Arxiu mensual: agost de 2026

Fills que tornaven a ca la mare

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre fills que tornaven a ca la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 d’agost del 2026 i posteriorment comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Si restaven vidus o divorciats» (Octavi Font Ten), «No. Abans, no solia passar. Ara, sí» (Àngels Sanas Corcoy), «No, mai» (Emili Rodríguez Bernabeu), «No, perquè l’àvia sempre deia ‘Si us caseu o aneu a fora de la vila,… a casa, només en celebracions'» (Lydia Quera), «No. A les cases pairals, no hi tornaven; i, si no es casaven, no en sortien» (Margarita Pou Marfany), «Ho desconec» (Xec Riudavets Cavaller), «No solien tornar-hi.

La iaia tenia un germà el qual se’n va anar i no van saber mai més res de la seva persona.

I ara: alguns, se’n van tard; altres, no en parteixen. I molts, hi tornen: sigui per treball, sigui per separacions, etc.» (Àngels Benaiges Martí), «No es va escaure» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Doncs no els semblava gens malament. Suposo que el seny de pertinença era més fort que ara. Sempre deien que, com a casa i amb els teus, enlloc. I el fet de tornar, no el criticaven, ben el contrari» (Àngel Blanch Picanyol), a qui escriguí «Sobre eixe sentiment, hui he parlat amb ma mare i li he dit que, a vegades, és el retorn dels fills que han passat a ‘ser un home’ (o a ‘ser una dona’) i que, en més d’un relat, s’emporten els pares allà on ells passaran a viure com a adults. En el fons, és com continuar en relació amb la terra, amb la mare. I, de pas, com un signe d’agraïment»; «No sé res» (Lurdes Closa), «Noo. No varen dir mai res, ni ho varen mencionar. Una vegada vaig estar-hi a punt i la mare i el pare em varen dir ‘Aquí tens casa teva, però, primerament, resol els problemes. Se’t va avisar'» (Montserrat Cortadella), «Suposo que, quan tenien els nens ben petits o perquè eren grans i estaven sols, potser sí que havien tornat a casa. En la meva família, no havia passat això» (Maria Dolors Sala Torras), «No record… Si bé era un fet, que jo no record haver vist o haver sentit» (Maria Galmés Mascaró), «D’això, no n’he sentit dir res. Lo únic que, quan es casaven i era fill únic, se n’anaven a viure a casa dels pares d’ell. I sé que, per a alguna xica, era un calvari conviure amb la sogra» (Reme Canet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

«Si vols que la dona et vullga», matriarcalisme en música vernacla

General

«Cara a la galeria, manaria l’home; però, en la majoria de llars, no. I ara això passa més”.

Abans de continuar amb el seu escrit, inclourem la publicació que ens remeté el 13 de novembre del 2020, en la part musical:

«Si vols que la dona et vullga,

no tingues que dir-li res:

deixa-li fer lo que vullga,

dóna-li tots els diners.

 

Si et cases amb una lletja,

compra’t una casa gran,

perquè, si és xicoteta,

la tindràs sempre davant».

 

En acabant, Francesc Espert Arnandis posava: “I qui no vullga veure-ho, és cego o té el trellat justet per a passar el dia. Fem ideologia fins del cant tradicional.

Així ens va…”.

 Tot seguit, ens en reportava amb una altra:

“La xica que es fa rogeta,

a les festes d’Oriol,

ja té la gabieta feta

i li falta el verderol[1]”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El verderol, que és un ocell, ací és una metàfora del penis. Quant a aquesta cançó, com que, entre d’altres coses, li preguntí on estava Oriol, em respongué “Doncs, Oriol, no ho sé. Tin en compte que són cançons que m’han ensenyat persones majors, i d’oïda. És el cantar del poble i, a vegades, del tu a tu perd alguna cosa”.

