Un altre joc de pallissa en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, comenta que un oncle del narrador i un amic s’ajuntaven per a fer obres d’aquesta mena. Així, el dia de Sant Antoni (u dels dos nomia Toni), “Feien la bunyolada del número un. Aquí s’acostumava a ajuntar-se’n tres o quatre, tocar la guitarra (o la mandúrria) i fer ball:

-Vinga! Fem un joc!

-Vinga! Fem-lo!

Hale: es mudaven i ja s’arreglaven els dos hòmens. Un, de dona; l’altre, d’home. I se n’anaven a la font i es posaven a llavar. (…).

-Ramoneta: ¿què et pareix? Ens posem a llavar.

Sí -responia l’altra.

Diu: -Doncs, vinga!

Una tenia un fill acabat de nàixer. Lo que passa: els bolquers cagats. La mare els posava en l’aigua. I l’altra, baix, llavava i diu:

-Mira, Ramoneta: no et poses a llavar els bolquers primer de tot, perquè em solla la roba. I no vull dir-te res, perquè som amigues i no vull que s’embrute l’aigua.

I li comenta l’altra: -Doncs, mira lo que et dic: si no vols que t’embrute l’aigua, munta dalt i posa-t’hi a llavar. I jo, aquí baix. I, així, l’aigua, cap avall” (p. 194). Aquestes línies empiulen amb l’actitud matriarcalista de parlamentar amb intenció d’aplegar a pactes, en lloc de cercar la gresca.

Un altre joc de la mateixa corda posa que “Una alçava les faldetes a l’altra (…). Els que feien els jocs eren hòmens vestits de dones” (p. 195). Aquest tret podríem enllaçar-lo amb l’esperit de Carnestoltes i, si més no, amb la sexualitat matriarcal.

Una altra narració, a més, eròtica, comenta que “va haver-hi una a punt de casar-se i tenia el nóvio. I li va dir:
-Tu, ¿has tingut algun repuntó en la vida?

-Doncs, sí: en vaig tenir un.

-Ah, no, no. Jo no vull casar-m’hi.

Més avant, ella diu a sa mare: –

-Ai, mare, mare. Ai: que no vol casar-se amb mi. No vol casar-s’hi.

-Per què, filla? Per què?

-Doncs, perquè m’ha demanat si jo hi havia tingut alguna cosa i jo li vaig dir que sí que vaig tenir un repuntó. [Un repuntó era que havia tingut a veure amb un altre].

I diu la mare:

-I, per què ets tan bajoca? Jo no sé per què ets tan bajoca! Més de quatre en vaig tenir jo i ton pare encara no ha sabut res” (p. 195).

Com podem veure, el tema de la sexualitat es comenta obertament entre la xica i la mare i, per mitjà de la dona, copsem una vida sexual activa i, a banda, una mare eixerida i una figura masculina més bé mansa (de la mateixa manera que ho fa el llop en algunes rondalles).

El joc de què tractarem tot seguit, en la mateixa obra de literatura popular del Carxe a cura de Brauli Montoya, trau el tema del comunitarisme. Ramoneta fa la dina (en aquest cas, borreta) i una altra dona li diu “Però, veges tu: ni tinc creïlles. Però hi ha sis o set veïnes i la faré. Me’n vaig. De seguida, sóc aquí, per a anar-nos-en a llavar al llavador.

Agafa la dona que volia fer la dina: -Tu, Casilda: ¿me’n deixes dos, de creïlles?

-Tin-les.

L’altra: -¿Em deixes un trosset de bacallà, que faré borreta i no me’n queda?

-Pren-les.
I l’altra: -¿Tens dos tomates seques?

A l’altra, dos cebes. Total: que ella feia borreta del veïnat” (p. 196).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Si, tot i les més de set-centes narracions (entre rondalles, llegendes, contarelles, etc., sobretot, les anteriors a 1932) que hem tractat (n’hem llegit moltes més) i els comentaris que ens han fet respecte a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i d’arrels també catalanoparlants), encara hi ha qui considera que la cultura vinculada amb la llengua catalana i amb la gran majoria de dones catalanoparlants nates en aquell temps que hem indicat, és patriarcal, convidem a llegir el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila, publicat en 1979, “Rondallari de Pineda” (amb narracions tradicionals recopilades per Sara Llorens en el primer quart del segle XX) i, per exemple, a estudiar les cançons en castellà “La cabra, la cabra” i “La Ramona pechugona”, no sols pel tema de la maternitat (ben vist en les cultures matriarcalistes, les quals el relacionen amb la Mare Terra), sinó pel del paper de la dona.

Al meu coneixement i, al de moltes persones, és matriarcalista.

Igualment, afegirem que el 8 de juny del 2024 he accedit a un comentari molt sucós d’Antonia Verdejo González, en nexe amb el tema de parlar amb el nadó mentres està dins de la mare, el qual trau Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos a primeries dels anys huitanta del segle XX.

Adduirem que, encara que Antonia Verdejo és d’arrels castellanes, és una persona molt oberta, que ha crescut en Catalunya i que ha rebut una educació matriarcal:

“— Bona tarda, Lluís,

Jo sempre sóc parlat amb els meus fills estant embarassada. I, posar música amb els cascos sobre la panxa, està demostrat científicament que ja, de molt poc, poden percebre les emocions i l’estat d’ànim de la mare.

Fins i tot, la germana s’acostava a la panxa i li parlava. I, si tenia la mà posada a sobre, li donava un copet amb el peuet.

Quan estava inquiet, que es bellugava molt, li posava la música de nadó a sobre,… i es calmava.

L’àvia ja em deia que era bo parlar amb naturalitat i acariciar la panxa. I ma mare, lo mateix: l’estat d’ànim de les mares influeix en tot el del nadó”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)