En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.