Una obra en què hi ha molta poesia relativa al poble, a les festes de barri, a lo comunitari i en què apareix el sentiment de pertinença a la terra, és “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895), publicada en 1950. Així, en la plana 74, es fa referència als ancestres (ací, a partir d’una Al·leluia arreplegada el dia de Pasqua de Resurrecció, com indica el rector)[1]:

“Alt, esvelt, els nostres pares

l’alçaren entusiasmats;

és l’enveja d’estos pobles,

per alt, airós i acabat”.

 

En les planes 78 i 79, es tracta sobre quan el reverend José Bau Burguet (nat en 1867), prengué possessió com a capellà (qui també hi exercí en Massarrojos), en versos del seu oncle Juan Bautista Burguet Codoñer:

“DÈCIMA

 

¿Que nou aconteixement[2]

hi ha amb Jesús, hui (molts diran)

que, sent l’Església tan gran,

no cap en ella la gent?

¿És l’orador eloqüent

o és una orquestra brillant

lo que atrau, com per encant,

als veïns de les alqueries?

Són… les moltes simpaties

que té, en l’Horta, el celebrant.

 

DIÀLEG

 

‘-Véns a la festa, Pepeta?’.

‘-¿A Jesús, vas? ‘-Puix, ¿què, a on?’.

‘-¿Qui predica? ‘-Don Ramón,

Vicari de la Fonteta’.

‘-Bau i ell, ¿són amics?’ ‘-Ho són

des de xics’ ‘-Puix, vaig, Neleta’”.

 

Potser el nom de la Fonteta està vinculat amb el de la Fonteta de Sant Lluís, un històric poble annexionat a la ciutat de València.

En acabant, en el tema de la gran estima cap al capellà, bona part dels versos són en castellà. En canvi, quan la mare del rector recorda el difunt Ministre de Déu, la llengua torna a estar més igualada, a favor de la vernacla i d’acord amb la que parlaven mare i fill:

“DÈCIMA

 

A tots els Bau, per igual,

els dones l’enhorabona,

perquè hui, hi ha un Bau que sona

en l’horta i la capital.

L’alegria és general

en l’alqueria de Burguet:

hi ha, no obstant, un nuvolet,

un record que, al cor, assalta:

¡Si existira el Bau que falta,

seria el goig més complet!” (p. 79).

 

Un altre apartat de l’obra “Estampas de Masarrochos”, amb una part interessant de pàgines en llengua catalana i en nexe amb les festes de la vila, és “Pregón de las fiestas” (op. 94-99, en al·lusió a les de 1906), en què, llevat de versos sobre actes més formals (com també ho era i fa generacions que ha estat l’ús del castellà entre l’Església valentina i així continuava en el primer quart del segle XXI, amb menys d’un 5% de les misses en llengua vernacla), és la predominant i permet copsar, no sols en quina parlava la gent, sinó el sentiment de pertinença i l’esperit comunitari. L’autor i capellà escriu que “Aquestes composicions poètiques [de Mn. Bau], en estil popular, foren càlidament acceptades: es llegien amb molta delectança i es propagaren amb agilitat en fàbriques, en pobles, entre amistats i a forasters.

Un primer full volant té el sabor anunciador del Centenari:

‘Fa cent anys que els nostres pares,

plens de goig en este dia,

al Déu de l’Eucaristia,

portaren ací, Miquel.

Jo vaig conéixer encara

a molts que l’acompanyaren;

¡ai, Senyor, si el cap alçaren…!

¡Tots estiguen en lo cel!” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ara en avant, exposarem el text de manera normativa i, si cal, fent retocs lleugers que no alteren la rima, ni en bona mesura l’original. Afegirem que Cipriano Ibáñez Chisvert usa el castellà en la gran majoria de l’obra, sobretot, en lo més formal, com ara, la introducció al punt del pregó de les festes de 1906.

[2] La forma genuïna seria “Quin nou esdeveniment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)