Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.