Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El sabater de Torregrossa”. Una vegada, en Torregrossa, hi havia un sabater que tenia molts fills però poca faena. Un dia diu que es lliuraria al dimoni si el diable li fes possible guanyar-se la vida com a sabater.

Al moment, se li apareix el dimoni, qui li comenta “et donaré feina i treballadors per a fer-la” (p. 312). Més avant, l’home diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “tractes són tractes” (p. 312). A més, quan veu que se li presenten uns treballadors, trobem unes paraules que també hi tenen relació: “no crideu tant, homes, que em sentirà la dona i m’escridassarà” (p. 312), ja que és ella qui mena.

A banda, copsem que els diables reflecteixen trets que enllacen amb una cultura aliena a la matriarcal: el culte a la fama, a l’èxit i a les modes passatgeres, en lloc de tocar els peus en terra. Per això, “els altres, en un tres i no res, deixaven les sabates enllestides, sabates d’última moda” (p. 312).

Un poc després, la dona intervé, demana al marit i ell li comenta que ha llogat tres fadrins. Igualment, llegim que, “A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Allò semblava un magatzem a l’engròs. (…) El sabater es feia d’or” (p. 313). Però, com en el cas dels qui opten pel culte a l’arribisme i a la fama i que es presenten com a imprescindibles, el sabater estava amargat. Per això, una dia se n’anà a les golfes (part de la casa vinculada amb el cap), on, en acabant, el veu la dona. La muller li fa suggeriments:

“-No treballis tant.

-He de donar feina als fadrins.

-Acomiada’n algun!

-Si pogués, ho faria, però no els puc acomiadar.

-I  per què no?

-Doncs,.. perquè el dia que els acomiadi, m’hauré de morir. És que un dia, quan érem tan pobres, vaig fer un tracte amb el dimoni” (p. 314).

Per tant, com podem veure, la dona, molt oberta, aporta opcions al marit. I més, perquè, tot seguit, li afig:

“-Anem: això ja ho arreglaré jo. Si m’ho haguessis dit abans, hauríem acabat més aviat. Anem.

En arribar a la botiga, tan bon punt entrar, els fadrins” (p. 314) estaven ociosos i demanaven faena. Llavors, la dona, amb molta espenta i que era el cervell de la casa i de la sabateria, els comenta:

“-D’ara en endavant, jo mano en aquesta casa. Així, que la feina us la donaré jo -digué la dona” (p. 314).

Aleshores, la dona, molt oberta i eixerida, pren un paper molt important i decisiu en el desenvolupament i en el futur i és ella qui mena, qui tria i qui té la darrera paraula, detalls que permetran que el seu marit es salve i que continue la sabateria:

“-Feina voleu, feina us donaré. Vine -digué a un d’ells-: vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs.

(..) vés al pou i omple’m la pica que hi ha a l’hort, d’aigua, per tal que pugui rentar-los.

(…) Quan aquell hagué marxat, diu a un altre:

-Ara et donaré feina a tu. -Va a dalt, a la cambra, i agafa el nen que feia disset, que dormia al bressol. Mira: aquest nen té un mes. Així que desperti, has d’ensenyar-li a llegir i a escriure.

I, adreçant-se al tercer, li digué:

(…) -Veus aquesta pell negra? Doncs l’has de rentar fins que es torni blanca” (p. 314).

I els tres fadrins segueixen les seues indicacions. Cal dir que la blancor de què parla la dona està en vincle amb lo patriarcal, mentres que la brutícia (en línia amb la foscor) ho fa amb lo matriarcalista. Llavors, la dona es dirigeix al sabater i, amb ironia, li comenta:

“-Què et sembla? Tindran o no tindran feina?

-No l’acabaran pas! -digué l’home.

-Doncs, amb l’ajuda de Déu, de Maria i de Josep, ja pots estar tranquil i no tinguis por del dimoni” (p. 315).

Afegirem que el qui havia d’ensenyar a llegir i a escriure el nen, tracta de mestressa a la dona, o siga, de senyora ama, de madona i, així, expressa que ella fa de cap de la casa. És més: la dona li diu “vull que el meu nen arribi a ser un sant i, per això, ha de saber de lletra. Mira l’angelet” (p. 315). En acabant, la muller s’acosta al tercer, a veure com porta la roba, per si ell es lluïa.

Amb el temps, el marit s’espavila i, per això, com a exemple, quan se li presenta el dimoni, li diu sobre els fadrins:

“-I qui en parla de que l’acabin? Es tracta de que tinguin feina i, de feina, en tenen” (p. 316). El diable, que veu que el sabater li guanya, li comenta “Jo et proposo de tornar-te l’ànima, si tu em tornes els dimonis. Què, hi estàs d’acord?

-Ja ho crec que hi estic d’acord! -féu el sabater (…).

I van fugir corrent cap a l’infern” (p. 316), el diable i els fadrins.

Per consegüent, ens trobem amb un relat que plasma molt el matriarcalisme, bé en les cases, bé en les relacions comercials, bé en detalls psicològics relacionats amb les dones catalanoparlants (sobretot, entre les nascudes abans de 1920) i amb les de les cultures matriarcals. I, òbviament, que és la dona qui salva l’home, a diferència, per exemple, de figures com Sant Jordi, Sant Miquel o de la de l’heroi cavalleresc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.