar, també hi ha hagut i ens han plasmat ahir i hui en Facebook.

A més, també es reflecteix que la dona actua ràpidament, que és molt oberta, molt forta i que porta la iniciativa, trets que van molt en línia, com ara, amb comentaris de ma mare respecte a les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX), i amb els plasmats en Internet i referits a moltes dones també nascudes abans de 1920 .

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.