Un altre poema de literatura matriarcal, però plasmat en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicada en 1950, és “El millor forner” (p. 186). Cal dir que, com en altres composicions en el mateix llibre, posa que fou publicat en l’Al·leluia, és a dir, en l’informatiu parroquial de la vila (en aquest cas, en 1946). Per consegüent, reflecteix part de l’ús de la llengua vernacla entre l’Església valenciana, malgrat que persones com N’Antonio Rodilla (rector del Seminari Metropolità de València entre 1939 i 1969), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació del 2018, al llarg de la major part de la dictadura franquista (la qual durà de 1939 a 1975), actuassen de manera que “Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble” (p. 114), de què li parlaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez i molts valencians que ell conegué. Això encara influïa en la resposta de moltíssims capellans valencians del primer quart del segle XXI davant la llengua aborigen, àdhuc, en el camp religiós (per exemple, en les misses, en la catequesi, en les publicacions…).
El poema (ací, amb lleugers retocs), en què copsem que lo que deia la dona era lo que es feia, diu així:
“-¿Qui és lo millor forner
de tota la contornada?
-Puix, ¿qui ha de ser? Leandret;
això ja és veu general.
-‘Leandret’, diuen les dones,
‘Leandret, gira’m el pa’,
‘Leandret, les carabasses,
que s’acaben de torrar’,
‘Leandret, els moniatos’,
‘Leandret, lo meu cacau’,
‘Leandret, les rosquilletes;
l’arròs, que és p’a sopar’.
I Leandret fa provetes
i Leandret va tastant
i se posa una panxeta…
que… ¡no dic res! Ha, ha, ha!”.
Més avant, en un punt en què l’autor exposa sobre uns sagristans de la parròquia, els personatges femenins porten els pantalons. Així, en el poema “El vespre del estreno del pulpit (Entre Carlos y Micalet)” (p. 192), publicat en un altre Al·leluia, podem llegir (ací, amb lleugers canvis) sobre un home que tractava de fer ostentació davant els altres:
“-¿No sabeu lo que ha passat?
Puix que n’hi ha hagut mal bullit
quan Carlos, el sagristà,
a Miquelet, se l’ha vist,
com un rector, ben plantat,
fent del pinxo, dalt del púlpit,
com si fóra el Magistral!…
‘-¡Amorra i pasta, farol!
¡Baixa prompte d’ahí dalt!
¡Vine ací, a ajudar a Carlos!
¡Vine, àguila imperial!
¡Baixa, rei, preciós, bonico!
¡Baixa, alma angelical!
¡Tot per fer-me el desafio
i dir, després, molt en alt,
que has pujat primer que Carlos
i has guanyat al sagristà!…
¡Ai! ¡I quin equívoc has sofrit!…
¡Eixa pujada no l’hi val!
¡Encara no està beneït!…
¡Ai, Miquelet! T’has colat!”…
Adduirem que el fet que u dels tres personatges, dirigint-se a un home, traga mots com “rei”, “preciós” i “bonico” encaixa amb el vocabulari femení tradicional i que, en ma vida (nasquí en Aldaia en 1971), l’he oït, quasi sempre, a dones, però no a hòmens, principalment, quan hi ha més d’una generació entremig (això és, de majors a néts o bé a jóvens), però no entre hòmens. Per tant, altra vegada, si no una dona, un home seria qui, fruit de l’educació matriarcal que hauria rebut, raona amb Carlos: Miquelet. En qualsevol cas, aquests versos tenen un component que enllaça amb el lleure.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
