Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que
“(…) també aquest silenci
vol dir viure sola, i la companyia del sol
ensopeix” (p. 82).
Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.
La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:
“Si de sobte algú descobrís la cala amagada
seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).
Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:
“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge
i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.
Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,
poder sentir els segons pel batec del teu cor,
jo mariner expert si tu ets la meva barca
i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).
El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.
Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:
“la teva pell: miratge
de clar de lluna, estany
de dolcíssim repòs.
Dunes suaus, blancoses
lleu paisatge nevat
(…) ploma entre plomes, ala
de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).
Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.
Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:
“Hi havia un temps, no pas gaire remot,
que, al peu de l’aigua, les dones ajupides
picaven la roba xerrotejant de tot.
El sol enlluernat les resseguia
per l’escoltat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).
Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.
En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:
“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram
se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram
i la roba en xuclava blancors de llet silvestre
brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).
En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
