Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en què copsem el matriarcalisme és “Tot això, ¿tot és figa?”, on apareix, simbòlicament, el gran paper de la dona: “Dos es casen, es van de viatge de novençans i, quan ella va a sa cambra, a preparar-se per gitar-se, s’adona que s’havia deixat sa camisa de dormir:

-Ara, què faig sense camisa de dormir?

Com que, en això, ja venia s’home i ella agafa lo primer que troba (un abric de pell), se’l posa, es gita i es tapa cap i tot.

Al moment, ve ell, es gita, apaga es llum i, quan se’n va cap a ella a tocar-la, toca s’abric de pell i diu:

-Marieta: tot això, ¿tot és figa?” (p. 108). ¿Marca ella el seu terreny? L’home, ¿es considera menor al costat de la dona, qui és més voluminosa? La dona, ¿és vida, com ho són les figues, dolçor i a qui ell se sent atret? En eixe seny, direm que hi ha relats en què el personatge masculí, a diferència del femení, és xicotet…

Una altra narració en què, de pas, capim el paper important que els Pobles matriarcals associen als jóvens i als majors, és “El vell i la jove”, amb humor eròtica:

“Un vell que es va casar amb una xiqueta molt joveneta. I, quan anava a gitar-se, diu la xicota:

-Què he de fer, jo, ara?

I diu el vell:

-Ai, ¡quina ruïna, filla, tu, que no saps i jo que ja no me’n recorde” (p. 109).

També hi ha un empelt entre l’experiència (la senectut) i la iniciació (la jovenesa; ella és com un novell).

En canvi, en el relat “El xic de Tàrbena que es va casar a Laguar”, hi ha detalls que reflecteixen que la dona és el pal de paller i que l’home representa el ruc de càrrega (i, ací, altrament, beneit): “La mare de la xicota diu:

-¿Saps què podia fer? Anar jo amb tu (amb vosaltres) i, així, veuria com t’ha fet la casa sa mare.

Ella li respon:

-Ai, ben pensat, mare. Ben pensat.

L’abegot del nuvi duia l’animal del ramal; i elles, ben xamponades, dalt del cavall. I la xica deia a la mare:

-Per què deu voler això?

La mare diu:

-Això és de valents. Això és de molt revalents -per amunt. L’abegot del marit… Ell, davant davant…” (pp. 108-109). 

Tot seguit, apleguen a un argegalar i, més tard, a un romer. I l’àvia, qui ens duu a la saviesa dels anys, diu a la joveneta:

“-Veus? Jo no m’enganye mai. M’enganye molt poques voltes. Valent! (…) Així, així! Valent!” (p. 110).

Més avant, un home es troba amb tots tres i diu a l’anciana:
“-Vosté, done’m tots els diners que tinga!

L’àvia els dóna.

I, a la jove, diu:

-I vosté, ¡baixe-se’n amb mi!” (p. 110).

Després d’un temps plegats entre l’home i la jove, “la xica torna a pujar a l’animal. I ací ha acabat” (p. 110).

En acabant, el xicot comenta a la velleta que ell, tot i que l’home li deia que agafàs ben fort el ramal, ho ha fet tot lo fluixet que podia.

Llavors, la provecta li respon que ella li havia donat monedes falses. Per tant, aquesta dona no havia perdut.

Finalment, la xica, eixerida i forta, diu amb èmfasi com ha actuat davant les indicacions de l’home:

“-M’ha dit: ‘Mou-te’; i jo, quieteta” (p. 111). En altres paraules, ella ha fet lo que ha preferit en el passatge eròtic, no lo que ell pretenia.

Així, els dos personatges femenins no han cedit als masculins i, a banda, el xicot és mansuet, a diferència de la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.