Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en 1903, que figura en l’obra “Rondallari de Pineda” i en què captem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla (variant A)”. De manera semblant a l’anterior, la germana petita, quant al fill del rei, diu “-Si jo em casés amb ell, li donaria un noi i una noia amb una estrella al front” (p. 309). Novament, la germana més jove es casa amb el príncep, qui, tot seguit, se’n va haver d’anar a la guerra.

Quan els dos germans “van ser grans, van voler anar a servir: l’un, de jardiner; i l’altra, de cuinera, però tots dos a la mateixa casa” (p. 309) i, “al capdavall, al palau els van llogar. Quan va arribar el rei, de la guerra, va dir que trobava a faltar al jardí un arbre que donés tota classe de fruita” (p. 309). Com podem veure en aquests passatges, no sols la germana xicoteta té un fill i una filla (que representarien les dues parts de la persona, això és, la masculina i la femenina), sinó que, en acabant, u es dedica a la jardineria (el xic, un tret matriarcalista i molt plasmat en poemes i en cançons de tradició catalana) i l’altre ho fa a la cuina (més bé interior). 

Aleshores, el jove se’n va a cercar l’arbre i, mentrestant, la seua germana, per mitjà d’una ampolla d’aigua, podria copsar com es troba el xicot.

Més avant, podem llegir que el noi troba una vella i que, “Seguint les instruccions, va aconseguir l’arbre” (p 309). És a dir, l’home compleix les indicacions de la dona: es fa lo que ella vol i, a més, ella li aplana el camí.

“Llavors, el rei va voler una font que li ragessin set classes d’aigua. La vella li va indicar un lloc en què n’hi havia tota una filera” (p. 309). De nou, copsem el matriarcalisme: la font (empiula amb lo femení, amb la dona i amb l’aigua), la riquesa que aporta l’aigua (un tret matriarcal) i, finalment, n’hi havia a muntó (“tota una filera”). A banda, l’home segueix la pauta que li marca la dona (ací, una velleta), qui, a més, li fa costat (la filera de fonts).

Al capdavall, el rei “va voler l’ocell que parla. La vella li va dir que el trobaria a una banda molt llunyana, on hi havia un palau amb un jardí ple d’estàtues” (p. 309) i li comenta que agafe la primera au que hi veja i que isca corrent del palau, per a no convertir-se en estàtua. I així ho fa, fet que permeté que, amb l’ocell en el palau del monarca, el rei fes “una gran reunió. A l’hora del convit, l’ocell va dir: -Vull que vingui el jardiner i la cuinera” (p. 309).

Per consegüent, ens trobem amb un rei molt obert, a) no sols als de la cort, sinó b) als qui, com l’ocell, provenen de llocs ben llunyans, c) als qui són vells i testimonis del pas dels anys (l’arbre) i, igualment, d) als més jóvens i que representen el futur (el jardiner i la cuinera). En un mateix passatge, tres generacions (l’arbre, el rei i el germà i la germana): un tret que podríem enllaçar-lo amb lo matriarcalista.

Finalment, l’ocell (com qui ha tingut moltes vivències en la seua terra i fora i és molt obert) explica tota la història del jove i de la seua germana i, “quan el rei va veure’ls l’estrella, va ben creure-ho. I va treure del calabós la seva dona” (p. 309), o siga, la mare dels dos nois i reina, i va ficar-hi les seues germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.