Xiquetes que passen a l’adolescència, en grup i velles que les emparen

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que hi ha en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), és “Un pobre home…”. Així, un pobre home es guanyava la vida com a llenyater i “Un dia, sense dir res, deixa la dona a casa amb els tres nens més petits i es va fer seguir les tres filles: l’Eulàlia, la Roberta i la Finota. Les va menar molt lluny, en una contrada que no coneixien, i les deixà en un alzinar” (p. 455) i ho fa amb el pa que hi havia en casa perquè, “així, no es moririen de gana el temps de s’espavilar per a trobar recer” (p. 455). Com podem veure, el narrador associa la dona amb la protecció cap als més febles (ací, els xiquets) i la fortalesa va lligada a les xiques, en qui el marit, encara que les deixa, confia que sabran valer-se per elles mateixes per a tirar avant. A més, les considera deixondides, preparades per a la vida.

Cal dir que, en aquest paràgraf, els personatges més menuts són masculins i que els que podríem dir més voluminosos i amb més anys són femenins, un detall que apareix en més d’una contalla de tradició catalana.

Més avant, les xiques veuen que el pare no fa acte de presència (potser perquè totes tres, d’alguna manera, entren en l’adolescència i perquè la més gran passa a la joventut) i, de fet, ell ja no figura més en el relat. Llavors, en un bosc espés, la germana més petita (na Finota), qui farà de capitana, “digué que calia al mig de la clariana fer un clot i que sembrés un aglà que li havia donat la seva padrina, en cas de necessitat.

Vet aquí que, de l’aglà, en surt a tot arreu un arbre que, amb un ruixat i, després, amb el sol calent de fi de tarda, es posa a créixer, talment que fou l’arbre més alt del bosc. Cal dir que la padrina era bruixota per a tenir tal aglà” (p. 455).

Per tant, com a resultat de l’eixart entre les xiques (la jovenesa) i l’àvia (la vellesa), entre l’aigua (necessària perquè puga arrelar un arbre en la terra i tenir vida) i el sol (el qual facilita que cresca la vegetació),… totes tres van amunt. Agregarem que, tot seguit, el relator fa una mena d’agraïment al paper de la velleta.

En acabant, la germana gran i la mitjana s’encamen al roure, però, altra vegada, la més xiqueta (na Finota) és qui adoba la situació: “La Finota, la més petita i la més eixerida, s’encama al roure, arriba al bell cim de l’alta branca i diu:

-Jo veig rama i cel i ocells i, allà, una claror.

-‘Doncs, anem-hi’ -diuen les germanes.

Tot caminant, van arribar on hi havia la claror.

 

Era el castell del gegant” (p. 455).

És per això que, per una banda, qui fa de líder (na Finota), exerceix de cap de colla i, altrament, les altres la reforcen i les accions són fetes conjuntament, motiu pel qual la gran i la mitjana responen com qui acull bé lo que ha exposat el més avançat i, ben mirat, accepten la figura del caporal. Aquests tractes són signes matriarcalistes junt amb el detall que, no per tenir més anys, el més gran dirigeix l’equip, sinó el més preparat i que, alhora, és més aprovat pel col·lectiu. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura catalana entre àvies i xiquetes

General, , , , ,

Una altra font en què s’exposa molt el paper de l’àvia (o padrina) com a transmissora de la cultura tradicional és el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la catalana Simona Gay (1898-1969), per exemple, en la rondalla “La Melis”, narració que s’atansa a un escrit de caire biogràfic. En qualsevol cas, potser representa part de la vida en els anys trenta del segle XX, quan, possiblement, fos escrita. Així, “La Melis, a deu anys, òrfena de pare i de mare, s’estava amb la padrina Guideta, tia del seu pare, en una vila petita al peu dels Aspres. La padrina havia restat viuda encara jove. Ara, vella, feia sempre goig de la veure, alta i prima, cara fina i ulls blaus sota la cofa blanca (…). S ‘estimava la Melis com si fos la seva néta i no la podia enviar per a anar a l’escola que era a dues llegües de camí. Si només la podia ensenyar per a tots els treballs de casa. La Melis aprengué molt de la padrina, qui era entesa en tot i tenia la memòria fresca dels qui no saben de lletra. Ara una pregària, ara una rondalla, ara una cançó” (p. 453).

