Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:
“Que bella i formosa és la terra d’Osona,
bressol del poeta en Jacint Verdaguer,
nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,
d’orient a ponent incansable viatger”.
Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.
Després, afig que,
“En el Puigseslloses va cantar meravelles,
oferint el seu viure a l’amor diví,
cisellant poesia i cantant cançons belles,
el català i la Renaixença florí.
Davallant per les valls i remuntant carenes,
cercant el verger que inspirava el seu cor,
la mar i muntanya li ofegaren les penes,
d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.
És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…
Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta que realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.
Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.
Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):
“Les ales del cor voletegen per la història,
cultura i poemes per a joves i grans,
i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria
que és fruit i és grana per a tots els catalans”.
Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1926) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