Aquest enllaçament entre ambdues (la gran i la petita) es manifesta en els animalets de casa: “La Melis seguia la Guideta a la parraguera on guardava unes quantes gallines, el dematí els hi donava vol en el pati i, a la tarda, la Melis els hi gitava el gra i arreplegaven els ous. Abans de nit entrada, les tancaven en el joquiner. Tot semblava festa per a la nena” (p. 453).

Altrament, la noieta jugava en ca la padrina Guideta: “Amb els altres mainatges, es feien als amagats o jugava al palet, mes li agradava més d’anar a rentar al rec que s’eixamplava al davant de la casa” (p. 453).

A banda, “Per l’hivern, hi havia la font coberta, la Guideta hi anava sola.

La Guideta ensenyava tots els camins de la vila que, a cada temporada, duen coses noves. Aprenia a conèixer les flors del camí: el cucut perquè és de les primeres flors, l’herba caminadora per als ocells de la gàbia o la sabonera per a se rentar les mans a la font, l’aspit per a perfumar els llençols dintre l’armari, l’herba de Sant Pau (…).

Tot l’any, els camins oferien fruita menuda (…).

La tardor feia olor de fonoll, en portaven un braçat per a fer coure les castanyes, les corrioletes seguien una rega del camí, la magrana amargant penjolava en el branquilló.

Aquesta vida regalada durà pocs anys, mes, per la gràcia de la infantesa, eren anys d’eternitat. Ja més gran, la Melis seguia la tia quan en portava al malalt el tupinet de sopa o que anava a l’església a passar el roser” (pp. 453-454).

Al capdavall del relat, amb na Melis ja joveneta, un home de bosc, qui era fadrí i que feia taps de suro, decideix portar-la a casa d’un home que li comprava suro. “Tenia una dona entesa, ensenyava el treball a la Melis.

I es girà la pregura de la bona sort” (p. 454), de manera que la xica passa a una altra casa i, potser, aprén a fer treballs manuals.

Quant al mot “pregura”, el qual, en l’original, va junt amb un signe d’interrogació, al meu coneixement, podria ser sinònim de pregària: que la fadrina hagués resat Nostra Senyora i que la Mare li hauria adobat el terreny. Això sí: la formació és per mitjà de la padrina (en la major part del relat) i de la segona dona i, així, la transmissió de la cultura autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme català, la llengua, el comerç i emparador

General, , , ,

Igualment, com diu Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat”, “Era, com sabem, el vell somni de la monarquia absoluta, de Felip II endavant” (p. 225). Nogensmenys, perdura el matriarcalisme, en la cultura catalana, en la valenciana i, per exemple, en la balear com també en altres d’Espanya.

Com a detall, comentaré que un dia doní als meus pares un document de 1760 dirigit al rei Carles III en forma de “Memorial de Greuges” i signat pels representants polítics de tots els regnes de l’extinta Corona Catalanoaragonesa i de línia borbònica, sobirà a qui exposaven punts, com ara, el tema lingüístic en els territoris on el poble senzill no usava el castellà (això és, en la immensa majoria). 

Quan, uns dies després, tots tres (els meus pares i jo) el tractàrem amb motiu d’una visita que els fiu a Aldaia (vila on ells viuen), hi coincidíem: tot i el pas del temps, continuem valorant positivament lo que va vinculat amb la nostra llengua, perquè volem que prosseguesca com també la història que no ens han ensenyat en els diferents escalons de la instrucció i que molts (i, com més va, més) promovem i compartim, àdhuc, aprofitant mitjans (com ara, Internet).

Parlem, com escrivia jo en el 2013, en l’entrada “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (http://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-), publicada, primerament, en el blog “Saptelandia”, amb què es desplegava sota el subtítol “Un reflex de la cultura mamprenedora valenciana i de l’esperit universalista”, d’una llengua unida a una “cultura de la confiança en les capacitats i en les habilitats de l’altre, de la tolerància de les singularitats dins del grup, de minimitzar la figura del cap (a l’estil suís, una espècie d’ ‘U de nosaltres fa de cap perquè algú ha de representar l’equip’), de l’interés per les altres llengües i cultures, de la noblesa, del joc net, etc.” i, així, “podríem comprendre per què, per exemple, atenent a dades que he llegit en l’obra ‘Vida amunt i nacions amunt’ (edició del 2010, sobre el valencianisme actual), durant els segles XVIII i XIX hi hagué personalitats de la cultura valenciana, fins i tot, polifacètiques i poliglotes.

(…) En qualsevol cas, (…) lo que més em cridava l’atenció era que no apareixia un esperit de desconfiança, sinó una altra finalitat. Però això són altres calces que, si alguna cosa ens indiquen, és que ni la forma en anglés, ni la castellana, ni la valenciana tenen traducció directa entre elles. Són, per tant, el resultat de tres formes distintes de veure el món.

Que a ningú li estranye que, per exemple, hi haja un major reviscolament econòmic més immediat en aquests espais mediterranis…, com en altres zones d’Europa o del món. Perseverança, democràcia interna en el grup, esperit creatiu, seny de la humor, pensament lliure, confiança, tolerància, etc. són valors que van unides a l’estil de vida predominant en eixos territoris”.

I, coses que passen, poc després de llegir aquestes línies, em demaní si, per casualitat, el papa Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU, uní el desenvolupament de la llengua i de lo cultural… a l’econòmic, és a dir, a l’esperit emprenedor. I, ves per on, sí que ho fa.

Per eixe motiu, el nostre futur com a Poble i lingüístic i cultural (matriarcalista, com en el d’altres nacions de l’Estat espanyol) és directament relacionat a aquesta mena de cultura de moviment, amb molta iniciativa i, ben mirat, oberta cap a fora (però no d’assajar de derruir el proïsme, ni de rebuig cap a lo extern, ni, no cal dir, cap a lo maternal) i, igualment, acollint el passat i la llengua catalana i tenint present que hi ha molts polítics i moltes persones que són el suport d’aquest interés.

La fidelitat a l’actitud que va lligada a lo que hi ha darrere de la llengua, o siga, a lo matriarcal i a lo vernacle, també representa un bon motor per a aquesta energia, tan essencial per al nostre futur lingüístic i com a nació (en el seny dels texts cristians esmentats en aquesta secció de l’estudi). De fet, en el llibre “Catalunya contra Castilla”, d’Anton Sieberer (Viena, 1901-1950), un austríac que estudià la història de Catalunya, la cultura catalana… i, com ara, les relacions entre Catalunya i Castella, publicat en el 2020, en edició completa en castellà[1] (a diferència de les anteriors) per Tirant Humanidades (en la ciutat de València), llegim que “En el libro de Amade sobre el Renacimiento catalán leemos: ‘A pesar del progreso industrial y comercial, el catalán moderno sigue siendo el recio labrador que ha sido siempre’. El obispo Torras y Bages dice que, a pesar de las muchas industrias en su diócesis, los industriales seguían teniendo algo de campesinos” (p. 154). Immediatament després de llegir aquestes línies, escriguí en el llibre “Com el tio José!”, un familiar meu, nascut en 1935 i que, durant molts anys, si més no, entre els dotze i els setanta-cinc, era empeltat amb el camp i que, altrament,… era un constructor i un home que havia fet diners aprofitant l’arribada d’immigrants durant els anys seixanta i setanta del segle XX.

Ara bé, tractem sobre una nació que vol difondre la seua visió matriarcal de la vida i que compta amb la valença de molta gent que, diàriament, s’implica sense sacrificar la seua vida, però sí en pro d’un major acolliment de lo autòcton en terres catalanoparlants.

Això sí, no ens referim a una condescendència simplement legal i exposada en lleis i sí a una, principalment, amb què els Pobles històricament marginats o més desafavorits (puix que poden ser minories i haver rebut un tracte privilegiat, àdhuc, a hores d’ara) senten que són emparats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La traducció fou realitzada per Ramón Cotarelo, un madrileny que, d’ençà de feia poc, havia passat a viure en Catalunya. Aquesta edició també consta de fragments que l’autor havia eliminat en altres diferents publicacions. Resulta interessant i l’escrigué un home d’idees progressistes.